Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules que són un homenatge als hospitals

No volíem oblidar aquesta paraula, ni oblidar tot el que representa. Si parléssim de televisió, trobaríem sèries inoblidables, totes similars, totes mítiques, a totes les èpoques i cultures... però farem una ràtzia ràpida al cinema i ens limitarem a mencionar sis títols absolutament imprescindibles. Un homenatge a tots els hospitals i el seu personal, a qui mai podrem demostrar prou la nostra admiració.

1. "Hospital", de Frederick Wiseman (1970)
Per començar, la pel·lícula de referència total. Un dia de feina a l'Hospital Metropolità de Nova York, sobretot a urgències, però també entra en especialitats, la gestió de recursos, l'organització dels departaments i les relacions humanes: pacients amb professionals especialment. Un dia de vida i de mort. Una jornada carregada de qüestions ètiques, talment les del mateix director d'aquest documental, que ha de decidir què filma i com, per ser honest en el propòsit i respectuós també.

Així ha encarat Wiseman la seva filmografia: a vegades ha parlat d'universitats, altres de la Comédie Française o el Ballet de l'Òpera de París, de la National Gallery o de la Biblioteca Pública de Nova York a "Ex Libris". Un mestre de mirada universal amb els detalls crucials. Premiada amb dos Emmys i primera "TV movie" protegida per l'administració americana, "Hospital" marca un abans i un després. Jo voldria fer pel·lícules així!

2. "Al límite" ("Bringing out the dead"), de Martin Scorsese (1999)
Ara som a bord d'una ambulància paramèdica conduïda tres dies per Nicolas Cage, també a Nova York. Un "ambulance driver" del mateix director i guionista que "Taxi driver", injectat d'un infinit d'insomni i alcohol, com el Sant pertorbat que no pot superar el dolor i el fracàs, el pes de tots els morts que no ha pogut salvar a temps. Envoltat pels fantasmes, contaminat, camí d'esdevenir el Joker amb bata blanca. De fet, els dilemes del personatge són la casuística derivada de la culpabilitat judeocristiana que el director coneix tan bé, i que tants professionals de la sanitat han patit aquests dies. Els límits humans per abastar-ho tot contradits amb l'autoexigència paranoica. Però és cinema, el simulacre de vida que millor ens permet endinsar-nos en la ment que és ànima. Bravo, Scorsese! Has retratat la nostra petitesa com ningú.

3. "Hombres" ("The Men"), de Fred Zinnemann (1950)
"Els millors anys de la nostra vida" va ser la pel·lícula que va conscienciar sobre el trauma dels soldats en tornar de la 2a Guerra Mundial, i com era de difícil instal·lar-se en "la normalitat reconquerida". Aprenguem-ho! També ho va ser per als ferits, aquí el soldat interpretat per un Marlon Brando debutant, ara en cadira de rodes, pura energia física doblegada. L'hospital per a ell és un refugi, envoltat de metges i infermeres que són pares, germans i amigues. La pel·lícula reconeix el problema del presoner que ja no pot renunciar a la protecció de la cel·la, que seria el mateix.

Rodada a l'autèntic Hospital Birmingham per a paraplègics de l'exercit americà, "Hombres" va renunciar a parlar només d'herois triomfadors i ho va pagar amb un rotund fracàs comercial. Res pitjor que una societat incapaç de ser sincera amb si mateixa!

4. "En el umbral de la vida" ("Nära livet"), d'Ingmar Bergman (1958)
Una maternitat hospitalària, que vinculem sempre amb l'alegria de néixer, i que aquí és el lloc d'impàs, claustrofòbic, on tres dones han de prendre decisions difícils: conservar el fill no nat, avortar o cedir-lo en adopció? Raons íntimes que contenen un nivell de responsabilitat insuportable. Sense música ni aire pur, rodada en un decorat sense escapatòria, premiada a Canes (també les tres actrius, excepcionals: Eva Dahlbeck, Ingrid Thulin, Bibi Andersson), aquest és un Bergman estil "La clave" a què ell mateix va renunciar finalment, acusant-lo de proposar un debat antiquat. Sí? Potser per ell o pels suecs. El tema continua candent, tenallat pels debats polítics més que no socials.

La resposta a "En el umbral de la vida" és: Què faig amb mi mateix? Em conservo, em mato o canvio? Bergman s'hi va passar la vida, després, a la seva maternitat hospitalària, l'illa de Faro on vivia, intentant resoldre la qüestió!!!!

5. "Cemetery of splendour" ("Rak ti khon kaen"), d'Apichatpong Weerasethakul (2015)

Nova York, Estocolm...I ara, Khon Kaen, al nord de Tailàndia, a la ribera del Mekong. El director de "L'oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors", amb un peu sempre a l'estricta realitat i l'altre a un món oníric, a un cinema per somniar amb els ulls oberts, ens condueix fins a un hospital provisional d'emergència on tracten una colla de soldats d'una inexplicable síndrome de la son. No són malalts, només dormen, i la telecinesi, l'ús de neons de colors, els controls d'atzar intenten esbrinar i protegir-los.  Però, què hi té a veure el fet que l'hospital s'hagi edificat damunt el que era un camp sant, un cementiri antic i màgic, la terra vulnerada de la història?

Una vegada més, el misteri, la immanència, els deutes del passat no resolts, arriben on la ciència no pot. Una vegada més el cinema ens permet entrar en contacte amb la part més incògnita de la psique humana.

6. "La mort del senyor Lazarescu", ("Moartea domnului Lazarescu") de Cristi Puiu (2005)
I al final, la nota d'humor indispensable, sempre! El Sr. Lazarescu és romanès, no es troba bé, telefona a l'hospital i comença el Joc de l'Oca: d'hospital en hospital, i "tiro perquè em toca". Li diagnostiquen una Mallory-West, però la malaltia és la de tot un país i tota una generació: solitud, vellesa, hostilitat del sistema.

Una tragèdia absurda d'humor molt negre que ens recorda Berlanga. Al final, la mort és el remei. També la mort paradoxal del protagonista, Ion Fiscuteanu, que dos anys més tard va patir la malaltia de debò!!! El Sr. Lazarescu es diu Dante, així que ja teniu la pista i els anells de l'infern de la "Divina Comèdia"!

Obra mestra absoluta, reconeguda massivament, d'un director terriblement hipocondríac: calia dir-ho??? Sí!

Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.

Bona sort, ànims i una abraçada!