Els diaris de Gil de Biedma
Coincidint amb els 25 anys de la seva mort (8 de gener de 1990), l'editorial Lumen edita "Diarios 1956-1985", els papers íntims de Jaime Gil de Biedma, un dels poetes clau de la Generació dels 50
Coincidint amb els 25 anys de la seva mort (8 de gener de 1990), l'editorial Lumen edita "Diarios 1956-1985", els papers íntims de Jaime Gil de Biedma, un dels poetes clau de la Generació dels 50.
La sinceritat, l'estil directe i la desinhibició del poeta han fet que aquests escrits hagin estat una peça cobejada durant molts anys i, de fet van estar a punt de veure la llum en diferents ocasions després de la mort de Josep Madern, parella i hereu de l'escriptor. Hi ha qui diu que va ser Carme Balcells, l'agent literària de Gil qui va impedir la publicació dels diaris per tal d'evitar la polèmica que hauria pogut aixecar la seva difusió pública.
Ara, passat un quart de segle sembla que el món cultural ja es pot enfrontar sense excessius problemes a la mirada àcida, directa i un punt turmentada de Gil de Biedma i es pot valorar si realment pesa més la qualitat literària o el morbo social dels escrits, tot i que l'autor va escriure una carta poc abans de morir on posava de manifest que en alguns cercles de la seva vida la difusió pública de la realitat podria arribar a fer molt mal.
Aquesta edició, densa, vital i intensa, realitzada per Andreu Jaume, inclou un estudi-introducció i una imprescindible profusió de notes que permeten contextualitzar els apunts i fer-los encara més entenedors. La formen algunes peces ja conegudes i les inèdites "Diario de moralidades 1959-1965" i "Diario de 1985" a més de "Retrato del artista en 1956", la versió completa i sense censura del "Diario del artista seriamente enfermo", publicat l'any 1974.
La lectura d'aquests "Diarios" fa oblidar, si és que es tenia, qualsevol interès previ pel morbo i posa de manifest un magnífic document literari, una personalíssima autobiografia que conté unes grans dosis de literatura en estat pur. Podem veure el trànsit vital des de la seva joventut fins arribar al diagnòstic de la sida que se'l va endur sense perdre de vsita que també representa una aproximació directa al seu entorn social, al postfranquisme, a la transició i que aporta unes grans dosis de realitat.
.jpg)
La mirada clara i precisa que l'autor va reflectir en la seva poesia agafa aquí un valor encara més directe, sense metàfores, sense ornaments, la seva veritat nua i gens discreta, oberta a la reflexió, a la crítica, al plaer, a la vida, sense oblidar en cap moment la força de la literatura, ja sigui la pròpia o la que alimentava els seus dies.
De fet, Andreu Jaume defensa la idea que la relació entre homosexualitat i obra no és rellevant. Apunta que Gil de Biedma no és un poeta gai tal i com ho serien Kavafis o Cernuda i que la seva proposta és molt més reflexiva, centrada al voltant dels aspectes humans de l'amor espiritual i físic però sense relacionar-lo per força amb una tendència sexual concreta.
En l'aspecte més literari, els "Diarios", a banda d'acostra-nos a les seves lectures i a les seves aproximacions al món de la literatura i l'edició, serveixen també per conèixer, analitzar i valorar el procés creatiu del poeta, realitzat amb un ritme lent, minuciós, de vegades quasi angoixant. Analitza cada vers, el canvia, el modifica i aquesta manera de treballar també pot ser una bona indicació de com llegir la seva poesia, cercant les essències d'ètica i d'estètica, d'aparença i de profunditat, llegint i rellegint fins arribar a copsar-ne tota la força.
Gil de Bieda s'esforça, i molt per arribar a aconseguir la bellesa, una bellesa que no ha de ser necessàriament ni complaent ni càlida i que, de fet, pot acabar sent el reflex dels fantasmes interiors i exteriors, les incerteses, els dubtes, les flaqueses i les derives personals amb la intenció final d'aconseguir dominar-les o, com a mínim, tenir-les presents. I en aquest territori concret, no es pot culpar a Gil de Biedma de manca de sinceritat. De fet, en un dels apunts afirma. "Nada más triste que saber que uno sabe escribir, però que no necessita decir nada de particular, ni a los demàs ni a sí mismo", una reflexió que no és gens banal i que permet fer-se una idea molt aproximada d'aquesta lluita interior, d'aquesta batalla que no sempre es guanya i on massa sovint hi ha un gran risc de perdre.
I en aquest sentit, la suposada provocació que podia representar la publicació d'aquests escrits es pot entendre més en el sentit d'un esperit a la recerca de la felicitat que pot, fins i tot, xocar amb la gent del seu entorn que no pas en una enumeració explícita i escandalosa de les seves activitats sexuals. La sinceritat és sovint una eina que talla pels dos costats i, en aquest cas concret, la recerca més o menys desesperada de la felicitat el porta fugir de la quotidianitat i convertir-la en alguna cosa especial, tenint en compte que, a més, cal sumar-hi els estats d'ànim canviants i sovint contradictoris i la lluita constant contra la depressió i les tendències autodestructives.
Sigui com sigui, la lectura dels "Diarios" de Jaime Gil de Biedma és un regal gens enverinat, gens escabrós i gens polèmic. És una immersió literària i vital de gran calibre i d'altra transcendència íntima, una biografia intel·lectual d'alta volada i de gran recorregut, la reflexió vital i moral d'un gran escriptor i, en definitiva, una peça d'aquelles que han de ser imprescindibles i necessàries en qualsevol biblioteca.
La sinceritat, l'estil directe i la desinhibició del poeta han fet que aquests escrits hagin estat una peça cobejada durant molts anys i, de fet van estar a punt de veure la llum en diferents ocasions després de la mort de Josep Madern, parella i hereu de l'escriptor. Hi ha qui diu que va ser Carme Balcells, l'agent literària de Gil qui va impedir la publicació dels diaris per tal d'evitar la polèmica que hauria pogut aixecar la seva difusió pública.
Ara, passat un quart de segle sembla que el món cultural ja es pot enfrontar sense excessius problemes a la mirada àcida, directa i un punt turmentada de Gil de Biedma i es pot valorar si realment pesa més la qualitat literària o el morbo social dels escrits, tot i que l'autor va escriure una carta poc abans de morir on posava de manifest que en alguns cercles de la seva vida la difusió pública de la realitat podria arribar a fer molt mal.
Aquesta edició, densa, vital i intensa, realitzada per Andreu Jaume, inclou un estudi-introducció i una imprescindible profusió de notes que permeten contextualitzar els apunts i fer-los encara més entenedors. La formen algunes peces ja conegudes i les inèdites "Diario de moralidades 1959-1965" i "Diario de 1985" a més de "Retrato del artista en 1956", la versió completa i sense censura del "Diario del artista seriamente enfermo", publicat l'any 1974.
La lectura d'aquests "Diarios" fa oblidar, si és que es tenia, qualsevol interès previ pel morbo i posa de manifest un magnífic document literari, una personalíssima autobiografia que conté unes grans dosis de literatura en estat pur. Podem veure el trànsit vital des de la seva joventut fins arribar al diagnòstic de la sida que se'l va endur sense perdre de vsita que també representa una aproximació directa al seu entorn social, al postfranquisme, a la transició i que aporta unes grans dosis de realitat.
La mirada clara i precisa que l'autor va reflectir en la seva poesia agafa aquí un valor encara més directe, sense metàfores, sense ornaments, la seva veritat nua i gens discreta, oberta a la reflexió, a la crítica, al plaer, a la vida, sense oblidar en cap moment la força de la literatura, ja sigui la pròpia o la que alimentava els seus dies.
De fet, Andreu Jaume defensa la idea que la relació entre homosexualitat i obra no és rellevant. Apunta que Gil de Biedma no és un poeta gai tal i com ho serien Kavafis o Cernuda i que la seva proposta és molt més reflexiva, centrada al voltant dels aspectes humans de l'amor espiritual i físic però sense relacionar-lo per força amb una tendència sexual concreta.
En l'aspecte més literari, els "Diarios", a banda d'acostra-nos a les seves lectures i a les seves aproximacions al món de la literatura i l'edició, serveixen també per conèixer, analitzar i valorar el procés creatiu del poeta, realitzat amb un ritme lent, minuciós, de vegades quasi angoixant. Analitza cada vers, el canvia, el modifica i aquesta manera de treballar també pot ser una bona indicació de com llegir la seva poesia, cercant les essències d'ètica i d'estètica, d'aparença i de profunditat, llegint i rellegint fins arribar a copsar-ne tota la força.
Gil de Bieda s'esforça, i molt per arribar a aconseguir la bellesa, una bellesa que no ha de ser necessàriament ni complaent ni càlida i que, de fet, pot acabar sent el reflex dels fantasmes interiors i exteriors, les incerteses, els dubtes, les flaqueses i les derives personals amb la intenció final d'aconseguir dominar-les o, com a mínim, tenir-les presents. I en aquest territori concret, no es pot culpar a Gil de Biedma de manca de sinceritat. De fet, en un dels apunts afirma. "Nada más triste que saber que uno sabe escribir, però que no necessita decir nada de particular, ni a los demàs ni a sí mismo", una reflexió que no és gens banal i que permet fer-se una idea molt aproximada d'aquesta lluita interior, d'aquesta batalla que no sempre es guanya i on massa sovint hi ha un gran risc de perdre.
I en aquest sentit, la suposada provocació que podia representar la publicació d'aquests escrits es pot entendre més en el sentit d'un esperit a la recerca de la felicitat que pot, fins i tot, xocar amb la gent del seu entorn que no pas en una enumeració explícita i escandalosa de les seves activitats sexuals. La sinceritat és sovint una eina que talla pels dos costats i, en aquest cas concret, la recerca més o menys desesperada de la felicitat el porta fugir de la quotidianitat i convertir-la en alguna cosa especial, tenint en compte que, a més, cal sumar-hi els estats d'ànim canviants i sovint contradictoris i la lluita constant contra la depressió i les tendències autodestructives.
Sigui com sigui, la lectura dels "Diarios" de Jaime Gil de Biedma és un regal gens enverinat, gens escabrós i gens polèmic. És una immersió literària i vital de gran calibre i d'altra transcendència íntima, una biografia intel·lectual d'alta volada i de gran recorregut, la reflexió vital i moral d'un gran escriptor i, en definitiva, una peça d'aquelles que han de ser imprescindibles i necessàries en qualsevol biblioteca.
