Poesia i contracultura
El Departament de publicacions de l'Ajuntament de Barcelona acaba de publicar "Poesia contraCultura", un apassionat recorregut per un club ben especial,
El Departament de publicacions de l'Ajuntament de Barcelona acaba de publicar "Poesia contraCultura", un apassionat recorregut per un club ben especial, els poetes de la generació de la cultura radical dels anys setanta que van perdre la vida, sovint massa aviat, en ple vigor creatiu, que han coordinat David Castillo i Marc Valls.
Contra el que podria semblar d'entrada, el llibre no és un panegíric nostàlgic sobre, parafrasejant el títol de la pel·lícula de Peter Weir, un grup de poetes morts, sinó que més aviat és una mena d'acte de justícia vital que permet recuperar (i en alguns casos descobrir) unes veus vives, sòlides, carregades de passió i de ganes de trencar-ho tot, de canviar-ho tot, de capgirar la societat com un mitjó.
Qui sap si el temps hauria acabat asserenant el seu discurs, fent-lo més adaptat, més conformista, però fos com fos, el cert és que l'obra és una aproximació apassionada, viva, detallada i polièdrica que compta amb la participació de molta gent vinculada de manera personal i/o cultural amb els protagonistes. Els poetes són Jordi Carbó, Pau Maragall, Jaume Cuadreny, Zane Speer, Albert Subirats, Jordi Pope, Piru Cigureda, Leo Segura, Pere Marcilla, Xavier Sabater, Roberto Bolaño, Raúl Núñez, Pere Sales, Mònica Maragall, J. Daniel Vidal, Carlos Iguana, Sebastià Roure, Genís Cano i la gent que els va conèixer, que els va estimar i que encara els recorda són Pau Riba, Enric Casasses, Lina Giralt, Canti Casanovas, Pere Maragall, Maria Casassas, Joan Senent-Josa, Jordi Mustieles, Sergi Collado, Germán Lázaro, Xavi Cot, Juan Gabriel López Guix, Àngel Carmona, Ramon Salvo, Agnès Ramírez, Rosa Maria Piñol, Guim Valls, Víctor Obiols, Lulu Martorell, Ramón de España, Jesús Lizano, Alba Casaramona, A. G. Porta, Alfons Cervera, Paco Fanés, Antonio Orihuela, Martí Sans, Àlex Miró, Mr. Wells, Skatalà, Ferran Aisa, Narcís Comadira, Gerard Horta i Joan Vinuesa.
Amb aquest ventall de visions, el llibre esdevé un gran calidoscopi i un cant a la vida. "Si no l'arrisques la tens sempre perduda", diuen els curadors del llibre, quasi com el mantra i l'eix que ha de presidir aquesta història de creativitat al límit.
Els paràmetres bàsics d'aquestes històries (particularitats concretes a banda) els hem vist repetits mil vegades en la història més radical del rock, de la literatura, de la pintura i dels universos artístics en general. Gent jove, amb ganes de menjar-se el món, de viure al límit, de provar noves experiències i capbussar-s'hi sense cap mesura que hipoteca i sovint perd, salut i vida en aquesta aposta desesperada per les mateixes ganes de viure a mil.
Els anys 70 a casa nostra van ser una explosió. Sense perdre de vista que s'anava a remolc dels moviments internacionals i que tot arribava amb força retràs, aquí va esclatar el rock, la revolta, els corrents hippies, els primers moviments llibertaris i l'esclat de la contracultura en tots els àmbits de la vida, social, polític, cultural, etc.
David Castillo, company de batalles i de generació, ha remenat els arxius familiars de tots els escriptors que formen el corpus d'aquest llibre i a trobat un gran nombre de materials inèdits. Són peces fetes des de l'orgull de la lluita, des del convenciment de saber que s'estava fent una cosa gran des de posicions petites. I llegir-les ara, en alguns casos tres o quatre dècades després, produeix una estranya sensació. Els textos marquen una realitat concreta i plural que, llegida i analitzada amb la perspectiva que dóna el pas del temps, es converteix en una barreja sòlida de nostàlgia, emoció i qualitat expressiva.
En qualsevol cas, "Poesia contra cultura" és un magnífic cant als caiguts en les diferents batalles d'aquesta guerra que, com passa amb totes les guerres, no va perdonar els que es van equivocar de camí o d'estratègia.
Contra el que podria semblar d'entrada, el llibre no és un panegíric nostàlgic sobre, parafrasejant el títol de la pel·lícula de Peter Weir, un grup de poetes morts, sinó que més aviat és una mena d'acte de justícia vital que permet recuperar (i en alguns casos descobrir) unes veus vives, sòlides, carregades de passió i de ganes de trencar-ho tot, de canviar-ho tot, de capgirar la societat com un mitjó.
Qui sap si el temps hauria acabat asserenant el seu discurs, fent-lo més adaptat, més conformista, però fos com fos, el cert és que l'obra és una aproximació apassionada, viva, detallada i polièdrica que compta amb la participació de molta gent vinculada de manera personal i/o cultural amb els protagonistes. Els poetes són Jordi Carbó, Pau Maragall, Jaume Cuadreny, Zane Speer, Albert Subirats, Jordi Pope, Piru Cigureda, Leo Segura, Pere Marcilla, Xavier Sabater, Roberto Bolaño, Raúl Núñez, Pere Sales, Mònica Maragall, J. Daniel Vidal, Carlos Iguana, Sebastià Roure, Genís Cano i la gent que els va conèixer, que els va estimar i que encara els recorda són Pau Riba, Enric Casasses, Lina Giralt, Canti Casanovas, Pere Maragall, Maria Casassas, Joan Senent-Josa, Jordi Mustieles, Sergi Collado, Germán Lázaro, Xavi Cot, Juan Gabriel López Guix, Àngel Carmona, Ramon Salvo, Agnès Ramírez, Rosa Maria Piñol, Guim Valls, Víctor Obiols, Lulu Martorell, Ramón de España, Jesús Lizano, Alba Casaramona, A. G. Porta, Alfons Cervera, Paco Fanés, Antonio Orihuela, Martí Sans, Àlex Miró, Mr. Wells, Skatalà, Ferran Aisa, Narcís Comadira, Gerard Horta i Joan Vinuesa.
Amb aquest ventall de visions, el llibre esdevé un gran calidoscopi i un cant a la vida. "Si no l'arrisques la tens sempre perduda", diuen els curadors del llibre, quasi com el mantra i l'eix que ha de presidir aquesta història de creativitat al límit.
Els paràmetres bàsics d'aquestes històries (particularitats concretes a banda) els hem vist repetits mil vegades en la història més radical del rock, de la literatura, de la pintura i dels universos artístics en general. Gent jove, amb ganes de menjar-se el món, de viure al límit, de provar noves experiències i capbussar-s'hi sense cap mesura que hipoteca i sovint perd, salut i vida en aquesta aposta desesperada per les mateixes ganes de viure a mil.
Els anys 70 a casa nostra van ser una explosió. Sense perdre de vista que s'anava a remolc dels moviments internacionals i que tot arribava amb força retràs, aquí va esclatar el rock, la revolta, els corrents hippies, els primers moviments llibertaris i l'esclat de la contracultura en tots els àmbits de la vida, social, polític, cultural, etc.
David Castillo, company de batalles i de generació, ha remenat els arxius familiars de tots els escriptors que formen el corpus d'aquest llibre i a trobat un gran nombre de materials inèdits. Són peces fetes des de l'orgull de la lluita, des del convenciment de saber que s'estava fent una cosa gran des de posicions petites. I llegir-les ara, en alguns casos tres o quatre dècades després, produeix una estranya sensació. Els textos marquen una realitat concreta i plural que, llegida i analitzada amb la perspectiva que dóna el pas del temps, es converteix en una barreja sòlida de nostàlgia, emoció i qualitat expressiva.
En qualsevol cas, "Poesia contra cultura" és un magnífic cant als caiguts en les diferents batalles d'aquesta guerra que, com passa amb totes les guerres, no va perdonar els que es van equivocar de camí o d'estratègia.
