Horror a la pantalla gran: les 10 millors pel·lícules de por

La necessitat d'afrontar escenaris inquietants des de la tranquil·litat de la butaca del cinema o del sofà de casa ha acompanyat els espectadors al llarg de la història, per motius més o menys comprensibles. El poder del gènere de terror trasbalsa la pantalla gran generant, a través d'històries i interpretacions brillants, una font d'adrenalina i nervis inimaginables en altres situacions.  

Per reivindicar aquest potencial, i fugint del cànon dels crítics de cinema, "La finestra indiscreta" ha donat veu a la seva audiència en la creació d'un llistat de les pel·lícules de por més destacades.

1. "L'exorcista"

La pel·lícula dirigida per William Friedkin encara ara és un clàssic del cinema de terror. La clau va ser fer creïble la possessió del personatge de Regan, interpretada per Linda Blair, que només tenia 14 anys quan va fer la pel·lícula. El director es va basar en imatges d'exorcismes reals, tant en els diàlegs de l'exorcista com en el ritual, i va ser molt efectiu: es crea una atmosfera opressiva rodona. Al mateix temps, el film és l'adaptació d'una novel·la de William Peter Blatty que està basada en fets reals arran d'una notícia que va llegir l'autor al diari quan era estudiant. 

2. "El resplandor"

Del tàndem Stanley Kubrick i Stephen King va sorgir aquest clàssic del gènere del terror. El rodatge va ser accidentat: es va cremar part del set i, a més, l'ambient no era ideal. La protagonista, Shelley Duvall, va declarar que havia tingut un gran estrès emocional i físic (igual que la resta de l'elenc) provocat per Kubrick. És un dels papers més memorables de Jack Nicholson i la pel·lícula és plena de moments icònics. Se n'ha estudiat molt el disseny dels espais, que genera molta incomoditat. Continua sent imitada i referenciada (per exemple a l'exitosa "La sustancia"). 

3. "REC"

La pel·lícula de Jaume Balagueró i Paco Plaza. Està feta sota la premissa del "found footage", més concretament com si el que veiem fos la gravació d'un equip de televisió que segueix una reportera. Interpretada per Manuela Velasco, una cara coneguda a la televisió, cosa que feia la història encara més real. Encara hi ha gent que va a fer-se la foto a l'edifici on es va rodar, a la rambla de Catalunya, a Barcelona, perquè el trauma continua present. Si no que l'hi diguin al Xavi, oient del programa que comparteix el següent amb nosaltres: "De petit 'REC' em va traumatitzar." Ha estat premiada al Festival de Sitges (premi de Crítica i del Públic, i també als directors i a l'actriu). 

4. "El projecte de la bruixa de Blair"

Pel·lícula feta per dos estudiants de cine, Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, que es basa en l'estil del metratge trobat. És a dir, se suposa que el que veiem és material gravat pels mateixos protagonistes, als quals no s'ha tornat a veure més. La trama segueix uns estudiants de cine que s'endinsen als boscos de Maryland per documentar la llegenda de la bruixa de Blair. La proposta va desbancar grans produccions nord-americanes gràcies a una enginyosa campanya de màrqueting i és una de les pel·lícules en què la relació cost-benefici ha sortit millor. 

5. "The ring"

És una pel·lícula japonesa del 1998 que redefineix el terror psicològic contemporani. La història està basada en una llegenda japonesa del s. XVII i tot gira al voltant d'una cinta de vídeo VHS que provoca una maledicció a qui la reprodueix. Ben segur que qui l'hagi vist encara recorda el moment en què l'esperit fa acte de presència. Tensió a dojo a través de les imatges de la cinta, i així ho confirmen l'Esmeralda i la Raquel, oients de "La finestra indiscreta". "En dues escenes concretes se'm va disparar el cor al màxim", diu l'última. Va ser dirigida per Hideo Nakata i va rebre el premi a la millor pel·lícula al Festival de Sitges del 1999.  

6. "Psicosi"

No podia no formar part d'aquest llistat l'obra estrella d'Alfred Hitchcock, tot i que ens sorprèn que no hagi estat més votada. Potser perquè els oients l'han considerat més de suspens que de terror, però és molt terrorífica per diversos motius. L'escena de la dutxa, el gir de guió, que continua funcionant actualment per qui la veu per primer cop, i tot el treball psicològic del personatge de Norman Bates, interpretat per Anthony Perkins. I, evidentment, que no deixa de ser inquietant en cap moment. 

7. "Hereditary"

És el debut d'Ari Aster (director de "Midsommar"). Una pel·lícula de terror psicològic que explora els límits entre el dolor i la foscor familiar. Protagonitzada per Toni Collette, el terror es genera a partir de la relació amb la seva mare (la maternitat juga un paper important en aquesta llista, ja ho veureu). Una història farcida de secrets familiars inquietants i la influència que aquests tenen en el futur. És de les que et deixen molt tocat per dins, i potser per això és especialment memorable. 

8. "La nit dels morts vivents"

El clàssic de George Romero per excel·lència. La història segueix un grup de desconeguts refugiats en una casa aïllada que han de sobreviure a la persecució de morts vivents. Una pel·lícula revolucionària en el gènere que va fixar la idea del zombi que encara tenim actualment: una criatura insaciable i descontrolada. A més, també va redefinir la por, perquè arriba un punt en què les tensions entre els supervivents són igual de perilloses que les de l'exterior. 

9. "Malson a Elm Street"

El gran èxit del director i guionista Wes Craven, juntament amb "Scream". És la pel·lícula que va introduir al món Freddy Krueger, tota una icona del gènere de terror dels anys vuitanta, malgrat que a la primera pel·lícula només apareix un total de set minuts a la pantalla. Craven sap jugar perfectament amb els límits entre el món real i l'oníric. Fins i tot dosificat en diverses seqüeles, fa que molts tinguem por d'anar a dormir després de veure-la, i l'oient Ignasi Boyer ho ratifica.  

10. "La llavor del diable"

Un clàssic del cinema de terror psicològic sota la direcció de Roman Polanski el 1967. L'embaràs complicat de la Rosemary, interpretada per Mia Farrow, va despuntar, entre altres coses, en generar una ambientació tèrbola en un espai domèstic. La sensació de l'espectador amb aquesta pel·lícula és la de quedar atrapat entre la paranoia i la realitat. Com a dada curiosa, sabíeu que Jane Fonda n'havia de ser la protagonista, però va rebutjar el paper?