Carles Coll: el campió del món torna als seus orígens
Tenia sis anys quan va trepitjar per primer cop les instal·lacions del Club Natació Tàrraco. Allà va aprendre a nedar i a descobrir els secrets que envolten l'esport de la natació. Va passar per les mans de diversos entrenadors de formació, però el que més el va marcar, sens dubte, va ser Ignacio Reyes. De la seva mà va començar a cremar etapes en les categories aleví, infantil i júnior. A més d'aconseguir els primers títols, les primeres millors marques en grups d'edat i les primeres internacionalitats, amb la disputa del Festival Olímpic de la Joventut Europea.
Carles Coll: "Gaudir com un nen quan surto a competir en una piscina. Aquest és el consell que em va donar l'Ignacio i que perdura en la meva ment abans de competir."
Ignacio Reyes: "Un consell que li havia donat sempre és que somiés en gran, en molt gran."
Carles Coll va néixer predestinat. Els seus pares, el reusenc Adolf Coll i la barcelonina Mireia Martí, van ser destacats nedadors en la dècada dels 80 i del 90. De fet, el seu pare va ser recordista espanyol en les proves dels 50 i 100 metres lliures i va disputar els mundials de Perth, el 1991. La seva mare va ser una destacada esquenista que va ser campiona de Catalunya i medallista de bronze en els campionats d'Espanya. Amb aquest ADN, Carles Coll s'ha convertit, amb el pas dels anys, en una màquina perfecta per a la pràctica de la natació. Però el seu camí no ha estat fàcil. Gens fàcil.
El CAR i Virginia Tech
Carles Coll, als 18 anys, va decidir posar punt final a la seva relació amb el Club Natació Tàrraco. Ho va fer per la porta gran i el club va estar a l'altura dels mèrits que havia fet el tarragoní defensant els seus colors: li va atorgar el títol de soci d'honor de l'entitat. La seva destinació va ser el Club Natació Sabadell i el CAR de Sant Cugat, on va entrenar amb José Antonio Castillejo.
Durant aquesta etapa Carles Coll va progressar i incrementar la seva versatilitat: era capaç de nedar 50 i 100 metres lliures, totes les distàncies de braça, dels 50 fins als 200, i va convertir-se en un gran dominador de les proves d'estils, els 100 en la piscina curta i els 200 en la piscina de 50 metres. Però ell tenia clar que encara volia anar més enllà. La seva prova preferida eren els 200 metres braça, però encara no havia acabat d'esclatar. Aquest més enllà es deia Estats Units i entrenar sota les ordres d'un dels millors especialistes de la història en aquesta distància: Sergi López. Dit i fet. El nedador del Sabadell iniciava una nova etapa lluny de casa de la mà del medallista olímpic a Seül 88.
La lesió al canell
No va començar amb bon peu la seva aventura americana. Una lesió al canell detectada en la revisió prèvia a incorporar-se a la Universitat de Virgina Tech el va obligar a passar pel quiròfan. Una lesió que es va detectar i que va estar a punt de costar-li la seva carrera esportiva.
"Em van detectar una fractura a l'escafoide, una fractura que feia temps que arrossegava i que va provocar una necrosi. Em van operar i em van dir que si hagués tardat més temps a detectar la lesió, podria haver perdut la mà."
Un cop superats els problemes físics, Carles Coll va anar evolucionant i els seus registres van progressar, de tal manera que va ser un habitual en les finals universitàries -NCAA-. En les proves dels 220 metres estils i els 200 metres braça. No obstant això, es va quedar a les portes de fer la mínima per als Jocs de Tòquio, un fet que el va trasbalsar.
"Aquell any em vaig quedar a les portes de fer la mínima dels 200 estils per participar en els Jocs de Tòquio. Ha estat de les últimes vegades que he plorat per no assolir un objectiu. Em vaig tancar a l'habitació de l'hotel i vaig plorar durant una hora. En només tres o quatre mesos d'entrenament -després de l'operació-, em vaig quedar molt a prop. Em preguntava per què m'havia passat tot això... És per aquest motiu que en dies com avui em vull recordar d'aquells moments, crec que tot plegat va passar per alguna cosa. Però al final ens n'hem sortit, i tot ha sortit bé."
Sergi López
El tècnic barceloní, del barri d'Horta, instal·lat als Estats Units des dels finals dels 80, és l'encarregat de dirigir la carrera de Carles Coll. Sergi López, entrenador en cap de Virginia Tech, s'ha convertit en un veritable guru d'aquest esport.
"El Carles s'ha desenvolupat durant els últims quatre anys i mig com a nedador i com a persona. Fruit de tot això s'ha convertit en campió del món. Té molt talent. Des del Tàrraco i tots els entrenadors que ha tingut han fet un gran treball amb ell. El meu objectiu amb el Carles, a més de nedar ràpid, és fer-lo la millor persona possible i entendre com fer servir el seu talent al millor nivell possible."
El tècnic ha parlat dels alts i baixos que ha tingut en Carles, a causa del xoc cultural i les diferències entre les cultures catalana i nord-americana: "Es viu una cultura més d'equip. Aquí, a Virginia Tech, tot el que fas per a tu també ho fas per a l'equip. Les competicions aquí també són diferents. Gairebé totes són de gran nivell, d'una gran exigència, mentre que quan ell competeix a Espanya no té tanta rivalitat".
Carles Coll sempre ha aconseguit grans resultats en piscina de 25, però aquests no s'han confirmat -al mateix nivell- en piscina de 50 metres, però què és el que ha de fer per transferir aquests resultats a la piscina llarga?
"No necessita res. Només constància. Constància és el que necessita qualsevol persona: un nedador d'elit, un estudiant, un treballador... Has de ser constant. En Carles ho havia fet bé en piscina llarga, havia batut rècords d'Espanya. Però necessitava un campionat com aquest perquè hi hagués un punt d'inflexió en la seva carrera. Però sempre he cregut que en Carles és molt bon nedador en piscina llarga i encara que la gent parla de les seves sortides i de la natació subaquàtica -molt important en la piscina curta-, ell és més bon nedador per damunt de l'aigua que per sota l'aigua."
El tècnic no s'ha mostrat sorprès per l'èxit que ha aconseguit el seu deixeble en el Mundial de Budapest. Era només qüestió de temps.