Ell era el seu editor, però van acabar sent amics. I això és molt, si parlem de Mercè Rodoreda. La seva amistat amb Joan Sales es va anar forjant al llarg dels anys i amb centenars de cartes com a testimonis. Les d'ell, des de Barcelona; les d'ella, des de Ginebra.
Aquí en teniu un parell. La primera, de Joan Sales després de llegir "La plaça del Diamant"; l'altra, de Mercè Rodoreda un cop acabada la lectura "d'Incerta glòria". Aquestes dues cartes s'inclouen en l'epistolari publicat el 2008 pel Club Editor, l'editorial del mateix Sales que ara dirigeix la seva néta Maria Bohigas. Amb aquest epistolari, que es llegeix gairebé com una novel·la, es mostra clarament la gran personalitat de tots dos i la seva passió per la literatura.
De fet, la seva relació s'inicia, precisament, amb una carta. Va ser després que Rodoreda no va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la, que ell, alertat per un membre del jurat que li va parlar de la qualitat de l'obra presentada, li va escriure demanat-li de poder-la llegir. La novel·la aleshores encara es titulava "Colometa".
La relació epistolar va esdevenir una relació directa. Mercè Rodoreda prenia cafè de tant en tant al jardí de Can Sales, al barri del Coll de Barcelona, i Joan Sales, amb la seva família, anava a veure Rodoreda a Romanyà de la Selva.
La de Sales i Rodoreda va ser, en definitiva, una relació d'amiració i respecte mutu. Fins i tot amb algunes coincidències. Per exemple, el mateix any que Joan Sales publica "La plaça del Diamant", a París, Éditions Gallimard edita "Incerta glòria" per primera vegada sense censura i en francès. I Rodoreda les aparella, les situa en un mateix pla. Segurament perquè totes dues expliquen històries molt aferrades a la realitat quotidiana d'uns moments massa complicats. I, com deia Joan Sales, "una novel·la no pot ser difícil de llegir o feta pensant només en els especialistes en literatura. El públic vol novel·les que li contin una història amb un principi i un final".
A continuació, podem llegir la carta que envia Joan Sales a Mercè Rodoreda quan acaba de llegir "La plaça del Diamant". La segona carta és la que envia Rodoreda a Sales quan llegeix "Incerta glòria":
Barcelona, 16 maig 1961
Distingida amiga:
Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M'he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que cap llibre no m'havia tret el son d'aquesta manera.
Trobo aquesta novel·la simplement formidable. Malgrat que la vaig començar sota la impressió favorable dels elogis que me n'havien fet en Joan Fuster i en Joan Triadú, la meva sorpresa anava creixent de pàgina en pàgina, en un crescendo que no es deturà fins al punt final del llibre. (¿) Aquesta novel·la és la seva obra mestra, amb una diferència ¿a parer meu¿ tan gran respecte a tota la seva obra anterior, que és com si amb aquesta obra comencés de debò la seva carrera literària, la definitiva; la seva obra anterior, a la llum d'aquesta, fa l'efecte de preparació per arribar a aquesta. Aquesta té, del principi al capdavall, aquell alè inimitable de cosa inspirada; la paraula «inspiració» està molt desacreditada, i amb certa raó, per l'abús que n'han fet certs escriptors dolents que es proclamen inspirats; però en realitat no n'hi ha d'altra per expressar un cert fenomen misteriós de la creació literària. La «inspiració» de debò no té generalment res a veure amb la «facilitat», sinó tot al contrari, de vegades és una suada de sang; no s'hi arriba més que amb un esforç suprem, com al cim d'una muntanya gairebé inaccessible. Vostè hi ha arribat amb aquesta obra.
La Colometa és una d'aquestes figures inoblidables que, creades pel talent d'un escriptor, passen a tenir una estranya vida com si haguessin existit i tots les haguéssim conegudes. Els altres caràcters de la novel·la no són tan acusats, però tots tenen fesomia, a tots sembla que els vegis. L'ambient ¿la menestralia de Gràcia¿ evocat amb rara intensitat; les peculiaritats que el fan viure, que li donen realitat, com per exemple detalls del dialecte social, dels modos propis de la menestralia, dels seus gustos en matèria de mobiliari, festes, etc., de les seves idees en matèria de moral, religió, medicina, política, estan recollides amb sagacitat i són riquíssimes. I per damunt de tot això, que ja seria moltíssim, hi ha el tema de fons, que a penes si es diu, a penes si s'insinua, però el lector el va veient i sentint, indecís entre posar-se a plorar o a riure: la Colometa voreja sempre el precipici de l'absurd existencial, i per una especial gràcia divina no s'hi acaba d'estimbar mai. La vida de la Colometa no és absurda tot i que ho podria ser tant, perquè la Colometa és bona ¿i la Bondat és el gran misteri, el veritable gran misteri que ens envolta, ens redimeix, ens salva. El seu curiós amor pel seu segon marit ve d'això, d'aquella bondat que no es diu mai i que sempre hi és¿ En fi, l'anàlisi d'aquesta novel·la no s'acabaria mai, perquè en realitat aquesta obra no té ribes ni fons, com la vida.
Joan Sales
Ginebra, 6 gener 1963
Estimat amic Sales:
Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d'una manera massa gràfica, «a un cop de puny al ventre». És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m'he refet d'aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d'altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta glòria que fan venir ganes de treure's el barret. Tant l'una com l'altra; i tan diferents l'una de l'altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit. Els personatges importants ¿els tres¿, amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s'és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps. No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat i que han passat «en sec», vull dir que no s'explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas que si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M'ha deixat tant d'amarg i de trist a la boca... I la troballa reial del canvi físic de Trini: que amb els anys s'ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta glòria s'hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d'ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s'ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de La plaça, no ha tingut l'encert d'agermanar-la ¿tan diferent¿ amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de l'humor de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l'època.
D'Incerta glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat... però us felicito; encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt de temps de la Carlana.
Us copio uns fragments d'una carta de l'Obiols del 18 de desembre.
He llegit més de dues-centes pàgines de la novel·la de Sales. Hi ha coses realment esplèndides ¿moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, Espinassos, Capmanys, Sarsanedes, etc. Em plauria llegir-la en català ¿la traducció francesa em sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres dues-centes pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria, desigual, una mica artificial a estones ¿poques¿ una mica outrée ¿just una mica¿ és una esplèndida novel·la. Incerta glòria i La plaça són les dues millors novel·les publicades en català d'ençà de Solitud.
És un comentari breu però després hem parlat de la vostra novel·la durant les festes i no ens la sabíem acabar.
Mercè Rodoreda
