L' èpica i la nostàlgia del cinema sota zero
La neu és un element decoratiu fonamental o una força narrativa de primer ordre a moltes pel·lícules de la història del cinema. Esplendor plàstica, èpica, màgia o nostàlgia exploten a entorns aïllats, desolats i plens d'aventures extremes, o bé a estampes nadalenques ensucrades i seqüències de mons fantàstics.
Fa un temps us vam proposar un viatge per la història del cinema amb un leitmotiv meteorològic: la pluja. Ara que és temps de fred i neu, hem preparat un recull de pel·lícules per obrir boca als aficionats.
Per començar, recordarem la nevada d'una de les pedres angulars de la història del setè art: la de Ciutadà Kane (1941). Faig trampa: l'episodi en qüestió només dura uns segons i, a més a més, és una nevada "artificial", tancada dintre d'una bola de vidre. Una nevada, una paraula misteriosa, un símbol de la infància i la innocència perdudes...
Als nostres reproductors de DVD i magnetoscopis caben hores i hores de cel·luloide congelat, on la neu és un element decoratiu fonamental o una força narrativa de primer ordre. La neu i el gel garanteixen l'esplendor plàstica i transmeten sensacions que van des de l' èpica fins la màgia o la nostàlgia. Entorns aïllats, desolació, dificultats màximes i aventures extremes alternen amb estampes nadalenques ensucrades o seqüències fantàstiques en regnes nevats.
D'entrada recordo diversos moments a la saga del Harry Potter . El vessant còmic de l'èpica, a "La Quimera de l'or" de Chaplin. Els documentals de "Nanuk el esquimal" o "Encuentros en el fin del mundo". La "Fortalesa de la Solitud" del "Superman" o del renovat "El hombre de acero". La bogeria de Jack Nicholson a "El resplandor". La batalla de boles de neu dels germans Lumière, i les que van venir després, molt més cruentes. El pròleg de "Enemic a les portes" i el de "Conan el bàrbar", filmat a Segòvia, o l'imponent castell alpí a "El desafiament de les àguiles".
Selecció particular
Hi ha moltes escenes més que no puc mostrar aquí per problemes d'espai, malgrat que ho he provat ! Per això, us deixo amb 10 seqüències que estan entre la flor i nata de la història del cinema sota zero, si més no de la meva personal. Compte perquè les pròximes línies (i vídeos) contenen uns quants "spoilers".
Alexánder Nevsky (1938, Sergei M. Einsenstein)
L'èpica dels espais oberts congelats, reforçada pel muntatge d' Einsenstein i la música de Sergei Prokofiev, culmina en la batalla sobre un llac de gel d'aquesta obra mestra del cinema (i la propaganda) russa.
Centaures del desert ( 1956, John Ford)
La neu és un element cíclic, representatiu del pas del temps, en l'interminable odissea d'un torturat John Wayne en busca de la seva neboda raptada pels indis. Trigarà anys a trobar-la, però al final ho farà, tan cert com que la Terra gira.
Amarcord (1973, Federico Fellini)
"Amarcord" vol dir "jo recordo". La memòria i la nostàlgia van de la mà de la neu, de Fellini i de Nino Rota en més d'una seqüència amb meteors inclosos.
L' imperi contraataca ( 1980, Irvin Kershner)
L'inici de la millor de totes les pel·lícules de la Saga Star Wars es localitza a Hoth, el planeta glaçat. Allà viuen criatures adorables i peludes com el "Wampa", protagonista d'una escena clàssica. Però sense dubte, la batalla contra les tropes de l'imperi i els seus ferotges AT-AT va ser la guinda del gelat hothià.
Rocky IV ( 1985, Sylvester Stallone)
No ho puc evitar: la quarta part de la saga del mític boxejador de Filadèlfia és un clàssic nostàlgic dels 80. El seu moment antològic és el videoclip amb el muntatge paral·lel que contraposa els entrenaments del Rocky, envoltat d'un paisatge siberià i del pèrfid Ivan Drago, que utilitza tota la parafernàlia tecnològica (i substàncies poc naturals) de l'estat soviètic. Són els últims cops de la guerra freda en forma d'obra mestra del cinema "kitsch".
El club dels poetes morts (1989, Peter Weir)
Potser una de les pel·lícules que més ens va inspirar (i impressionar) als què érem joves al 89. El moment clau culmina en una colpidora escena sobre la neu, amb un Ethan Hawke tan desencaixat com nosaltres.
Eduardo Manostijeras (1990, Tim Burton)
He tornat a fer trampa. Us he colat una altra nevada artificial, però qui es pot resistir al comte de Tim Burton i a la seva dança del gel?. De nou, la comunió d'imatge i música (en aquest cas del Danny Elfman) i la càrrega poètica de la neu resulten en un moment inoblidable, perfecte si no fos per l'impossible color de cabell de la Winona Ryder.
Malson abans de Nadal ( 1993, Henry Selick)
La factoria Burton repeteix en el clàssic contemporani de Nadal per excel·lència. Recordeu la primera vegada que vau veure la neu ? Potser us va passar com al Jack...
Beautiful girls ( 1996, Ted Demme)
Problemes per triar el meu homenatge als patinadors de gel. Un que va "patinar" va ser Christopher Lee a "Dràcula, príncep de les tenebres". Una mort poc decorosa per una de les millor pel·lícules de la companyia anglesa Hammer. També tenim l'amor impossible entre la bella i la bèstia, Naomi Watts i King Kong al remake de Peter Jackson. Però el premi és per un altre amor impossible: el de "Beautiful Girls". En aquesta petita joia, un Timotty Hutton en crisi torna al seu poble natal. Allà troba la dona gairebé perfecta, interpretada per Natalie Porman: una adolescent bufona i intel·ligent, que replica les cites a Shakespeare amb versos de Lou Reed. Mentre la Portman patina, Hutton es planteja si podria esperar-la 5 anys. Per un moment somia amb ser Romeo, només per admetre que no pot passar de ser Winnie the Pooh.
Kill Bill (2003, Quentin Tarantino)
El Tarantino més estilitzat enlluerna en aquest duel de catanes entre Uma Thurman i Lucy Liu al mig de la pau d'un jardí japonès completament nevat. Un traç vermell sobre el mantell blanc certifica el número 1 de la llista de "La Núvia".
