Una cuca de llum a Corea del Nord
Acabo de tornar de Corea del Nord. Acabo d'escoltar els habitants de Wonsan, Solmue o Pyongyang. Acabo de saber com viuen, què els preocupa i què els condiciona el dia a dia.
Acabo de tornar de la terra sotmesa a la dinastia Kim. De les terres nord-coreanes de veritat, sense filtre, allunyades d'aquell Pyongyang maquillat per la presència de periodistes o turistes estrangers anyr rere any.
No he vist proves nuclears. Ni Mass Games mil·limetrats al detall. Ni aristòcrates amb ínfules de delegats especials occidentals de Corea del Nord. Però sí que he notat el fred als ossos, he gaudit de les rialles en família, he lamentat la fam, he odiat el sistema, he maleït les injustícies...
He après que a Pyongyang "la gent viu com el conill que sempre compta amb tres túnels de fugida". Que no s'hi val a badar, vaja, que no pots abaixar la guàrdia, que allò de "les parets t'escolten!" es queda curt a la Corea del Nord dels cent mil ulls, de les cent mil orelles i dels cent mil punys.
M'ha quedat gravat que l'"esdeveniment número 1", la visita del líder suprem a una població, pot arribar a evitar que t'acomiadis d'una mare moribunda.
He entès que la celebració de la festa nacional pot fer que un milió de persones es coordinin en tres quarts d'hora, sense dilació. A risc de ser humiliats i desterrats si no ho aconsegueixen.
I m'ha quedat claríssim que un periodista pot ser forçat a escriure un article farcit de lloances sobre una fàbrica de pasta de soja del tot obsoleta.
Gràcies al llibre "L'acusació" (Edicions El Periscopi) de Bandi he conegut Corea del Nord com ben pocs. I això que no l'he trepitjada mai. Tot i que us asseguro que ho vaig intentar. I que sempre recordaré aquell mural enorme amb el pare fundador de la pàtria i el seu fill Kim Jong-il davant el volcà sagrat Paektu, just a l'entrada de l'ambaixada nord-coreana de Pequín.
I com un funcionari sense escrúpols acabaria arxivant la petició per poder-hi viatjar coincidint amb el centenari del naixement de Kim Il-sung. Un corresponsal, entre tants, delerós d'acostar-se i veure amb els seus propis ulls com li venien els suposats beneficis del comunisme en estat pur.
Hi ha obres sobre Corea del Nord d'un enorme talent periodístic, com "Querido líder" de Barbara Demick (Ed. Turner Noema), basada en el testimoni de fugitius. O d'una immensa vàlua artística i a la vegada satírica, com el deliciós "Pyongyang" del dibuixant Guy Delisle. Però amb "L'acusació", Bandi, sobrenom de l'autor i que significa "cuca de llum" en coreà, té la claredat i l'habilitat de posar el focus sobre la vida, les relacions i els maldecaps dels que viuen a la península coreana per damunt del paral·lel 38. I de fer-ho des de dins, arriscant la pròpia pell.
Tornarem a tenir mai més notícies seves? Tant de bo... seria un molt bon senyal. I a sobre així molts podríem tornar, una altra vegada, a Corea del Nord.