Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules on la claustrofòbia s'ha convertit en un art

1. "La obsesión" ("Premature Burial"), de Roger Corman (1962)
L'any 1844, cinc abans de morir, Edgar Allan Poe va publicar un relat inspirat pels descobriments sobre la catalèpsia, i la seva por de ser enterrat viu. Aquest estrès paranoic també l'havien sentit el director Corman i l'actor. Ray Milland interpreta l'home aterrat que es fa construir una cripta amb tots els detalls per poder-se comunicar amb l'exterior, si es desperta després de ser sepultat.

Una funerària d'alta tecnologia, precedent dels "escape rooms" actuals! Ja us podeu imaginar, però, que no patirà cap claustrofòbia pitjor que la claustrofòbia "per se", presoner de la seva ment. La por de la por, la pitjor de totes...

Va ser un èxit fabulós i inesperat, i va donar peu a multitud de bromes cruels, algunes amb final fatal! Fins al punt que va ser prohibida molts anys a les televisions americanes.

2. "Buried (Enterrat)", de Rodrigo Cortés (2010)
Volia incloure en aquesta selecció el "Kill Bill" de Quentin Tarantino, per la magna escena d'Uma Thurman enterrada viva, però aquesta altra pel·lícula totalment rodada a Barcelona la supera.

Ryan Reynolds i la càmera no surten mai d'un taüt que s'està omplint de sorra amb un ritme immisericorde. Tot és truc, clar, tot és cinema. Però de ben segur que tindreu el dret de sentir el que mai gosaríeu demanar: una experiència límit.

El cinema encara us pot permetre viure sensacions extremes i aquesta n'és una! Comparada amb "Buried" la claustrofòbia d'aquests dies és "peccata minuta". Pot ser, doncs, un antídot ideal: la vacuna desitjada.

3. "La cabina", d'Antonio Mercero (1972)
No és una pel·lícula, sinó una "TV movie" prematura i mítica de TVE de 35 minuts, que va guanyar un Premi Emmy. El format és com un episodi de "Twilight Zone" rodat a la plaça d'Arapiles de Madrid.

José Luis López Vázquez no té nom, és un personatge de Kafka perfecte. Hi entra per fer una trucada i acaba emmagatzemat com una més dels milers de víctimes d'un sistema desraonat. Sorprèn que el guió sigui també de José Luis Garci, i no de Chicho Ibáñez Serrador.

En tot cas, el pobre actor va patir de debò l'angoixa del tancament: hores i hores sota els focus primitius dels rodatges d'aquell temps. Va acabar com un "pinxo moruno". I és que cal ser molt garrepa per fer servir una d'aquelles cabines d'alumini tan cutres, real i reaprofitada. Té talls de censura, i la pena és que TVE no ens hagi presentat, encara, la versió Director's Cut.
 

4. "Una mujer atrapada" ("Lady in a Cage"), de Walter Grauman (1964)
Claustrofòbia + sadisme: fixeu-vos en la data. Just quan comença l'època daurada de les Baby Jane i les velles glòries del cinema reciclades en víctimes friquis de l'entreteniment semigore.

La protagonista és Olivia de Havilland tancada en un ascensor en pana tot un cap de setmana. James Caan i una banda de borderlines de fireta aprofiten per okupar el seu pis i vexar-la sense parar. Olivia sua, es despentina, perd la dignitat, i el públic deixa anar els seus pitjors instints. Pagar per veure patir els altres és el "sursum corda", i més si és una estrella decadent de Hollywood! 

La claustrofòbia d'aquest film oblidat continua sent la més ben retratada de la història. No era Odorama, era Claustrodorama...!

5. "Repulsió", de Roman Polanski (1965)
Una noia amb un procés de degeneració mental irreparable. Catherine Deneuve, llavors, era la ingènua ideal del cinema europeu, i Polanski la va empènyer a l'abisme. Frígida, aterrada pel sexe, reclosa en un pis habitat per les seves al·lucinacions de violació: les proporcions dels espais l'amenacen, els picats i contrapicats de càmera la turmenten, i els objectius distorsionen l'aire infecte. Un conill s'està podrint a la cuina, com si fos el fetus de David Lynch a "Eraserhead", i de fet jo crec que ho és. Polanski l'hi va regalar en formol.

George Romero va reconèixer que la claustrofòbia dels personatges de la primera versió de "La nit dels morts vivents" la va copiar de les troballes de Polanski per "Repulsió". Cinema d'ansietat i asfíxia, manca d'aire, palpitacions, histèria, nàusees. Veure "Repulsió" és sentir-se dins del cos de Catherine Deneuve. I aquesta sí que és una claustrofòbia incurable.

6. "Pasatge a l'Índia" ("A passage to India"), de David Lean (1984)
És una escena, i val per a tot el que hem escrit avui: tres personatges d'E.M. Forster, l'indi Aziz i dues dames angleses, se'n van d'excursió en elefant a les coves de Marabar, les més antigues de l'Índia.

Són els anys 20 a Chandrapore, i el classisme del colonialisme és plenament vigent. Dins d'una de les coves, la foscor, l'aire putrefacte i l'eco immemorial, que torna com un tempesta de roques prehistòriques, ataquen Adèle. La noia cordial d'abans surt trastornada, acusant Aziz d'intent de violació...

La darrera pel·lícula del director de "Lawrence d'Aràbia" i "La filla de Ryan" és potser la darrera obra mestra del cinema clàssic, i com tot el cinema clàssic conté un clímax rotund, crucial: mai més ningú podrà filmar la claustrofòbia amb una precisió tan radical.

Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.