Todo Makoki
Ja sigui per desconeixement o per manca de memòria, tendim a oblidar els nostres referents. Ja sigui per oblit o per mala fe, tendim a no valorar les coses que ens han fet ser com som, que reflecteixen la dimensió real d'una època
Ja sigui per desconeixement o per manca de memòria, tendim a oblidar els nostres referents. Ja sigui per oblit o per mala fe, tendim a no valorar les coses que ens han fet ser com som, que reflecteixen la dimensió real d'una època. Probablement és més fàcil mirar cap a fora que a casa nostra i per això cal felicitar la iniciativa de Debolsillo a l'hora de publicar en edició econòmica totes les aventures d'un dels personatges mítics del nostre còmic més subterrani, el gran Makoki, una creació insòlita de Miguel Gallardo i Juan Mediavilla a partir d'un conte de Felipe Borrayo.
Aquesta icona del punk, del lumpen i de la filosofia més quinqui, es va publicar per primera vegada el 24 de juny de 1977 a la revista Disco Exprés i es va mantenir actiu durant quasi deu anys, convertint-se en símbol del postfranquisme i dels primers anys de la transició.
Aquest boig fugat d'un frenopàtic amb els elèctrodes penjant-li del casc i tots els seus col·legues, la Basca, amb personal com el Cuco, el Tio Emo, el Morgan, el doctor Otto, el comissari Loperena, l'inspector Pectol o el Buitre Buitraker, un voltor ultradretà amb ulleres Ray-ban que vivia al monument de Colom es van convertir en un objecte de culte, en un reflex de la marginalitat barcelonina, en una mostra força real i estripada de viure al límit.
Gallardo i Mediavilla, trencant l'esquema clàssic de guionista i dibuixant van donar forma a vuit àlbums que jugaven amb el llenguatge del carrer, amb la realitat social d'un lèxic viu, ric i marginal i que van convertir aquest personatge mestís i canalla, en un puntal de referència de la vida subterrània de la Barcelona de l'època. De fet, la seva fama va ultrapassar les fronteres del paper i de la ciutat i fins i tot el grup Paraiso, liderat per Fernando Márquez, el Zurdo, li va dedicar tot un himne pop.
Miguel Gallardo (Lleida 1955), després de la seva vida més underground, ha seguit batallant en aquest univers i, de fet s'ha convertit en un il·lustrador que rep encàrrecs de publicacions com La Vanguardia, El País, The New Yorker o The New York Times. La seva tasca professional ve avalada per diferents premis de prestigi internacional i l'any 2007 va aconseguir un gran reconeixement amb l'àlbum Maria i jo, que narra relació amb la seva filla i que també va donar peu a un documental televisiu.
L'any 1994, Gallardo es va matar Makoki, una solució entre la truculència i l'apocalipsi, pensant potser que d'aquesta manera es lliuraria d'ell. Però ja se sap que els mites no desapareixen amb la mort física, ans al contrari, i Makoki és tot un mite sense escletxes que ara torna en edició de butxaca amb dos objectius, fer reviure emocions a tots els qui el vam conèixer en directe i captar nous adeptes entre les generacions més joves que, de ben segur, es rendiran a la fascinació d'aquest element insòlit de la nostra història.
Una petita confessió. A casa tinc un dibuix original de l'època signat per Gallardo i Mediavilla, un fet que pressuposa pensar dues coses sense gaire marge d'error, que sóc un fan declarat del personatge i dels seus creadors i que em fa immensament feliç comptar amb un text i unes il·lustracions sortides de la mà de Miguel Gallardo per a bastir aquesta entrada del blog.
Tengo que ir corriendo atrás en el tiempo para imaginarme a dos entusiastas de los tebeos,que eramos Juanito Mediavilla y yo,metiéndose en faena con una majarada de personaje por el que nadie hubiera dado un duro en aquellos días y que al cabo del tiempo se convirtió en una leyenda popular.
No sólo fueron multitud los colegas de bascas bautizados como Makoki,Tio Emo,Cuco y demás personajes de nuestra historia sino que mucho del argot que utilizábamos,mezcla de otros tantos,pasaron al habla popular.Iniciamos una serie de giras por provincias,en los tiempos gloriosos de Rock&Comis en los que masas enfervorecidas de fans,algunos de ellos con nuestros personajes tatuados,pedían dibujos y mas dibujos de los personajes (bueno,donde dije masas,hay que quitar algunos,pongamos decenas!).Tuvimos una carrera larga y dilatada,Juanito y yo y la oportunidad de hacer todas las historias que teníamos en la cabeza,hacer spin-off de los personajes de la familia de Makoki,sacar Merchandising al mercado como el juego del Pase en el que se jugaba fumando canutos,hartarnos de dibujar páginas y páginas geniales y majaras,sacadas de la mente ida de Mediavilla y dibujadas por un servidor¿hasta que nos cansamos y lo dejamos.
Lo malo es que las leyendas no se cansan,ni se mueren,yo intenté matarlo en los 90 pero siguió vivito y coleando.Makoki ha seguido en la memoria de toda una generación que hizo historia en los lejanos 70,pero también en la de sus hermanos menores,sus primos y los nietos.Puede ser que haya gente joven que no haya visto nunca un Makoki,pero el nombre les suena,como sinónimo de anarquía y cachondeo,dos cosas de las que había mucho arsenal en el 77 cuando nació.
Yo seguí mi destino y Mediavilla el suyo,pero nuestros nombres siempre quedaran unidos como pareja artística como Los Hermanos Calatrava o como Ramón y Cajal,Indibil y Mandonio o las Grecas.Makoki fue algo que nos pasó hace mucho tiempo y que nos llevó muy lejos y mucho tiempo.
Como diría nuestro amigo Paco Mena,aprendiz de la vida:
"La Vida es asín"
Miguel Gallardo
Gràcies Miguel.
Aquesta icona del punk, del lumpen i de la filosofia més quinqui, es va publicar per primera vegada el 24 de juny de 1977 a la revista Disco Exprés i es va mantenir actiu durant quasi deu anys, convertint-se en símbol del postfranquisme i dels primers anys de la transició.
Aquest boig fugat d'un frenopàtic amb els elèctrodes penjant-li del casc i tots els seus col·legues, la Basca, amb personal com el Cuco, el Tio Emo, el Morgan, el doctor Otto, el comissari Loperena, l'inspector Pectol o el Buitre Buitraker, un voltor ultradretà amb ulleres Ray-ban que vivia al monument de Colom es van convertir en un objecte de culte, en un reflex de la marginalitat barcelonina, en una mostra força real i estripada de viure al límit.
Gallardo i Mediavilla, trencant l'esquema clàssic de guionista i dibuixant van donar forma a vuit àlbums que jugaven amb el llenguatge del carrer, amb la realitat social d'un lèxic viu, ric i marginal i que van convertir aquest personatge mestís i canalla, en un puntal de referència de la vida subterrània de la Barcelona de l'època. De fet, la seva fama va ultrapassar les fronteres del paper i de la ciutat i fins i tot el grup Paraiso, liderat per Fernando Márquez, el Zurdo, li va dedicar tot un himne pop.
Miguel Gallardo (Lleida 1955), després de la seva vida més underground, ha seguit batallant en aquest univers i, de fet s'ha convertit en un il·lustrador que rep encàrrecs de publicacions com La Vanguardia, El País, The New Yorker o The New York Times. La seva tasca professional ve avalada per diferents premis de prestigi internacional i l'any 2007 va aconseguir un gran reconeixement amb l'àlbum Maria i jo, que narra relació amb la seva filla i que també va donar peu a un documental televisiu.
L'any 1994, Gallardo es va matar Makoki, una solució entre la truculència i l'apocalipsi, pensant potser que d'aquesta manera es lliuraria d'ell. Però ja se sap que els mites no desapareixen amb la mort física, ans al contrari, i Makoki és tot un mite sense escletxes que ara torna en edició de butxaca amb dos objectius, fer reviure emocions a tots els qui el vam conèixer en directe i captar nous adeptes entre les generacions més joves que, de ben segur, es rendiran a la fascinació d'aquest element insòlit de la nostra història.
Una petita confessió. A casa tinc un dibuix original de l'època signat per Gallardo i Mediavilla, un fet que pressuposa pensar dues coses sense gaire marge d'error, que sóc un fan declarat del personatge i dels seus creadors i que em fa immensament feliç comptar amb un text i unes il·lustracions sortides de la mà de Miguel Gallardo per a bastir aquesta entrada del blog.
Tengo que ir corriendo atrás en el tiempo para imaginarme a dos entusiastas de los tebeos,que eramos Juanito Mediavilla y yo,metiéndose en faena con una majarada de personaje por el que nadie hubiera dado un duro en aquellos días y que al cabo del tiempo se convirtió en una leyenda popular.
No sólo fueron multitud los colegas de bascas bautizados como Makoki,Tio Emo,Cuco y demás personajes de nuestra historia sino que mucho del argot que utilizábamos,mezcla de otros tantos,pasaron al habla popular.Iniciamos una serie de giras por provincias,en los tiempos gloriosos de Rock&Comis en los que masas enfervorecidas de fans,algunos de ellos con nuestros personajes tatuados,pedían dibujos y mas dibujos de los personajes (bueno,donde dije masas,hay que quitar algunos,pongamos decenas!).Tuvimos una carrera larga y dilatada,Juanito y yo y la oportunidad de hacer todas las historias que teníamos en la cabeza,hacer spin-off de los personajes de la familia de Makoki,sacar Merchandising al mercado como el juego del Pase en el que se jugaba fumando canutos,hartarnos de dibujar páginas y páginas geniales y majaras,sacadas de la mente ida de Mediavilla y dibujadas por un servidor¿hasta que nos cansamos y lo dejamos.
Lo malo es que las leyendas no se cansan,ni se mueren,yo intenté matarlo en los 90 pero siguió vivito y coleando.Makoki ha seguido en la memoria de toda una generación que hizo historia en los lejanos 70,pero también en la de sus hermanos menores,sus primos y los nietos.Puede ser que haya gente joven que no haya visto nunca un Makoki,pero el nombre les suena,como sinónimo de anarquía y cachondeo,dos cosas de las que había mucho arsenal en el 77 cuando nació.
Yo seguí mi destino y Mediavilla el suyo,pero nuestros nombres siempre quedaran unidos como pareja artística como Los Hermanos Calatrava o como Ramón y Cajal,Indibil y Mandonio o las Grecas.Makoki fue algo que nos pasó hace mucho tiempo y que nos llevó muy lejos y mucho tiempo.
Como diría nuestro amigo Paco Mena,aprendiz de la vida:
"La Vida es asín"
Miguel Gallardo
Gràcies Miguel.
