Núria Folch, la vídua de Joan Sales, la dona de caràcter fort que va seguir cultivant el llegat del seu marit al Club Editor, ens va escriure unes ratlles, que reproduim a continuació, amb motiu de l'adaptació d'Incerta glòria el 1987. Ens explica que, per a tots dos, la Guerra Civil era només un punt de partida del relat, un context a partir del qual explicar què és la vida. Malgrat tot, és evident que la guerra va marcar, i molt, la vida d'en Sales i que esdevindria, en definitiva, l'esperó de tota la seva tasca literària.
INCERTA GLÒRIA no és una novel·la sobre la guerra però sí la d'un poeta i d'un patriota marcat a fons per la guerra i la derrota. Quin és el seu tema major ens ho diu Joan Sales mateix a la CONFESSIÓ DE L'AUTOR que precedeix totes les edicions (exceptuant-ne la de la MOLC, on ell no hi va intervenir): "The incertain glory of an april day... ¿si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla no ho faria pas d'una altra manera (...) ¿Què era, ser joves? (...) Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa (...) La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir més enigmàtica (...) Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi."
És el vell catecisme qui diu que la glòria és el nostre fi.
Si així és, té ple sentit la vida humana. Som lliures, però podem realitzar-nos plenament o buidament. Podem no preguntar-nos d'on venim ni cap on anem mai, o rarament, immersos en la temporalitat, com en Lluís, la Carlana, en Lamoneda. O com en Soleràs, en Cruells, la Trini, sentir el viatge de la naixença a la mort, que és la vida humana, angoixosament i absurdament, de l'obscè al macabre si no fos de l'Amor a la Glòria...
Poques novel·les tenen el pes metafísic d'"Incerta glòria", diu Jacques de Ricaumont. Els problemes perennes de la filosofia, nascuda poesia de la religió, hi són de nou vida. I també hi reviuen, de nou amb clarins i banderes, aquells soldats que evoca Joan Sales quan els dedica "Viatge d'un moribund":
(...) -Ombres evaporades, rosada del matí
que no coneixerà l'angoixa d'envellir,
vau veure d'un sol glop totes les primaveres.
-Sobre els erms oblidats ossos al sol recuits
¡Jove i alegre estol un dia ple de vida!
El feix dels anys estèrils, més pesants com més buits,
no us farà ajupir mai als peus de la Mentida!
Els evoca ben bé com els evocarà molts anys després el Cruells de "El vent de la nit", nit d'hivern que contrapunta els temes del matí de primavera d'"Incerta glòria". I n'hi afegeix. Entre ells el testimoniatge de la postguerra, que hi pesa molt més que no pas el testimoniatge de la guerra a "Incerta glòria". I és que el de la guerra no calia fer-lo perquè ja s'havia escrit i salvat, lúcid, just, riquíssim, ni podia publicar-se aleshores: 18 anys més haurien d'esperar les "Cartes".
A "Incerta glòria" no hi podia sortir el Joan Sales patriota, soldat només de Catalunya i de tot Catalunya, que va denunciant a les seves cartes els errors i horrors que farien degradar en part a civil -i que farien perdre- una guerra contra Catalunya, que tot Catalunya perdria quan es perdés. Si bé a l'ombra de la ficció, amb en Lamoneda, ja hi introdueix subreptíciament una de les veritats que tots els partidismes dissimulen perquè els acusa a tots: el rol dels agents provocadors en aquesta decisiva degradació.
La guerra que s'hi viu no és, doncs, ben bé la que viuria Joan Sales. Però és ben bé la que podia viure qualsevol soldat de quintes a la trenta divisió, excolumna Macià Companys, en el front d'Aragó.
Molt hauria hagut d'oblidar Joan Sales per oblidar els morts de la guerra: només que de la seva promoció de l'Escola de Guerra més de la meitat, tres germans, grans amics, incomptables companys de front... Es sentiria sempre més un sobrevivent amb un deure immens pels que no sobrevisqueren. I mai s'ajupiria tampoc als peus de la Mentida.
Núria Folch de Sales
