Peixets i taurons

Un jutge gallec polèmic i ja desaparegut, en ple debat sobre les presons a la dècada dels 90, ens va etzibar: "Vostès saben com surt una persona després de 20 anys sense trepitjar el carrer?" És una pregunta que m'ha fet pensar moltes vegades. Què busquem de la justícia? Per un pare i una mare que han perdut el fill, qualsevol pena quedarà curta. Ells, humanament, no busquen corregir el condemnat. Però, i la societat? Què busca la societat? Reeducar i inserir-lo després d'un càstig, o es busca la venjança? Debatre el marc legal dels crims més greus amb l'opinió pública escalfada per un d'aquests casos és buscar simplement l'aplaudiment fàcil i de passada el vot perdut.

I l'altre debat a partir del cas Gabriel: el groguisme als mitjans. Fer espectacle d'una notícia així esquerda la professió. El groguisme es troba en la manera de presentar-la i tractar-la, però crec que la notícia cal donar-la i no podem obviar la informació essencial. Em preocupa que es vegi el groc abans que el periodista es posi davant del teclat i el full en blanc.

Parlaríem de la violència masclista sense informar dels casos que han fet irrespirable aquest fenomen? Seríem sensibles al terme "pobresa energètica" sense haver explicat què li va passar a una dona gran de Reus que s'escalfava amb el que podia?

Els fenòmens socials es detecten pels casos concrets, però la responsabilitat periodística hauria de parar la tendència creixent a fer un circ de feres de tot plegat. Aquest perill plana sobre molts successos, perquè es busca una sobreexcitació de l'espectador, però, a més, el ventall temàtic s'ha ampliat. Els mitjans han descobert que la fórmula passional funciona també en la cridòria política i aquí l'autocrítica professional crec que està apagada.