Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules que van ser fetes també per responsabilitat

El cinema té sentit si es fa amb sentit de la responsabilitat. Aquests dies hem sentit parlar sovint de la responsabilitat, una característica positiva de l'ésser humà, un valor que entenem molt millor quan brolla de la voluntat i el sentit comú, quan prové de sentiments propis i culturals, i no quan ens la imposen "manu militari", amb aquella sensaciò d'amenaça prèvia, de càstig imminent. Per aquesta raó us proposo sis pel·lícules en què la responsabilitat és una qualitat solidària i voluntària. La millor de totes.

1. "Barbarroja" (Akahige) d'Akira Kurosawa (1965)
La darrera trobada entre Kurosawa i el seu actor preferit, Toshiro Mifune. La darrera pel·lícula en blanc i negre del director. Fins al darrer dels 185 minuts que dura, la més harmònica combinació de l'esperit humanista i existencialista, sota la influència de Dostoievski. El relat titànic i humilíssim d'un aprenent de metge que aspira a la glòria, obligat a conviure amb un metge veterà en un hospital de barri del segle XIX. El que sembla un mestratge dur i inflexible l'ajuda a descobrir la bellesa de viure i l'entrega desinteressada als altres.

Una escena ho diu tot: obligat a cuidar una nena de 12 anys, rescatada d'un bordell, l'alumne emmalalteix i ara serà la noia qui el curi amb una devoció absoluta. Dues ànimes malaltes, dos cossos malalts, que havien de ser guarits. En els temps actuals de pandèmia i bondat, és una lliçó eterna sobre la doble responsabilitat: pels altres i per un mateix. I una lliçó eterna de cinema.

2. "Solo ante el peligro" (High Noon) de Fred Zinnemann (1952)
Avui és el dia que el xèrif Will Kane es casa, entrega l'estrella i se'n va del poble. Però també és el dia que torna en tren el malfactor que un dia va engarjolar. El seu sentit de la responsabilitat no li permet deixar els ciutadans sense protecció. Són les 10.35 hores. Té fins a les 12.15 per resoldre-ho. Li cal ajuda, i la comunitat que l'hi deu tot li gira l'esquena, per por. És la por de la gent de les represàlies, la por que es vivia a Hollywood durant la cacera de bruixes.

Aquest thriller prodigiós, que sembla un western, es sustenta en el ritme del rellotge i la música de Tiomkin (havia de durar exactament igual que l'acció). En el ritme de les cames del xèrif i el muntatge (va durar menys, 84 minuts, però no es nota). En el rostre sense maquillatge de Gary Cooper. En les paraules cantades per Tex Ritter: "Do not forsake, oh, my darlin'". En l'alçada moral d'un home disposat a tot per servir els que no s'ho mereixen.

3. A quién ama Gilbert Grape? (What's eating Gilbert Grape?) de Lasse Hallström (1993) 

Tenim dos germans: l'Arnie (Leonardo DiCaprio, amb 18 anys reals) té una lleu discapacitat mental, i en realitat viu una realitat més pura. En Gilbert (Johnny Depp, amb 29 anys excessius) accepta amb alegria ser el pare que no hi és. La mare no es pot moure per una obesitat mòrbida total.

Estima l'Arnie, és el seu àngel de la guarda, n'aprèn cada dia, d'ell. No parlem de dos inadaptats, no, perquè ells no pretenen res més, excepte aquesta felicitat quotidiana de cuidar-se en un poblet texà perdut ves a saber on. Li diuen Endora, però podria ser aquell Anarene de "The last picture show" en què Timothy Bottoms protegia el noi feble de l'escombra al bar. Lasse Hallström ha pecat sempre de tovet. Però a vegades la bona gent troba el relator que ens convenç: existeixen persones que han entès el sentit de les paraules generositat, altruisme, anonimat i responsabilitat.
 

4. "El pan nuestro de cada dia" (Our daily bread) de King Vidor (1934)
No la confongueu amb el film del mateix títol espanyol de Murnau, amb punts de contacte i conseqüència de la meravellosa "Amanecer". Aquesta secreta obra mestra oblidada del director més socialista de l'època és la versió americana del gran cinema soviètic de Dovjenko i Eisenstein.

Una parella que podrien ser els personatges de "Y el mundo marcha" fugen al camp durant la Gran Depressió. Formen una comunitat de treballadors autogestionats. Fan realitat una utopia de supervivència i justícia. Donen i recullen de la terra l'aliment i el sentit de viure. Les dificultats són moltes, però la unió (tots són per tots) els fa capgirar el destí: el millor és aquell que et construeixes i defenses. Inevitablement, aquest film defensat per Chaplin i un dels favorits de Welles, va ser un fracàs cruel. Però el temps li ha regalat una joventut total gràcies a la més gran bellesa: la perfecció cinematogràfica i la perfecció moral.

5. "12 hombres sin piedad" (12 angry men) de Sidney Lumet (1957)
Són 12 membres d'un jurat i la vida d'un jove acusat de parricidi depèn de la seva consciència i responsabilitat. Són també grans actors (Fonda, Balsam, J. Cobb, Begley... Cap dona en el jurat, ja ho veieu, tot i que a Mèxic en van fer un remake titulat "12 dones sense pietat"). Sembla que resoldran rapidet, rapidet. Tot és clar ¿O no? Un d'ells remena, es demana i pregunta, fa una autèntica investigació detectivesca amb el sentit amagat de les coses, i lluita contra les evidències fàcils, els prejudicis, el desinterès i, sobretot, l'egoisme despietat que ignora les conseqüències dels actes. El que fa és feina ben feta. I alguns pensen: "Quin conyàs de tio!"

Tot va ser inventat per Reginald Rose per a un Studio One (quan les televisions feien teatre en directe) del 1954. Aquest va ser el primer film de Lumet. I ho va resoldre en 365 plans fotografiats amb mestratge per Boris Kaufman, l'home de mirada dura i angles assetjadors del cinema de Kazan. Un "must".

6. "El verano de Kikujiro" (Kikujirô no natsu) de Takeshi Kitano (1999)
Hem començat al Japó, i ara hi tornem. De la mà del director dels millors yakuzes contemporanis, que interpreta un d'ells, cansat i amargat. Un dia troba un nen a la recerca de la seva mare, com aquell Marco de "Cuore" o, si voleu, "De los Apeninos a los Andes". L'home sorrut i el nano decidit emprenen una "road movie" que no s'estalvia cap dels tics i trucs del gènere, i que tots sabem com s'acabarà. El descobriment dels valors amagats, acompanyat d'una mirada simpàtica, i la simbiosi de la innocència amb l'experiència. Del naixement d'una nova família més enllà de les arrels. Jo et cuido, tu em cuides.

La pel·lícula podria ser odiosa si no fos realment encantadora. Juga amb nosaltres i ho acceptem perquè, de tant en tant, convé relaxar també aquells nivells d'exigència. La música preciosa de Joe Hisaishi ajuda moltíssim. L'escolto sovint i recordo Kitano i el nen allunyant-se per la carretera, com ho feien Chaplin amb el kid, o Chaplin i Paulette Godard, o Chaplin i els meus somnis.

Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.

Bona sort, ànims i una abraçada!