Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules que són la glòria de padrines i padrins, més joves que mai

Abans els tractàvem de vostè. Després ens van salvar la supervivència amb els estalvis, durant la crisi. Ara són la part més sensible d'aquesta pandèmia. No vull ni sentir a parlar que són els danys col·laterals suportables, ni sospitar que ningú es conformi pensant que, al cap i la fi, ells ja han viscut la seva història! Amor infinit i mirada llarga als creadors de la vida que vivim, d'on venim. Els dedico la selecció més íntima i imprescindible de la meva vida cinèfila, protagonitzada per ells! Gràcies.

1. "La vieja dama indigna" (La vieille dame indigne) de René Allio (1965)

Madame Berthe és Madame Sylvie, una actriu que al 1912 ja era al cinema, i aquí va fer la gran protagonista de la seva carrera, als 82 anys. Madame Berthe és el personatge d'un relat curt de Bertolt Brecht, transformat en la perfecta Mamie francesa. Madame Berthe s'ha quedat vídua i, després d'una llarga vida anònima cuinant i criant els fills, viu la segona i curta vida d'una dona alliberada que es nega a consumir-se esperant la mort. S'ho gasta tot comprant un cotxe, canviant d'amics, assaborint un gelat.

Jean Ferrat canta "On ne voit pas le temps passer", i als ulls de la dama indigna, d'aquell blau carregat de guerres i determinació, descobreixes una heroïna quotidiana d'una dimensió premonitòria. Sylvie va fer una interpretació inoblidable, minúscula, immensa, i la vaig estimar per sempre des del minut zero a una antiga sessió al Publi del passeig de Gràcia. I encara ara, quan vull confortar-me, em canto allò de: "Une odeur de café qui fume, et voilà tout son univers, les enfants jouent le mari fume, les jours s'ecoulent a l'envers..."

2. "Up", de Pete Docter i Bob Peterson (2009)
Carl Fredricksen és el vellet rondinaire de 79 anys, amb el cap de Spencer Tracy i la veu d'Edward Asner, que fa volar la seva caseta penjada de centenars de globus de colors per arribar a la cascada de l'Àngel a Veneçuela, un somni de la seva vida frustrada. Com si fos l'infant d'"El globo rojo" de Lamorisse. Com si fos el Henry Fonda de "La conquista del oeste", fugint del món insuportable per pujar als turons més alts.

Carl només és un dibuix animat dels anys gloriosos de la Pixar, però també és protagonista d'una altra pel·lícula extraordinària. Una pel·li dins d'una pel·li. Al començament d'"Up" veiem la preqüel·la, el resum de la història d'amor amb final d'infeliç que va esculpir el seu caràcter: breus minuts enllaçats amb un virtuosisme cinematogràfic que tots haurien d'aprendre'ns de memòria. La música de Michael Giacchino juga a fons el seu paper. I després del flashback, l'aventura del dret a la felicitat "in extremis". Brindarem per ell!

3. "Sang Woo y su abuela" (Jibeuro) de Jeong-hyang Lee (2002)
La senyora Kim Eul-boon era una velleta coreana que mai havia fet cinema, que mai havia vist una pel·lícula. La van trobar a la muntanya de Jeetongma, on van rodar aquest conte preciós: la lliçó que rep un nen de Seül quan ha de viure amb la seva àvia muda a un lloc remot, sense llum, sense aigua, ni sanitaris. Sense menjar porqueria. Un nen de 7 anys irat, que retrocedeix segles i reconquereix la humilitat i l'empatia. Aprèn el valor dels ancestres.

Aquella dona no sabem ni si és morta: va desaparèixer després de fer el film per cuidar les seves oques i gallines, i seguir bufant les brases de la llar, envoltada de silenci i vent. Era, potser, l'última hereva d'una cultura humanística sense interpretacions intel·lectuals: el valor principal? Formar part de la natura amb el mateix amor amb què s'alimenta un net que t'odia. Una dona com milions d'anònimes de tota la història... ella, el personatge... ella, l'actriu... ella, que no oblidaré mai. Enyoro el dia que la vaig perdre amb el "The End", encorbada i ferma.

4. "Relámpago sobre el agua" (Lightning over water) de Nicholas Ray i Wim Wenders (1980)
Nicholas Ray era el director de "Johnny Guitar" i "Rebelde sin causa". Tenia un càncer terminal i la indústria l'havia oblidat. Però ell era l'autèntic amic americà de Wim Wenders, i li va demanar ajuda per fer un film final. Wenders ho va deixar tot per fer-li costat. No va poder ser, i el que van rodar junts va ser la seva agonia a un hospital de Nova York. De fet, Ray va testimoniar la seva mort, que va arribar el 16 de juny del 1979. A l'últim instant, va ordenar "Cut!", va donar l'ultima ordre de director i va decidir estalviar-nos la imatge morbosa del darrer sospir. La imatge desapareix. És el dret a l'eutanàsia d'un cineasta conscient. L'actriu Ronee Blakley, la companya de Wenders llavors, li canta la nana turneriana: "Llampèc sobre l'aigua".

Quina tristor, aquell moment, quin calfred, quanta dignitat!! És morir amb la càmera posada, és fer la pinzellada final, és un gran Close-Up japonès... Si mai busqueu "Relámpago sobre el agua" certifiqueu que sigui la versió completa de dues hores: l'única admissible, l'única que fa justícia al dret d'aquell Mestre, el dret de compartir el dolor amb nosaltres.

5. "Regreso a Bountiful" (The Trip to Bountiful) de Peter Masterson (1985)
Mrs. Watts no vol més històries ni fills protectors, ni sentir-ne parlar que ja no pot fer el que vulgui. Ella vol deixar Houston i visitar abans de morir la casa de la seva infància a Bountiful, una casa abandonada enmig del no res. En realitat la casa de Horton Foote, l'autor de "Matar a un ruiseñor", que va escriure l'obra de teatre d'aquest retorn! L'havia estrenada la gran Lillian Gish!

La pel·lícula no és Gran, té subtrames que ni recordo. Però quan Mrs Watts arriba a la seva casa perduda, i la respira mil·límetre a mil·límetre, amb el mateix amor que la reina Cristina de Suècia de Greta Garbo acaronant racons de la cambra nupcial, se't salten les llàgrimes. Una emoció intensíssima: sents l'esperit d'aquesta dona dins teu, i l'inevitable aroma de la mort que arriba. Com li va arribar a l'actriu Geraldine Page, que va guanyar l'Oscar per fer de Mrs. Watts. F. Murray Abraham li va entregar de genolls. I ara que hi penso, de genolls al cinema la vaig veure, perquè aquesta àvia i aquesta escena són la millor oració.

6. "Los dinamiteros", de Juan G. Atienza (1964)
Don Benito té 78 anys i és un actor espanyol, Pepe Isbert. Doña Pura en té 69 i és una actriu mexicana, Sara García. Don Augusto frega els 73, i és l'actor italià Carlo Pisacane. Ha mort el seu amic Don Felipe González (no va de conya!) i per pagar-se un enterrament com cal decideixen atracar la Seguretat Social. Són uns rufufús adorables, comparables als de Berlanga i Ferreri.

Acabarem aquesta Filmoteca amb un somriure enorme, fotografiat pel barceloní Juan Mariné, que aquest desembre farà 100 anys i encara ronda. Blanc i negre tronat, so d'arqueologia, efectes especials neorrealistes, i aquell Madrid més provincià que mai, aquell retrat del franquisme incrustat de burocràcies. La subversió incipient és en mans de venerables secundaris que s'encomanen a San Patricio i fan dels Inventos del Professor Hans de Copenhague al TBO, una genialitat. Jo... és que em peto, amb aquesta.

Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.