D'"Adolescence" a "La soga": els 10 plans seqüència més mítics de tots els temps
L'ús magistral del pla seqüència a la minisèrie britànica "Adolescence" reobre la importància d'un dels recursos narratius més potents i immersius del cinema
"Adolescence" és una sèrie que ha aixecat passions i controvèrsies per igual. L'obra de quatre capítols de Stephen Graham i Jack Thorne ha atrapat els espectadors amb un elenc d'actors formidable --entre ells, el debut en pantalla d'Owen Cooper com a protagonista-- i una història que enganxa. Alhora, també ha sabut dominar l'art del rodatge com ningú amb un recurs cinematogràfic complex i profundament versemblant: el pla seqüència.
Aquest pla, tan vell com el cinema mateix, torna a brillar gràcies a la trama punyent d'"Adolescence". La dificultat tècnica i ambició amb què està gravada, en què el pla seqüència és el protagonista, ha captivat crítica i públic, sigui per a bé o per a mal.
Què és un pla seqüència?
El pla seqüència és un recurs cinematogràfic que implica gravar una escena llarga en una única presa, sense talls, i que demana una coordinació gairebé coreogràfica entre càmeres, actors i espai. Aquest tipus de pla no és només una exhibició de mestria tècnica, és una immersió narrativa.
A través d'ell, la càmera esdevé un testimoni viu, gairebé un personatge més. Ara bé, no tots els plans seqüència són iguals. Hi ha dues formes d'abordar-los:
- Pla seqüència real. Es roda a temps real sense talls ni edició o muntatge digital posterior. Aconseguir-ho suposa una complexitat logística i artística majúscula, ja que qualsevol error obliga a començar de nou.
- Fals pla seqüència. Es grava en diverses preses, però es munta de manera que simuli continuïtat visual, amagant els talls amb transicions invisibles, moviments de càmera o fons foscos. Tot i que no és comparable, el mèrit també és gran, ja que requereix precisió i planificació.
La idea d'utilitzar el pla seqüència a "Adolescence" ve d'un dels creadors, Stephen Graham, i el productor executiu Philip Barantini. Treballar junts a "Boiling point", una pel·lícula gravada amb aquesta tècnica, va motivar la idea de fer-ho també en aquesta obra.
"Adolescence" beu de grans directors que han sabut fer del pla seqüència un llenguatge propi. Des de Hitchcock fins a Iñárritu, la història del cinema està farcida de moments en què el pla seqüència ha estat sinònim d'innovació i de connexió amb l'espectador.
"La finestra indiscreta" recupera un llistat de deu plans seqüència que han deixat empremta. Totes elles són peces fonamentals d'aquesta petita història de l'audiovisual sense talls.
1. "La soga"
La llista l'encapçala el pla seqüència pioner per excel·lència. "La soga", de l'emblemàtic Alfred Hitchcock, està rodada en onze plans seqüència (el màxim permès per la bobina de 35 mm). El resultat és una obra claustrofòbica i inquietant en què la tensió creix a mesura que la càmera gira al voltant dels personatges, revelant secrets i mirades. Un clàssic del suspens de 1948 que ens demostra que aquest recurs no és precisament nou.
2. "Atrapat pel passat"
Brian de Palma és un altre mestre dels plans seqüència --com demostra a la distingida "Snake eyes"-- i en aquesta pel·lícula n'hi ha diversos de memorables. El més conegut és el de l'estació central, en què grava una persecució que juga amb el suspens i la sensació de fatalitat. La càmera segueix Carlito (Al Pacino) en l'intent d'escapar d'uns mafiosos i del passat que l'empaita. "Atrapat pel passat" és cinema en estat pur: acció, tensió i coreografia perfectament assajada.
3. "Un dels nostres"
Al pòdium no hi podia faltar l'últim nom de la trilogia mestra del pla seqüència: Martin Scorsese. Si hi ha un moment que defineix "Un dels nostres", és el pla en què el protagonista entra en un club nocturn pel darrere, travessa la cuina, saluda el personal i arriba a la seva taula. Més que un simple moviment de càmera, és una declaració d'intencions del director per mostrar-nos el món del poder mafiós. Paul Thomas Anderson va calcar aquest pla a l'inici de "Boogie nights".
4. "El joc de Hollywood"
Robert Altman obre aquesta sàtira sobre la hipocresia de la indústria cinematogràfica amb un pla seqüència de gairebé vuit minuts. Seguim personatges que es creuen i es perden entre reunions i trucades. "El joc de Hollywood" és un retrat d'un sistema i un engranatge que no s'atura. El pla, a més, és un homenatge (i una burla) a tots els qui utilitzen aquest recurs per lluir-se i encara ressona a les sèries actuals.
5. "1917"
La pel·lícula de Sam Mendes és un complexíssim pla seqüència que aconsegueix una immersió absoluta al front de la Primera Guerra Mundial. La càmera es converteix en un soldat més, que avança entre trinxeres, camps devastats i corredors de mort. Inspirada en els relats de l'avi del director, "1917" fa que l'espectador visqui el conflicte sense filtres, patint com si l'èpica bèl·lica es desenvolupés davant nostre.
6. "Sed de mal"
El pla seqüència que obre aquesta pel·lícula d'Orson Welles només dura tres minuts i vint segons, però ha passat a la història com un dels més recordats. La pel·lícula va ser tota una proesa tècnica: amb una càmera grua que travessa un entorn ple de detalls, el director aconsegueix generar suspens pur sense necessitat de talls. El més fascinant és que "Touch of evil" es va estrenar el 1958, molt abans que la tecnologia facilités aquesta mena de recursos.
7. "El arca rusa"
Aleksandr Sokurov va gravar tota aquesta pel·lícula en un únic pla seqüència de 96 minuts, sense talls ni trucs digitals. La càmera recorre les sales del museu Hermitage de Sant Petersburg i ens transporta per tres segles d'història russa a través dels quadres d'on surten els personatges. "Russian ark" va ser la primera pel·lícula comercial gravada amb un únic pla seqüència i és una obra que converteix el museu en un escenari viu. La pel·lícula transforma l'acte de mirar en una experiència fantasmagòrica.
8. "Birdman"
És un dels exercicis de virtuosisme més agosarats del cinema recent. Alejandro G. Iñárritu va fer una pel·lícula sencera que simula no tenir-ne cap tall. L'efecte de "Birdman" és hipnòtic. Seguim el protagonista, un actor en crisi interpretat per Michael Keaton, pels passadissos d'un teatre de Broadway i dins del seu propi declivi mental. La pel·lícula és una coreografia mil·limètrica, però també una metàfora visual sobre la pressió, l'ego i la necessitat de redempció artística.
9. "Gravity"
El també mexicà Alfonso Cuarón va portar el pla seqüència més enllà de la gravetat. "Gravity" comença amb un pla seqüència que ens fa sentir com si flotéssim en l'espai amb els astronautes, atrapats entre la bellesa i la destrucció. Malgrat que gran part de l'escena està generada digitalment, l'efecte és sorprenentment immersiu. La pel·lícula és una fita estètica (i històrica) dels efectes visuals.
10. "Boiling point"
Abans d'"Adolescence", el tàndem Graham i Barantini va colpir el públic amb aquest retrat ferotge de la pressió dins la cuina d'un restaurant d'alta gamma. "Boiling point" està gravada en un únic pla seqüència i no dona treva: la càmera es mou pels espais estrets del local amb una tensió palpable, gairebé insuportable, que et posa a la pell del xef protagonista en una nit especialment caòtica. La pel·lícula és com una olla a pressió a punt d'esclatar.
Més enllà del virtuosisme, el pla seqüència és un pacte amb l'espectador. Demana atenció, però alhora ens recompensa amb una intensitat narrativa difícil d'igualar. "Adolescence" ho ha entès perfectament i per això forma part d'aquesta genealogia de creadors que han aprofitat el moviment ininterromput de la càmera per explicar històries inoblidables.
