I si et quedes a casa?

Si restes en la formació d'un nen que fa esport, potser és que la grada no és el teu lloc. Els comportaments agressius dels espectadors no ajuden a entendre les lliçons que un partit esportiu pot tenir per a una persona que és una esponja de sensacions.

Mamadou Saw és un jove àrbitre guineà. Té 21 anys i l'any passat va denunciar un seguit d'insults racistes en un partit entre dos equips d'alevins de Saragossa. D'aquí pocs dies es farà el judici contra dos pares dels petits jugadors i el fiscal demana un any de presó per a un i 18 mesos per a l'altre, que es va encarar als policies que volien posar ordre.

La fiscalia, la setmana passada, va tipificar els fets com un delicte d'amenaces amb l'agreujant racista. "Negre de merda" o "em cago en la teva raça" van ser algunes de les "aportacions" que els pares processats van fer a la resta de la grada per explicar l'error o l'encert del jove àrbitre.

A finals de gener es va viralitzar una seqüència de l'any passat on també vam poder veure avergonyits com un altre àrbitre, Aitor Urabayen, amb 19 anys va abandonar el camp plorant davant els insults del públic en un partit de categoria Infantil al País Basc. La reacció, però, de bona part dels espectadors encoratjant el noi és un forat per a l'esperança.

És una realitat que si en futbol els jugadors necessiten entrenar les cames, la grada caldria que entrenés una mica més el cervell. L'esport té molt de passió inherent, però en fase formativa cal que alguns pares i mares es plantegin a què juguen. Si et passeges per camps d'equips de futbol base ho veus amb claredat. L'àrbitre o el rival es converteix en el blanc de la frustració de persones que possiblement no han donat tres puntades seguides a una pilota. Potser hi ha nens que no han sentit a parlar de paraules com "tolerància" o "respecte", ni saben posar-se a la pell de qui té com a missió decidir sol, sense assistents i amb una grada pendent de culpar-lo.

Els pares que més criden sovint tens la impressió que esperen que el seu Messi els retiri l'any que ve, i això és més infantil que la categoria en què juga el seu fill. No és només esport. Són lliçons de vida: saber perdre, saber guanyar i tolerar l'error de l'altre.