La mare de totes les bombes. I una mica de llenya...

Només eren uns troncs. Però quan van començar a caure massivament del camió, aquell terrabastall, sumat a la cridòria dels que esperaven la fusta, li va fer reviure l'horror.

Mai oblidaré aquell home. Movent-se nerviós sobre un metre quadrat de sorra,  al voral de la carretera d'accés a Idomeni. Tapant-se les orelles. Espantat. Amb els ulls gairebé en blanc. Lamentant-se del que estava vivint. Del que estava revivint amb aquella fressa. Completament fora de si.

I només eren troncs. Llenya rebuda -per la resta del camp- com un regal de Déu per escalfar-se una nit més a la intempèrie. Per a ell, una visió del passat més espantós. 

Un tret d'escopeta és sec, potent. El so de la bala disparada per un franctirador talla l'aire. Zero marge de reacció. Les bombes, diuen, et poden arribar a trastocar. Caiguin lluny o a prop.

Bombes gegantines com la GBU-43/B. Un nom tècnic, impersonal, però que amaga un potencial de destrucció sense precedents. Bomba nuclear a banda, esclar. Nou tones d'explosius i un radi d'acarnissament de 1.500 metres. Els experts parlen, a més, d'un impacte sonor i psicològic inhumà. Si és que la sobrevius. La mare de les bombes, n'hi diuen. Quina manera d'embrutar la paraula "mare". 

El Donald Trump més impulsiu, més bèl·lic, el president vestit de militar, el "commander in chief" ja actua, malgrat haver venut contenció a l'exterior. Ja retronen el canons, ja se sent el galop del setè de cavalleria, i els informatius tornen a lluir imatges de guerra. 

Dels drons d'Obama, potser més quirúrgics -més lèxic carregat d'ironia-, sens dubte més invisibles als ulls del món, però no oblidem que igual d'assassins, hem tornat als míssils Tomahawk. Trump ha fet de forma impetuosa el que el president demòcrata no es va atrevir a fer a Síria. 

A la vegada alimenta la propaganda armamentística nord-coreana. Si és que podem parlar purament de façana, d'exhibicions de carcasses balístiques destinades poc més que a caure fetes miques al mar Groc. 

I a la vegada, llança la GBU-43/B sobre el dimoni. Sobre el mal personificat avui en dia en Estat Islàmic. Infern sobre infern a l'Afganistan. I més imatges de guerra. Sense ensenyar les víctimes directes o indirectes d'aquests projectils. 

Ells o nosaltres. Els bons i els dolents. Tot per garantir la seguretat dels Estats Units i, de passada, deixar clar qui mana al món. Un "American First" en tots els sentits. I, entremig, les víctimes directes. Les de sempre. 

Amb els troncs, aquell home d'Idomeni no revivia l'explosió de la GBU-43/B. Tant li feia l'artefacte, potser era un "simple" obús de morter. Potser recordava un atac amb agents químics. L'horror acaba sent el mateix.