Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules que han fet, d'Itàlia, un art

Seguim el nostre recorregut, agafats de la mà, al cinema, de tot allò que ens pot ajudar a passar el confinament, o sobreviure millor...: mirar bones pel·lícules! Per què no obrim la filmoteca d'emergència, avui, a la solidaritat amb els veïns italians, i els desitgem "Coraggio"?

També podem deixar volar el nostre desig de bellesa, d'aire lliure, de sensualitat, d'art... el nostre desig de tornar-hi o descobrir per primera vegada l'incomparable marc d'aquell imperi poètic i prosaic que és Itàlia, ara castigat pel virus. Llegiu, tanqueu els ulls, somieu les pel·lícules i la geografia, i de ben segur un dia obrireu les finestres d'una pensió sobre el país més bonic del món. Aquest serà el viatge:

"Call Me By Your Name", de Luca Guadagnino (2017)

Comencem a la Llombardia, especialment castigada per la pandèmia, de la mà de l'Elio i l'Oliver (Timothée Chalamet i Armi Hammer), els nois que descobreixen amor i desig guiats pel guió laberíntic de James Ivory, i els paisatges de Bèrgam i Brescia, la Piazza Vittorio Emanuelle III de Pandino, i les nits de brisa, de cultura i amistat grecoromana a la Villa de Moscazzano.

"Giovinezza", préssecs dolços, aigua fresca i escultures, "Mysteries of Love" i la veu de Sufjan Stevens, i també les primeres llàgrimes, quan l'hivern i el desengany cobreixen els marbres d'ombres. És l'estació de la maduració precipitada, i haurem d'esperar quan passi el coronavirus i el cinema ressusciti per descobrir la segona part, que Guadagnino volia rodar aquest estiu.

"Una habitació amb vistes", ("A Room With a View"), de James Ivory (1985)

És el mateix James Ivory qui ens descobreix ara la Florència d'E. M. Forster. Són Lucy i Charlotte (Helena Bonham-Carter i Maggie Smith) que admiren el Renaixement per les finestres de la pensió Quisisana al Ponte Vecchio sobre l'Arno, també finestres de l'amor ocult i/o reprimit en un país d'art i violència, als espais monumentals de la Piazza della Signoria i la Santa Croce, fins al més recòndit xiprer de la Toscana.

Sonen "O mio bambino caro" i "Chi il bel sogno di Doretta" de Puccini, el blat eclosiona, i el turisme indolent és derrotat per l'experiència de la condició humana desemmascarada. Tot el perfil de la pel·lícula, aixoplugat per la cúpula del Duomo de Brunelleschi, de qui Buonarotti va dir abans de coronar Sant Pere del Vaticà: "Vuol far la tua sorella, piú grande, ma non più bella!", i repiquen les grans campanes.

"Bogeries d'estiu" ("Summertime"), de David Lean (1955)

Arribem a Venècia (Lean, de la ciutat sobre les aigües, en farà la seva residència definitiva) acompanyant Jane Hudson (Katherine Hepburn) secretària soltera que no sap què, ni quan. Però alguna cosa excepcional, molt sexual, li ha de canviar la vida (com totes les heroïnes de Lean: Lara, la filla de Ryan, Adele Quested i, abans, Celia Johnson) quan s'instal·la a la pensió de Rio dei Bareteri.

Potser infectar-se caient a un canal a Campo San Barnaba, potser un gerro vermell de vidre que batega com un cor i un sexe, potser la seducció galant postissa de Rosano Brazzi, potser els coloms salvatges del Café Chioggia. O potser l'amarg petó final, el miratge del cant del cucut.

Roberto Rossellini la volia fer amb Ingrid Bergman remenant el seu despit darrere la càmera fotogràfica. Venien de Nàpols, on ara anem nosaltres a la recerca de la quarta postal d'aquest viatge que ens regala els sentits amb la Itàlia del cinema.

"Viatge a Itàlia" ("Viaggio in Italia"), de Roberto Rossellini (1954)

Tres anys abans havia començat a "Stromboli" la història escandalosa de Rossellini i Ingrid Bergman, l'estrella enamorada d'un neorealista. Tres anys i tres fills més tard va enviar Katherine i Àlex (Ingrid i George Sanders), un matrimoni anglès, de vacances a la Campània, a desfer aquella il·lusió. Tot s'havia acabat i només restava l'amargor en blanc i negre del Nàpols del Cimitero delle Fontanelle, l'immens ossari de les víctimes de la pandèmia de la pesta del segle XV. També les ruïnes fantasmagòriques de Pompeia, amb els cossos embalsamats per les cendres del Vesuvi.

La Campània és una terra in extremis, esquarterada per segles de misèria i revenges. Un paisatge desmaquillat. Les paraules són dures i els retrets arrenquen la pell a les aparences. El dialecte sembla la veu immemorial de la veritat humana i la pel·lícula el parla sense contemplacions. "T'estimaré sempre", aquella promesa perpètua, és un títol que mai podria pronunciar la Bocca della Verità.

"Només tu" ("Only you"), de Norman Jewison (1994)

On és la Bocca della Verità? a Roma, a l'església de Santa Maria in Cosmedin. Però quan Faith i Peter (Marisa Tomei i Robert Downey Jr.) proven d'imitar la broma de Gregory i Audrey, no poden fer-ho in situ: la Bocca de "Només tu" no és de veritat. Només una simulació. Com el Damon Bradley que Faith persegueix més al sud de Nàpols, a la costa amalfitana, el vertiginós paisatge de penya-segats i infinits que s'obre finalment sobre la bellesa irresistible de Positano.

Quan arribes a Positano, i si t'oblides dels milers de turistes escampats per tot arreu, la lluna explota sobre la Mediterrània secular i sonen les notes del "Some Enchanted Evening" de "South Pacific". Mars diversos, però una història eterna. Ella, ell, somnis, dificultats, errors i, finalment, un toc de màgia. "Només tu" és un conte de fades, però ho sap, no ho amaga i tria el decorat perfecte per a un "happy end" com cal.

Ara hauríem d'escriure "The End", doncs. Però no! No... Perquè farem el flashback imprescindible.

"Vacances a Roma" ("Roman Holiday"), de William Wyler (1953)

Tornarem a la Bocca della Verità autèntica, amb Gregory Peck, un periodista de l'American News Service, i Audrey Hepburn, una princesa Ann que podria ser Margarida d'Anglaterra. Malgrat els vestits d'Edith Head, pujarem a la vespa, amb el vent de la història del Fòrum, del Coliseu, del Panteó bufant els nostres somriures innocents, enamorats de Roma, de tots els tòpics romans, de Santa Trinità dei Monti i les escales, de la Fontana di Trevi, de Via Margutta, i fins i tot d'aquella barberia desapareguda de Via delle Stamperia 85 on Audrey es talla els cabells.

Eren tan joves, i ella tan única! Ho hem dit al començament: "Giovinezza, giovinezza"! I ara, "Coraggio, coraggio"! italians, Itàlia. Sempre voldrem creure en l'amor i tornar a Roma, i llencem l'obligada moneda a la Fontana, des de Catalunya. Fontana, "prego"..., fes realitat els nostres somnis.

Això és tot per ara. No us perdeu el quart i pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.