Manuel Escorza tenia 25 anys quan va esclatar la insurrecció militar del 17 de juliol de 1936. A Catalunya, els sublevats són vençuts, però al preu del col·lapse de la Generalitat de Lluís Companys. Als carrers de Barcelona i de moltes altres poblacions catalanes hi dominen els comitès dels partits i sindicats d'esquerres, sobretot els anarquistes de la CNT-FAI. La venjança cau contra els enemics de l'època del pistolerisme i contra els repressors de l'octubre del 34, i aviat s'estén a tothom que és o sembla contrarevolucionari. L'anticlericalisme, d'arrels vuitcentistes, fa un rebrot de gran virulència: els clergues són perseguits amb acarnissament, i sovint també la gent de missa. Assassins i lladres, alliberats de la presó, es disfressen de revolucionaris i col·laboren amb les patrulles de control creades pels diversos grups, sobretot pels llibertaris.
L'historiador Josep Termes escriu: "Mentre uns lluitaven contra el feixisme, altres iniciaven la crema d'esglésies i de convents i la caça del missaire. Aquí va començar a perdre's la revolució i la guerra". Els governs republicà i català no reprendran el poder fins al maig del 37, a sang i foc. Segons els càlculs de Josep Maria Solé Sabater i de Joan Villarroya, la repressió a la rereguarda haurà causat prop de 7.000 morts.
Precisament aquí podeu sentir una conversa a propòsit de Manuel Escorza entre l'historiador Josep Maria Solé i Sabater, el novel·lista Sebastià Alzamora i l'investigador Miquel Mir, autor de llibres com "Entre el roig i el negre. Una crònica de la Barcelona anarquista", "El preu de la traïció" i "El misteri de l'assassinat del bisbe de Barcelona". Al temps de predomini anarquista, a Manuel Escorza se li atribueix un enorme poder a l'ombra, com a responsable dels serveis d'investigació de la CNT. A "L'holocaust espanyol", Paul Preston li dedica dues pàgines llargues, amb un recull de testimonis de contemporanis que coincideixen que Escorza feia por. El republicà Jaume Miravitlles el recordava com l'implacable i incorruptible Robespierre de la FAI. També l'ataquen els anarquistes Frederica Montseny, que el compara amb Felix Dzerzhinsky, el creador del KGB soviètic, i Joan Garcia Oliver, que el qualifica de "tolit de cos i d'ànima". Són fiables, aquests testimonis? Quina mena d'home era Escorza? Era un pur, un idealista que prescindeix d'escrúpols morals en nom de la Divina Acràcia? O el movia l'odi de classe? O el ressentiment d'algunes persones amb deficiències físiques? Això deia la Pasionaria, que Escorza volia que la humanitat fos paralítica i geperuda com ell... Tothom li reconeix una gran intel·ligència i eficiència.
