Existeix el producte que coloreja l'aigua de piscina si ens hi fem pipí?

En ple episodi de sequera, el govern ha autoritzat obrir les piscines públiques i comunitàries perquè, davant un estiu inclement, funcionaran com a refugis climàtics.

Per tant, un any més, qui més qui menys, es banyarà en una piscina amb molta altra gent, i el dubte de si algú s'hi ha pixat tornarà. I quan apareix aquest dubte, apareix la història que en alguna piscina d'algun poble hi havia un producte que, si et pixaves, l'aigua al teu voltant es tenyia de blau o vermell en contacte amb l'orina. 

Tot i les històries, Marc Amella, de l'empresa HIDRICA de manteniment de piscines i membre de la patronal del sector AFOFAP, és taxatiu: 

"Aquest famós producte és un mite. No s'ha utilitzat mai."

Per què no es pot detectar l'orina en una piscina instantàniament?

L'orina està composta per un 95% d'aigua i un 5% d'urea i altres substàncies. Per tant, l'element reactiu de l'orina (la urea) és molt escàs, i en caldria una gran quantitat per provocar alguna reacció.

De fet, segons Joan Grimalt, director de l'Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l'Aigua de CSIC, només la urea en contacte amb el sulfat de coure podria generar un color blau:

"Tot i això, caldria molta quantitat de coure a l'aigua, i el coure és tòxic. Seria bastant bèstia posar-ne en una piscina per aquest motiu."

Marc Amella apunta que fer un reactiu que es coloregés en contacte amb l'amoni de l'orina també és possible però que el risc seria el mateix, la toxicitat. La relació cost-benefici entre la possible toxicitat del reactiu i utilitat d'aquest invent és el que ha fet que no existeixi.

Alguns científics han apuntat altres maneres de detectar si la gent s'ha fet pipí, com en un documental del conegut divulgador Mark Rober que, en col·laboració amb la universitat d'Alberta, al Canadà, va calcular la quantitat de pipí de diverses piscines públiques buscant a l'aigua traces dels edulcorants artificials que ingerim amb molts aliments. 

Aquests edulcorants passen pel nostre organisme i en surten pràcticament intactes, per la qual cosa es poden detectar. El problema és que per trobar aquestes restes, a banda d'un laboratori especialitzat i molt de temps, calen eines com un espectròmetre de masses.

La conclusió final dels treballs per detectar restes d'edulcorants és que si multipliques la quantitat de gent que es banya en una piscina per 1'2, obtindràs aproximadament els litres d'orina que contindrà aquella piscina al final de l'estiu. 

Això sí, detectar l'orina instantàniament amb un producte màgic continua sent una quimera.

El clor té cops amagats

Totes les piscines on ens banyem contenen clor. El clor oxida qualsevol resta biològica que pugui haver-hi a l'aigua: microbis, algues o restes orgàniques humanes. 

El que potser molta gent no sap és que el clor en contacte amb l'aigua no fa olor. El que passa és que el clor en contacte amb la urea (que també està present a la suor) genera un gas anomenat tricloramina, i és aquesta substància la que fa l'olor que a tots ens ve al cap quan pensem en l'"olor de piscina".

Per tant, l'olor que tots identifiquem i relacionem amb les piscines, la que associem a parcs aquàtics o a grans moments de la nostra infància, no és cap altra que l'olor del clor en contacte amb el pipí. 

Finalment, cal dir que aquesta tricloramina també és la responsable de la picor als ulls (i no el clor sol) i pot provocar problemes respiratoris importants. Així doncs, si aquest estiu us piquen els ulls quan us banyeu a la piscina, ja sabreu per què és: algú ha decidit pixar-se a l'aigua.