Les 10 millors pel·lícules catalanes de l'última dècada

Que el cinema català (i en català) viu un moment d'esplendor és innegable. Títols com "Alcarràs" i noms com Carla Simón han traspassat fronteres, de manera que s'ha posat en relleu el potencial del talent nacional. Un fenomen que no ha sigut fruit de l'atzar, sinó el resultat d'una carrera de fons i d'una aposta ferma per la creació de cinema en català com a resistència política i social davant de dècades de persecució de la llengua.  

Els pioners de la gran pantalla catalana 

A finals del segle XIX, quan els germans Lumière meravellaven el món amb una nova joguina capaç de crear històries, Barcelona es va convertir en el centre neuràlgic de la indústria cinematogràfica, tant catalana com espanyola. A la ciutat comtal van proliferar noms de pioners com Fructuós Gelabert ("Baralla en un cafè", considerat el primer film espanyol i català), Segundo de Chomón ("L'hereu de Ca'n Pruna") o Domènec Pruna i Ozerans ("El Cafè de la Marina", considerada la primera pel·lícula en català).  

El fulgor d'aquests primers anys es va truncar amb l'arribada de la Guerra Civil i la dictadura franquista, que van lligar les mans del cine en català. No va ser fins als seixanta quan figures com els germans Balcázar, amb els seus westerns d'Esplugues City, Ignacio F. Iquino i l'avantguardista Escola de Barcelona van començar a revifar l'esperit del setè art al país. I la resta, com ja sabeu, és història.  

Per commemorar aquest llegat, i fugint del cànon dels crítics de cinema, "La finestra indiscreta" ha donat veu a la seva audiència en la creació d'un llistat de les pel·lícules catalanes més destacades dels últims deu anys. 

1. "Alcarràs" 

Va fer història sent la primera pel·lícula catalana a guanyar l'Os d'Or al Festival de Berlín. La veritat que Carla Simón extreu dels intèrprets no professionals i una història commovedora sobre la desaparició de l'estil de vida d'una família pagesa l'han convertit en la preferida dels oients de "La finestra indiscreta". 

2. "Casa en flames" 

Un repartiment espectacular i la manera com la pel·lícula barreja drama i comèdia de forma constant han convertit l'última pel·lícula de Dani de la Orden en un fenomen. Una tragèdia familiar que orbita al voltant del personatge d'Emma Vilarasau, que es reivindica (també) com una gran actriu de cinema.  

3. "Estiu 1993" 

La delicadesa de l'òpera prima de Carla Simón i la manera com la directora torna als seus propis records per construir la història de la seva protagonista són els punts forts d'"Estiu 1993". Va ser la pel·lícula que va descobrir la mirada personal d'una directora que va fer que aquell estiu fos l'estiu de tots. 

4. "Els dies que vindran" 

Realitat i ficció es barregen en aquesta pel·lícula de Carlos Marques-Marcet que explica l'embaràs d'una parella interpretada per Maria Rodríguez i David Verdaguer, que esperaven també una criatura a la vida real. Una crònica minuciosa i intensa de la transformació de la parella durant tot el procés.  

5. "La mort de Lluís XIV" 

Hi ha alguna cosa hipnòtica en el fet de veure morir un rei, una figura que ha aplegat tant de poder, que ha estat pràcticament omnipotent en el cas del protagonista, i que ara no pot fer res més que esperar el final. La lenta agonia de la mort que no arriba filmada per un Albert Serra que, amb només un espai i un grup d'actors reduït, aconsegueix construir una pel·lícula fascinant. 

6. "El mestre que va prometre el mar"  

La captivadora interpretació d'Enric Auquer, que dona llum i vitalitat al retrat d'Antoni Benaiges, ocupa el centre d'una pel·lícula que és un biopic sobre un mestre inspirador i alhora un postulat en favor de la memòria històrica i de la necessitat de desenterrar totes les històries d'un passat molt fosc. 

7. "Suro" 

El canvi de vida dels personatges interpretats per Vicky Luengo i Pol López es converteix en un malson que treu a la superfície els problemes de la parella i dels personatges com a individus. El film mostra els ideals triturats per una direcció que recorre les esquerdes tant dels paisatges com els rostres dels protagonistes.  

8. "Creatura" 

L'exploració de la sexualitat femenina d'Elena Martín, com a protagonista i alhora com a directora de la pel·lícula, és incòmoda en molts moments, i així ha de ser. És una pel·lícula que derroca tabús parlant sobre la relació amb el desig i el sexe de la protagonista des de la infantesa fins ben entrada la trentena. 

9. "La mort de Guillem" 

El dolor de la família de Guillem Agulló traspassa la pantalla i fa tant de mal que té l'espectador clavat a la butaca mentre el guió exposa els fets amb un rigor i una claredat que només pot portar a un enorme sentiment d'injustícia que trasbalsa l'audiència, perquè el film deixa clar que aquesta és una història inacabada.  

10. "Les distàncies" 

Un viatge a Berlín per fer una visita sorpresa a un antic amic surt malament quan aquest no els esperava. El que havia de ser un retrobament divertit del grup d'amics es converteix en l'evidència de les fissures que els separen en aquesta pel·lícula d'Elena Trapé amb un repartiment coral en què destaquen Miki Esparbé, en un paper de figura fugissera que ho fa girar tot al seu voltant, i Alexandra Jiménez.