Texas: molt més que pistoles, cowboys i petroli
"A Texas no marquem el 911 (emergències)". Aquesta frase, acompanyada de la imatge d'una pistola, s'ha convertit en un reclam a les botigues de souvenirs de Texas, amb postals, imants o samarretes reproduint-la. Però és molt més que un ganxo per als turistes. Defineix una realitat, un sentiment i, per a molts, una necessitat per garantir la pròpia seguretat.
Molts texans no se n'amaguen. "Esclar que tinc una pistola i un rifle a casa. Pensa que si ve un home dolent i truco a la policia, trigarà almenys 20 minuts a arribar. Texas és més gran que França. Hi ha moltes cases aïllades. Millor tenir una arma."
"(...) si ve un home dolent (...)" Els bons i els dolents. Una definició, un blanc i negre molt utilitzats per resumir el convenciment que el més segur, a Amèrica i a la vida en general, és tenir una arma a mà per resoldre la situació.
No és estrany, doncs, que anar als "Shooting ranges" els caps de setmana, sol o amb família i amics, sigui molt més que un hobby. Val més tenir el dit calent en cas de necessitat.
Un programa d'intercanvi del Departament d'Estat dels Estats Units m'ha permès submergir-me durant uns dies en la realitat del país. I especialment en la de Texas, amb converses, per mi inversemblants, com aquesta:
- No creus que s'hauria de limitar l'accés a rifles d'assalt com l'AR-15 utilitzat per l'assassí de l'institut de Parkland, a Florida?
- El que passa és que hi ha molta desinformació. Jo tinc un AR-15, però no el porto aquí al restaurant perquè és molt gros i pesa molt. Només porto una pistola a la bossa.
En aquell restaurant un cartell a la porta especificava que no es podia portar l'arma a la vista de tothom. I és que des del 2016, a Texas, això està permès sempre que no et subratllin el contrari. Ho diu la llei. Fins al punt que al Capitoli de l'estat, a Austin, si tu ensenyes la teva llicència d'armes al control de seguretat, no només pots passejar-te davant els retrats d'antics governadors com George W. Bush, sinó que a més pots portar la pistola o el que sigui a la vista. Sense manies.
Entre els joves, potser més sensibilitzats pels fets recents, creix un cert rebuig a la impunitat amb les armes. En un institut em remarcaven que alguna cosa estava canviant. Els estudiants s'estan mobilitzant i molts d'ells confien a sacsejar una realitat tossuda que avui en dia fa que a Texas els professors puguin arribar a rebre entrenament per defensar amb armes l'escola o l'institut. O que en cap cas es comprovin els teus antecedents quan compres un rifle d'assalt.
Però si una cosa m'ha quedat clara és que limitar la imatge de Texas a una terra de (potencials) pistolers, com el Bardem de "No és país para viejos" o certs personatges de les pel·lis sensacionals de John Sayles, és del tot injust.
A Texas he sentit l'olor del petroli passejant-me pels carrers de pobles com Lockhart. Al pati del darrere de les cases, just al costat dels gronxadors dels nens i de la imprescindible pick-up, bombes d'extracció del cru. Una casa rere l'altra.
A Texas, diversos votants de Trump m'han preguntat: "Tu creus que el nostre president és boig?"
A Texas, i més concretament a Austin, pots topar amb l'enorme festival SXSW o bé passejar pel 6th Street els set dies de la setmana i no deixar mai d'escoltar música en directe.
A Texas he descobert que el món high tech va molt més enllà de Silicon Valley. Potser pels impostos més baixos?
A Texas m'ha sorprès que la bandera d'una estrella, la "Lone Star", és molt més omnipresent que la de les ratlles i estrelles dels Estats Units.
A Texas supura un curiós sentiment d'independència. "Vam ser un país independent, saps?", et repeteixen. I afegeixen: "A nosaltres el govern federal que no ens vingui amb històries."
Definitivament, tinc la sensació que Texas està començant a deixar de ser un dels que a Amèrica s'anomenen "fly over states", els estats que només sobrevoles per anar de la costa est fins a l'oest.