Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules per mirar i admirar, amb mascareta i antifaç

Rentar-nos i vestir-nos s'ha convertit en un cerimonial digne de les llargues sessions de vestuari i maquillatge que han de patir els actors abans de rodar una escena. Ens podríem imaginar que som protagonistes d'un ritual diari, com els nens que juguen a aprofitar el ball de màscares, per sentir-nos Zorro, Leatherface o Jim Carrey pintat de verd! Potser aquestes sis pel·lícules us ajudaran a interpretar-los bé. I en tot cas, són dignes de ser vistes i admirades. Si no totes... sí, totes!

1. "La guerra de las galaxias" (Star Wars), de George Lucas (1977)
Ja s'ha guanyat un lloc d'honor entre els millors malvats de la història del cinema, Lord Darth Vader. A la trilogia original, un dolent de pacotilla que passeja capa i espasa entre soldats de plexiglass. Més tard, heroi tràgic shakespearià sense el qual tota la nissaga seria un xiclet passatger.

Vestit de samurai moda fosca, amb un mascaró creat per l'il·luminat Ralph McQuarrie, que inspiraria una gàrgola nova a la façana de la catedral de Washington. Però la màscara de Darth Vader no seria res sense les veus de James Earl Jones i Constantino Romero, sense l'accent dels tatooine, sense el cos serial killer de 2 metres 03 de David Prowse, i sense aquella respiració patentada *77419252 que ara, tots, podem comprendre millor.

Quantes vegades al llarg del dia, quan sortim emmascarats al carrer, no hem sentit la temptació d'emular el monstre? Proposo un concurs internacional de respiracions suades, entelades i agòniques darrera d'aquest apèndix indispensable de supervivència?

2. "El fantasma del paraíso" (Phantom of the Paradise), de Brian de Palma (1974)
Insuperable versió Trance-Rockera-Glam dels mites del dr. Faust, el narcisisme de Dorian Gray, el fantasma sense estètica de Gaston Laroux i Quasimodo penjat de les campanes de l'Estudi 54... Ho hem d'agrair a les tendències contemporànies a apropiar-se dels referents, barrejar-los, modernitzar-los i fer-ne una caldereta substanciosa.

Un goblin petitet que es diu Paul Williams va ser l'autor de les cançons d'aquest Phantom Horror Picture Show, on encarna el prepotent Swan: l'enemic d'un compositor amb el rostre pixelat després de rostir-lo en una planxa de vinils. Admirable bogeria narrada pel rei de la Twilight Zone, Rod Serling. El vestit el va posar Rosanne Norton i la caperutxa amb forma d'àguila nazi la van crear Jack Fisk i la seva promesa, l'actriu Sissy Spacek! Valor a les subhastes: 150.000 dòlars.

3. "Los ojos sin rostro" (Les yeux sans visage), de Georges Franju (1960)
Enamorat dels primitius francesos, de Méliès, i del rei dels relats per episodis, Louis Fuillade (també ho va demostrar al seu "Judex" amb antifaç i coloms a les mànigues, digne de la màgia de Rocambole i Fantomas), aquest director enterrat en una filmoteca va fer un magnífic conte de terror i desgràcies: un pare cirurgià (Pierre Brasseur) provoca l'accident que destrueix la bellesa de la filla (Edith Scob, que sembla volar quan camina). Els remordiments i el despotisme científic li fan matar noies, extreure'ls la pell de la cara i reconstruir-l'hi. Fins al resultat final, una màscara de cera perfecciona la seva mirada de bella de Cocteau.

Sí, és com l'arlequí de "Les enfants du paradis", i és la imatge desconsolada que va recollir Almodóvar a "La piel que habito". I també l'origen de Michael Myers a Halloween. És la pel·lícula preferida de John Carpenter. I de Jesús Franco. I de Fassbinder. I potser podria ser la teva...

4. "El silenci dels anyells" (The Silence of the Lambs), de Jonathan Demme (1991)
Aviat complirà 30 anys aquesta delicatessen que va trastornar el cinema fantàstic i de terror (no és el mateix!), tant com ho havien fet "Psicosi", "La noche de los muertos vivientes" i "La matanza de Texas". Jodie Foster i el novel·lista Thomas Harris a banda, el mèrit és d'Anthony Hopkins, que va elevar el caníbal Hannibal Lecter a la categoria de tòtem renaixentista, un Borja. O de la Roma més cràpula, Petroni.

El morrió que engarjola les gargamelles no impedeix que llueixi intel·ligència, ni els ulls en blanc de rèptil que parpelleja, ni el so esgarrifós del chianti xuclat, ni aquella veu que fusiona les de Truman Capote i Katharine Hepburn. Només pensar-hi, tremoles, i et fixes si és que tens al coll un niu d'arnes! Més endavant, Hannibal Lecter cuinarà petits filets de cervell humà viu, i el més fort, com sempre, és que els espectadors queden fascinats per una magnificència i elegància supremes.

5. "La máscara del demonio" (La maschera del demonio), de Mario Bava (1960)
Diuen que al segle XVII, a Moldàvia (mmmmm, aquest país de lluna plena!), la bruixa Asa Vajda (o Bárbara Steele) va ser enterrada viva amb la màscara de la Verge de Nüremberg, una mena de sarcòfag faraònic ajustadíssim ple de punxes metàl·liques que, en trencar-se, penetren la carn. Ella va tornar, però, vampírica i ullaluda, per ser la joia d'un carnaval vintage gòtic, en negre i blanc de cera i sang.

Només el rus Gogol podia idear una salvatjada incestuosa com aquesta, i només un italià exquisit i dement li podia donar l'aspecte d'orfebreria cinematogràfica que té. El seu pare, Eugenio Bava, que havia començat a fer màscares al segle XIX (també imatges santes per les catedrals italianes) i li va fer una obra mestra. La boira del cementiri, els gossos esvelts i els ulls de mica de l'actriu van fer la resta. Negar que Tim Burton, Coppola i Richard Donner es van inspirar en aquest film al rodar "Sleepy Hollow", "Dràcula" i "La profecía" és insensat. Bé, no ho amaguen, és impossible fer-ho...

6. "Santo contra cerebro del mal", de Joselito Rodriguez (1961)
Va ser la primeríssima de la seixantena de pel·lícules deplorables que va protagonitzar Santo, El Enmascarado de Plata, un lluitador grassonet i maldestre, ídol de milions de mexicans fins l'infart que se'l va endur a la tomba un malaguanyat 1984. Es va descobrir el nom del desgraciat darrera la màscara que mai havia vist escrit el seu nom als títols de crèdit, un tal Rodolfo Guzmán Huarte, que la va transferir al seu fill Jorge, pobret.

A l'enterrament hi van anar més patriotes que al de Verdi, i al Teatro Blanquita van programar sessions massives dels millors (és un dir) films de la Série: "Santo contra las mujeres vampiro", "Santo y el poder satánico", "Santo y las momias de Guanajato", "Santo contra el Doctor Muerte", i més, ad infinitum. Jo ja no sé si allò era esport, circ, varietés, Pantocràtor de superherois?... Cinema no, o sí, cinema popular, icònic, mític, incrustat en l'anima d'un país, amb centenars d'imitadors i encara, avui dia, celebrat amb concerts massius de mariachis. La màscara de Santo, en lloc d'honor, presideix un petit museu a la catedral del DF. Com si fos part de les relíquies de Nuestra Señora. Em sembla molt bé.

Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I, si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.