Recuperant l'obra poètica de Guillem d'Efak
Una constant de casa nostra és el poc respecte que hi ha pels nostres clàssics. El debat potser seria un peix que es mossega la cua, ja que hi ha veus
Una constant de casa nostra és el poc respecte que hi ha pels nostres clàssics. El debat potser seria un peix que es mossega la cua, ja que hi ha veus que diuen que no es recuperen els clàssics perquè el públic no ho vol i d'altres que afirmen que no hi ha demanda perquè no hi ha oferta. Sigui com sigui els cert és que costa força trobar autors que no són de rabiosa actualitat i més encara si parlem de poesia.
El Gall Editor de Pollença acaba de protagonitzar un d'aquests moments que permeten comprovar la vitalitat, l'empenta i el risc que demostren les petites editorials del nostre país impulsant la publicació del llibre "Obra poètica", que recull tota la producció d'un dels grans i oblidats personatges de les nostres lletres, Guillem d'Efak. El magnífic estudi introductori és del poeta manacorí Bernat Nadal.
Guillem Fullana i Hada d'Efak va néixer a Guinea Equatorial l'any 1930, tot i que als dos anys es va traslladar a Manacor, des de molt jove, comença a connectar amb la cultura local, interessant-se per la música, per la poesia i per les tradicions populars.
Comparteix amistat amb escriptors com Josep Maria Llompart, Miquel Àngel Riera o Jaume Vidal Alcover i això el porta a implicar-se en moviments com els Setze Jutges, sense deixar de banda ni la poesia ni els espectacles més o menys culturals.
D'esperit bohemi, fa tota mena de feines des de el music hall a la verema, passant per la mineria, la de guia turístic o la cançó. Aconsegueix diversos premis literaris en camps com la narrativa o el teatre. Mor l'any 1995 a causa d'un càncer.
Aquesta concepció inquieta de la vida, unida a aquest defecte que té la nostra societat d'oblidar amb facilitat el seu passat i, sovint fins i tot el seu present menys immediat, va portar a Guillem d'Efak cap a un oblit injust i trist que, per sort, acaba de trencar El Gall amb aquesta impecable i captivadora edició de tots els seus poemes. Aconseguir tots els seus versos reunits ja seria una gran fita, però en aquest cas concret, l'estudi introductori de Bernat Nadal, una aproximació feta des del rigor absolut però potenciant l'aspecte humà, el d'amic, el de persona estimada. I crec que no falla, les coses que es fan des de l'amor van directes al cor i aquest escrit del Bernat ho fa. Va dret a l'ànima de les coses, a la lluïssor de les emocions a l'esclat dels sentiments i ens dibuixa un Guillem d'Efak proper, viu, inquiet. No renuncia a la crítica dels defectes però acaba dibuixant un retrat allunyat de les postals, una pel·lícula viva, coherent i emocionada d'un poeta únic i singular.
De fet, Guillem d'Efak va saltar d'estil a estil, però tinc la sensació que ho feia perquè tenia una meravellosa capacitat d'adaptació, perquè era capaç de captar el moll d'allò que l'envoltava d'una manera visceral i intuïtiva i que la seva poesia era un reflex de la vida més que un postulat estètic lligat a les modes. Tot i així va passar d'una mena de simbolisme experimental que es va traslladar cap el realisme social sense renunciar a les avantguardes, al costumisme, a la poesia més hermètica o als plantejaments més cultes. I en aquest sentit, la seva experiència escènica fa que els seus poemes siguin una mena de projecció de la pròpia vida, una eina on cercar refugi, on sublimar tot allò que forma part dels seus universos paral·lels que es van posar de manifest en cançons de fort contingut reivindicatiu i que encara perduren, com la famosa "Sa Cançó de Son Coletes".
La constància sòlida de Gracià Sánchez Font, l'editor i la brillantor emocionant de Bernat Nadal, el prologuista fan que aquesta "Obra poètica" sigui una fita meravellosa i un llibre imprescindible en qualsevol biblioteca que vulgui presumir de no renunciar a la nostra història, al nostre passat recent, als millor moments de la nostra poesia i que vulgui aconseguir un infal·lible antídot contra l'oblit.
Aprofitant l'amistat amb el Bernat Nadal, aquí teniu la seva sempre necessària i emotiva visió de la feina que ha fet amb aquest llibre.
Em demanes que t'expliqui les meves sensacions vers el llibre de l'obra en vers d'en Guillem d'Efak.
La veritat és que quasi tot el que pens és en el pròleg del llibre, un pròleg potser poc acadèmic (com jo mateix) en el qual faig una provatura de lligar l'obra i la vida d'en Guillem. En Bartomeu Mestre va publicar una biografia d'en Guillem, molt bona, molt rigorosa, però fa poques referències a la seva vida íntima, que era interessant i en Guillem mateix en solia parlar. Jo he fet un exercici de lligar poemes i de vegades cançons, amb el pensament i la vida interior de l'autor.
Guillem d'Efak, com saps, era de Manacor. Va néixer a Guinea, però no en tenia record. Vam ser bons amics i, amistat al marge, era una persona molt especial. Se sentia català de Mallorca i la seva negritud quasi no tenia pes en la seva cultura emocional. Per això va tenir necessitat d'exercir com element revulsiu de la identitat nacional.
Era un home d'escenari, de cadafal, de micro i guitarra o orquestra, així era la forma com més comunicava i, de fet, era conegut bàsicament per les seves actuacions o pels seus discs. Però també era un poeta. Molt interessant.
M'atreviria a suposar que només escrivia poesia quan no tenia actuacions o quan passava alguna mena de crisi. Per què? Doncs perquè l'escenari i l'aplaudiment compensen més, perquè arribava a més gent amb el seu magnetisme i la seva condició de català i negre. Bé, només mulat, li deia el seu amic d'infantesa En Poncet. En Guillem mateix, en una actuació, que tinc enregistrada, deia en bon dialecte: Som "mulato". Per fer-me, mumare hi va posar el cafè i mumpare la llet.
En aquest llibre d'obra en vers completa, l'editor i els hereus d'en Guillem optaren per posar-hi tota la producció en vers: poemes, cançons, tonades populars i jocs de paraules, que a ell li agradaven molt. Tot plegat converteix el llibre en un calaix de sastre, desigual, però ens deixa veure tota la seva producció.
A mi m'agradava quan actuava; cantava o recitava coverbos o codolades sempre molt vinculades a les arrels del seu poble, a la forma de vida de la seva infantesa, a unes tradicions que no s'haurien de perdre.
Però m'emocionava aquell altre Guillem d'Efak poeta. Ell no solia recitar mai els poemes íntims, en públic; era més donat a l'èpica.
Quins són els llibres que més em captiven?
Comencem pel primer,1956, El poeta i el mar. És una provatura, un primer llibre molt correcte tenint en compte l'època, la seva formació i l'edat. En El poeta i la mina ja és més profund,mostra més recursos i sap tractar el tema del dolor i l'enyorament. Amb Madona i l'arbre, 1969, guanya el Carles Riba i assoleix una veu personal i profunda, escampant la seva mallorquinitat de cap a una unitat amb tot l'univers català. L'erotisme és present pertot arreu. Ja s'ha convertit en un poeta imprescindible.
Per a mi, el millor havia d'arribar amb Erosfera,(extraordinari) 1982 i Poeta amb bicicleta, 1984. A principis dels anys 80 deixa d'escriure poesia. Es dedica al teatre i a versos més èpics, com El regne enmig del mar. Era necessari fer país i potser no tenia la serenitat per fer poesia lírica. Escriu cançons i alguns poemes menors, fins i tot divertiments, com una sèrie de poemes dedicats a les marededéus de distints pobles o monestirs.
És quan està malalt (1995)que torna tenir necessitat d'escriure poesia i deixar el seu testament ideològic amb Tampoc el foc, Capellet de vidre i El món, paisatges. Potser tots tres llibres formassin part d'un sol projecte. La veritat és que els va escriure dins el llit i mai no va tenir temps per llegir-los amb perspectiva i corregir-los. Són primaris, de vegades esborranys, però tenen l'emoció de la¿ urgència, de la necessitat de transcendir, de donar els darrers consells als joves i d'analitzar la situació del nostre poble, amb metàfores, quan veu que la vida se li acaba.
Per a mi aquest llibre amb tots els seus versos és un testimoni important. Oblidam massa aviat els nostres mestres i cal tenir memòria.
Existeix una edició de les seves obres de teatre que, personalment, consider inferior a la poesia. I En Pau Vadell, d'Adia Edicions prepara una segona edició de la seva novel·la La Ponentada gran. És una novel·la curiosa en la que utilitza algunes paraules i frases fetes d'un -diguem-ne- subdialecte manacorí. Ell defensava els Països Catalans, integrant en la llengua totes les variants correctes. Cada paraula perduda, a causa del temps o el mal ús era una ferida a la nostra identitat.
Gràcies, Bernat, gràcies Gracià!
El Gall Editor de Pollença acaba de protagonitzar un d'aquests moments que permeten comprovar la vitalitat, l'empenta i el risc que demostren les petites editorials del nostre país impulsant la publicació del llibre "Obra poètica", que recull tota la producció d'un dels grans i oblidats personatges de les nostres lletres, Guillem d'Efak. El magnífic estudi introductori és del poeta manacorí Bernat Nadal.
Guillem Fullana i Hada d'Efak va néixer a Guinea Equatorial l'any 1930, tot i que als dos anys es va traslladar a Manacor, des de molt jove, comença a connectar amb la cultura local, interessant-se per la música, per la poesia i per les tradicions populars.
Comparteix amistat amb escriptors com Josep Maria Llompart, Miquel Àngel Riera o Jaume Vidal Alcover i això el porta a implicar-se en moviments com els Setze Jutges, sense deixar de banda ni la poesia ni els espectacles més o menys culturals.
D'esperit bohemi, fa tota mena de feines des de el music hall a la verema, passant per la mineria, la de guia turístic o la cançó. Aconsegueix diversos premis literaris en camps com la narrativa o el teatre. Mor l'any 1995 a causa d'un càncer.
Aquesta concepció inquieta de la vida, unida a aquest defecte que té la nostra societat d'oblidar amb facilitat el seu passat i, sovint fins i tot el seu present menys immediat, va portar a Guillem d'Efak cap a un oblit injust i trist que, per sort, acaba de trencar El Gall amb aquesta impecable i captivadora edició de tots els seus poemes. Aconseguir tots els seus versos reunits ja seria una gran fita, però en aquest cas concret, l'estudi introductori de Bernat Nadal, una aproximació feta des del rigor absolut però potenciant l'aspecte humà, el d'amic, el de persona estimada. I crec que no falla, les coses que es fan des de l'amor van directes al cor i aquest escrit del Bernat ho fa. Va dret a l'ànima de les coses, a la lluïssor de les emocions a l'esclat dels sentiments i ens dibuixa un Guillem d'Efak proper, viu, inquiet. No renuncia a la crítica dels defectes però acaba dibuixant un retrat allunyat de les postals, una pel·lícula viva, coherent i emocionada d'un poeta únic i singular.
De fet, Guillem d'Efak va saltar d'estil a estil, però tinc la sensació que ho feia perquè tenia una meravellosa capacitat d'adaptació, perquè era capaç de captar el moll d'allò que l'envoltava d'una manera visceral i intuïtiva i que la seva poesia era un reflex de la vida més que un postulat estètic lligat a les modes. Tot i així va passar d'una mena de simbolisme experimental que es va traslladar cap el realisme social sense renunciar a les avantguardes, al costumisme, a la poesia més hermètica o als plantejaments més cultes. I en aquest sentit, la seva experiència escènica fa que els seus poemes siguin una mena de projecció de la pròpia vida, una eina on cercar refugi, on sublimar tot allò que forma part dels seus universos paral·lels que es van posar de manifest en cançons de fort contingut reivindicatiu i que encara perduren, com la famosa "Sa Cançó de Son Coletes".
La constància sòlida de Gracià Sánchez Font, l'editor i la brillantor emocionant de Bernat Nadal, el prologuista fan que aquesta "Obra poètica" sigui una fita meravellosa i un llibre imprescindible en qualsevol biblioteca que vulgui presumir de no renunciar a la nostra història, al nostre passat recent, als millor moments de la nostra poesia i que vulgui aconseguir un infal·lible antídot contra l'oblit.
Aprofitant l'amistat amb el Bernat Nadal, aquí teniu la seva sempre necessària i emotiva visió de la feina que ha fet amb aquest llibre.
Em demanes que t'expliqui les meves sensacions vers el llibre de l'obra en vers d'en Guillem d'Efak.
La veritat és que quasi tot el que pens és en el pròleg del llibre, un pròleg potser poc acadèmic (com jo mateix) en el qual faig una provatura de lligar l'obra i la vida d'en Guillem. En Bartomeu Mestre va publicar una biografia d'en Guillem, molt bona, molt rigorosa, però fa poques referències a la seva vida íntima, que era interessant i en Guillem mateix en solia parlar. Jo he fet un exercici de lligar poemes i de vegades cançons, amb el pensament i la vida interior de l'autor.
Guillem d'Efak, com saps, era de Manacor. Va néixer a Guinea, però no en tenia record. Vam ser bons amics i, amistat al marge, era una persona molt especial. Se sentia català de Mallorca i la seva negritud quasi no tenia pes en la seva cultura emocional. Per això va tenir necessitat d'exercir com element revulsiu de la identitat nacional.
Era un home d'escenari, de cadafal, de micro i guitarra o orquestra, així era la forma com més comunicava i, de fet, era conegut bàsicament per les seves actuacions o pels seus discs. Però també era un poeta. Molt interessant.
M'atreviria a suposar que només escrivia poesia quan no tenia actuacions o quan passava alguna mena de crisi. Per què? Doncs perquè l'escenari i l'aplaudiment compensen més, perquè arribava a més gent amb el seu magnetisme i la seva condició de català i negre. Bé, només mulat, li deia el seu amic d'infantesa En Poncet. En Guillem mateix, en una actuació, que tinc enregistrada, deia en bon dialecte: Som "mulato". Per fer-me, mumare hi va posar el cafè i mumpare la llet.
En aquest llibre d'obra en vers completa, l'editor i els hereus d'en Guillem optaren per posar-hi tota la producció en vers: poemes, cançons, tonades populars i jocs de paraules, que a ell li agradaven molt. Tot plegat converteix el llibre en un calaix de sastre, desigual, però ens deixa veure tota la seva producció.
A mi m'agradava quan actuava; cantava o recitava coverbos o codolades sempre molt vinculades a les arrels del seu poble, a la forma de vida de la seva infantesa, a unes tradicions que no s'haurien de perdre.
Però m'emocionava aquell altre Guillem d'Efak poeta. Ell no solia recitar mai els poemes íntims, en públic; era més donat a l'èpica.
Quins són els llibres que més em captiven?
Comencem pel primer,1956, El poeta i el mar. És una provatura, un primer llibre molt correcte tenint en compte l'època, la seva formació i l'edat. En El poeta i la mina ja és més profund,mostra més recursos i sap tractar el tema del dolor i l'enyorament. Amb Madona i l'arbre, 1969, guanya el Carles Riba i assoleix una veu personal i profunda, escampant la seva mallorquinitat de cap a una unitat amb tot l'univers català. L'erotisme és present pertot arreu. Ja s'ha convertit en un poeta imprescindible.
Per a mi, el millor havia d'arribar amb Erosfera,(extraordinari) 1982 i Poeta amb bicicleta, 1984. A principis dels anys 80 deixa d'escriure poesia. Es dedica al teatre i a versos més èpics, com El regne enmig del mar. Era necessari fer país i potser no tenia la serenitat per fer poesia lírica. Escriu cançons i alguns poemes menors, fins i tot divertiments, com una sèrie de poemes dedicats a les marededéus de distints pobles o monestirs.
És quan està malalt (1995)que torna tenir necessitat d'escriure poesia i deixar el seu testament ideològic amb Tampoc el foc, Capellet de vidre i El món, paisatges. Potser tots tres llibres formassin part d'un sol projecte. La veritat és que els va escriure dins el llit i mai no va tenir temps per llegir-los amb perspectiva i corregir-los. Són primaris, de vegades esborranys, però tenen l'emoció de la¿ urgència, de la necessitat de transcendir, de donar els darrers consells als joves i d'analitzar la situació del nostre poble, amb metàfores, quan veu que la vida se li acaba.
Per a mi aquest llibre amb tots els seus versos és un testimoni important. Oblidam massa aviat els nostres mestres i cal tenir memòria.
Existeix una edició de les seves obres de teatre que, personalment, consider inferior a la poesia. I En Pau Vadell, d'Adia Edicions prepara una segona edició de la seva novel·la La Ponentada gran. És una novel·la curiosa en la que utilitza algunes paraules i frases fetes d'un -diguem-ne- subdialecte manacorí. Ell defensava els Països Catalans, integrant en la llengua totes les variants correctes. Cada paraula perduda, a causa del temps o el mal ús era una ferida a la nostra identitat.
Gràcies, Bernat, gràcies Gracià!
