No hi vull anar

L'atemptat de Manchester és com qualsevol acció salvatge, però té un plus: injecta temor a qui té tota la vida al davant perquè es reconeix clarament entre l'escenari i les víctimes.

La barbàrie busca exactament això. Tant se val si és Ariana Grande, Justin Bieber o un partit de semifinals de la Champions. Es tracta de colpejar un cartell que presumiblement arrossegarà un ple d'espectadors.

Molts pares i mares m'entendreu. Fa temps que convivim amb el risc i fa temps que l'escena es reprodueix. Recelem dels plans dels fills menors d'edat quan, il·lusionats, plantegen una cita multitudinària que desitgen. Segur que us reconeixeu amb un "ja veurem" o "ja en parlarem", una fórmula ingènua per guanyar temps, com qui jugant a pilota l'envia una mica més lluny per veure si se n'oblida o li passen les ganes de jugar. Inútil. El cervell, però, filtra i evita transmetre verbalment la primera raó que et ve al cap quan et volen convèncer de la transcendència de la cita. Possiblement un temor primari i fora de lloc. Amagues la temptació paranoica quan t'enfrontes als ulls de la il·lusió. Avui, però, amb l'atemptat a Manchester han canviat les tornes. Els dimonis s'han fet visibles a qui no els veia i em rebel·lo contra els que volen paralitzar els desitjos juvenils. El terrorisme és exactament això. Atemorir, paralitzar i condicionar-te el dia a dia. Si l'objectiu són menors, el fàstic es multiplica per l'infinit sigui a Manchester o a Bagdad.

Ariana Grande ha fet miques el seu pla d'actuacions i altres cantants deuen haver tingut almenys uns minuts de dubtes. Admeto que teoritzar des de la distància és sempre més senzill perquè la por és el pitjor enemic de la humanitat. Armem-nos per mantenir les il·lusions i carreguem-nos de raons per vèncer la intolerància sense caure en una altra intolerància.