"No en mis días", la poesia de Pere Gimferrer
L'editorial Vandalia publica el nou llibre de Pere Gimferrer, "No en mis días", escrit en castellà i ple de referències a l'actualitat política i social
L'editorial Vandalia publica el nou llibre de Pere Gimferrer, "No en mis días", escrit en castellà i ple de referències a l'actualitat política i social i també a qüestions històriques.
Es tracta d'una trentena de poemes en castellà que Gimferrer ha escrit al llarg de quatre anys i que es presenten sota diverses formes, n'hi ha de llargs i de curts però mantenen la intensitat que el poeta imprimeix sempre als seus versos.
És capaç de repassar la història de Madrid a l'any 1937, amb figures com Alberti o La Pasionaria, partint d'un vers del seu amic Octavio Paz o parlar de l'amor, un tema que d'uns anys ençà s'ha convertit en una constant dels seus llibres.
I una qüestió interessant. Gimferrer escriu en català, en castellà i, de fet, fa un parell d'anys, Vandalia li va publicar "Per riguardo" amb poemes escrits originàriament en italià. I manifesta que ho fa sense escollir d'antuvi la llengua i que aquesta li arriba en funció dels sons, el ritme i les imatges que li dicten els diferents poemes.
"No en mis días" manté una constant en l'obra del poeta, és el que ell mateix qualifica com "un artefacte estètic" que no acostuma a ser compresa d'entrada i amb facilitat, a causa de l'ús de cites, de temps i de filosofies que considera molt pròpies i sovint allunyades de la gent.
El títol del llibre, arrencat d'un vers de Sebastián de Covarrubias, fuig de la lògica de la comprensió directa i, de fet, no fa altra cosa que complir els objectius del seu autor que aspira gens en secret a aconseguir l'univers críptic que retratava James Joyce a "Finnegans Wake", tot i que també vol deixar clar que li interessa que la seva poesia interessi amb independència de si s'arriba a entendre o no. Encara que no s'arriba a capturar l'essència i el missatge, es fonamental que desperti interès.
La maduresa de l'autor fa que aquest sigui un poemari sense extrems, una barreja estructurada de pessimisme i el que ell anomena "equilibri estoic", sense esperança però sense por, deixant de banda el sentit de la transcendència i situant-se en un punt d'equanimitat però sense perdre en cap moment de vista algunes de les seves constants, l'erudició, la genialitat, la saviesa i el coneixement profund de la realitat que l'envolta.
Es tracta d'una trentena de poemes en castellà que Gimferrer ha escrit al llarg de quatre anys i que es presenten sota diverses formes, n'hi ha de llargs i de curts però mantenen la intensitat que el poeta imprimeix sempre als seus versos.
És capaç de repassar la història de Madrid a l'any 1937, amb figures com Alberti o La Pasionaria, partint d'un vers del seu amic Octavio Paz o parlar de l'amor, un tema que d'uns anys ençà s'ha convertit en una constant dels seus llibres.
I una qüestió interessant. Gimferrer escriu en català, en castellà i, de fet, fa un parell d'anys, Vandalia li va publicar "Per riguardo" amb poemes escrits originàriament en italià. I manifesta que ho fa sense escollir d'antuvi la llengua i que aquesta li arriba en funció dels sons, el ritme i les imatges que li dicten els diferents poemes.
"No en mis días" manté una constant en l'obra del poeta, és el que ell mateix qualifica com "un artefacte estètic" que no acostuma a ser compresa d'entrada i amb facilitat, a causa de l'ús de cites, de temps i de filosofies que considera molt pròpies i sovint allunyades de la gent.
El títol del llibre, arrencat d'un vers de Sebastián de Covarrubias, fuig de la lògica de la comprensió directa i, de fet, no fa altra cosa que complir els objectius del seu autor que aspira gens en secret a aconseguir l'univers críptic que retratava James Joyce a "Finnegans Wake", tot i que també vol deixar clar que li interessa que la seva poesia interessi amb independència de si s'arriba a entendre o no. Encara que no s'arriba a capturar l'essència i el missatge, es fonamental que desperti interès.
La maduresa de l'autor fa que aquest sigui un poemari sense extrems, una barreja estructurada de pessimisme i el que ell anomena "equilibri estoic", sense esperança però sense por, deixant de banda el sentit de la transcendència i situant-se en un punt d'equanimitat però sense perdre en cap moment de vista algunes de les seves constants, l'erudició, la genialitat, la saviesa i el coneixement profund de la realitat que l'envolta.
