Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules que han fet dels jocs infantils un art
Entrem en un territori relliscós. Els hereus de la terra, la nostra conseqüència, els nostres altres jos, els que hem estat, els que estimem més que no pas nosaltres mateixos, els que ens miren i ens imiten, els petits projectes de dones i homes. Els que juguen a tota hora. Els ratolins de la casa. Els que cal protegir costi el que costi dels caos que hem provocat. Els que haurien de ser només el cinema apte per a totes les edats i consideracions. La raça humana per a l'eternitat. Els protagonistes també de sis pel·lícules on convindria mirar què hi ha de nosaltres en els jocs infantils, que ja són l'esbós del futur. Aquí teniu algunes propostes...
1. "Juegos prohibidos" (Jeux interdits), de René Clement (1952)
Juny de 1940. Una nena òrfena després d'un atac aeri (Brigitte Fossey, nineta dels teus ulls) és acollida a una granja. Amb el fill de la casa (George Poujouly) copien el món adult, reaccionen davant la presència natural de la mort i creen un cementiri d'animalons. Assumeixen com un joc el ritual religiós de l'enterrament: ¿tombes o casa de joguines? Ulls diminuts en un món d'atrocitats.
Una pel·lícula tendra i terrible, un clàssic que va trasbalsar una generació, va guanyar l'Oscar Honorífic i el Lleó d'Or de Venècia. La música va fer època també: Narciso Yepes adopta el "Romance anónimo" i la seva guitarra intemporal ven milions de discos. La novel·la de François Boyer podria ser també una bona lectura en temps de fred: els temps en què la vida és massa incomprensible i demana acollir-se a l'escalfor de l'art.
2. "La guerra de los botones" (La guerre des boutons), d'Ives Robert (1962)
Deu anys després, una altra pel·lícula francesa de gran èxit. El mateix François Boyer adapta la novel·la del soldat Louis Pergaud, desaparegut a la Primera Guerra Mundial. És un recull de records d'infància i dels combats entre les colles infantils de dos pobles enemistats: Aménonville i Orphin (al film, Longueverne i Velrans). Els batallons de nens s'enfronten en estratègies i trampes no tan incruentes: el trofeu, la pèrdua dels botons, i el càstig, pallisses descomunals de les mares desesperades. Aquesta és la millor de les cinc versions filmades de la història, reviscuda amb humor i nostàlgia per un director que va entendre de meravella Pagnol i va retratar com pocs la "joie de vivre" més menuda, com ho faria després Truffaut, que es va inspirar en ell a diverses pel·lícules: "Els 400 cops" i "L'argent de poche".
3. "Lord of the flies", de Peter Brook (1963)
En anglès perquè mai la van estrenar aquí. I sí, és el Peter Brook de 95 anys que encara dirigeix teatre i ha fet algunes pel·lícules inoblidables (Marat-Sade), sempre compenetrades amb el Dark Side of the Men que tan bé expressava William Golding, l'autor. Un cor de nens sobreviu a un accident d'avió en una illa robinsoniana. S'han d'organitzar i ràpidament reprodueixen tots els tics autodestructius de la raça humana: una part d'ells pren el poder, reneixen el classisme, la crueltat, l'opressió, se silencien les veus diferents. L'assassinat, fins i tot. Un joc de trons perpetu, en petit comitè: potser respon a una genètica immanent a l'espècie?
Prohibida als menors pels censors britànics, els protagonistes no la van poder veure fins a la majoria d'edat. L'ensenyaríeu, vosaltres, als vostres menors?
4. "Los olvidados", de Luis Buñuel (1950)
La tercera pel·lícula de l'exili mexicà de l'aragonès va ser detestada, quan es va estrenar. Considerada un insult espanyol a l'honor del país. Avui n'estan orgullosos, ha estat el primer títol amb protecció especial de la Unesco i tots sabem que és una de les obres mestres del cinema. Envoltat per un equip creatiu de luxe (Luis Alcoriza al guió, Gabriel Figueroa a la fotografia, i els músics Rodolfo Halffter i Gustavo Pittaluga), del seu infinit espiritual van fer el millor exemple d'un "cinema povero", connatural a la vida dels xavalets pandillers dels barris marginals de DF i la perdició de l'innocent Pedrito, el protagonista.
Pel·li cervantina, tormesiana, velazqueña, hurdesiana, presidida per la imatge picassiana d'aquell Jaibo, líder dels miserables hugonistes, interpretat per Roberto Cobo, el germà de Rinconete y Cortadillo (QEPD). Traslladats a l'Anglaterra rural pija dels anys 20, serien "Las aventuras de Guillermo y sus proscritos"!
Permeteu-me l'acudit!
5. "A las 9 cada noche" (Our Moher's House), de Jack Clayton (1967)
Set germans i una mamma morta enterrada d'amagat al jardí; ells, confinats voluntaris, reprenen cada nit el cerimonial d'entrar en contacte amb ella... isolats, immersos en l'ocultisme i les petites trampes per sobreviure... ¿Us recorda "Nadie sabe" d'Hirokazu Kore-eda? La recorda, i va ser dels pocs a valorar a posteriori aquesta joia amagada i coherent del director de "Suspense". La va escriure amb la seva companya Haya Harareet, sí, l'Esther de "Ben Hur"! Que encara viu! Quan apareix el pare amenaçador Dirk Bogarde, amb intencions malignes manipulant les filles favorites, sentim l'ombra referencial de "La nit del caçador", i als Pinter-Losey del "The Servant".
Adoro aquest film malaltís, joguina trencada, tan brutal com el dibuix grotesc d'un nano esgarrifós, tan preciós com el dibuix ingenu d'un nano pur. Adoro la preciosa música de Georges Delerue, i adoro aquell look Free Cinema de la fotografia. L'adoro com s'idolatra la fotografia d'una mare a la calaixera d'una psicosi.
6. "Mad Max, más allá de la cúpula del trueno" (Mad Max beyond Thunderdome), de George Miller i George Ogilvie (1985)
En el passat, els nens d'Europa se'n van anar a les croades, i Franklin J. Schaffner ho va filmar a "Lionheart", una lliçó d'història infantil. En el futur són la tribu dels nens els que conduiran Max Rockatansky (Mel Gibson) a lluitar i vèncer l'Apocalipsi, i a la Reina Mab, la Maga Dictadora Tina Turner. La destrucció de l'Ecosistema terrenal no admet més excuses. Han de ser ells i elles, les nenes i nens hereus dels Perduts de Peter Pan, els que ens facin fora d'aquesta pel·lícula de catàstrofes en què hem transformat la vida, perquè la tornin a filmar a la seva manera, regenerada, mentre esperen l'arribada del Capità Walker, com si fos el Messies...? ...no ho sé, no ho sé... tot tornarà a començar, probablement!
Fem un recordatori al codirector del film, també mort aquests dies, víctima de l'inflexible, minúscul enemic.
I fem un recordatori bis, al nano del tambor de llauna, a la nena del conill blanc, al nen amb un sisè sentit i a la nena de la pilota (Marina Yaru! Quina por!) que es creuava amb el cotxe de "Toby Dammit"... Apa, a jugar a les golfes!
Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.