Itàlia se sobreposa a la intimidació anglesa i guanya l'Eurocopa als penals (1-1)

Res no succeeix perquè sí. Fins i tot quan alguns dels incidents més fastigosos registrats mai al voltant d'un partit de futbol tenen els mateixos protagonistes: anglesos autoanomenats supporters que es comporten com una púrria en dubtoses condicions físiques, psicològiques i fins i tot racionals.

És la mateixa massa que, en el que havia de ser un dia festiu i en plena pandèmia, ha asfaltat els carrers del centre de Londres amb pedres, bocins d'ampolla i altres objectes llancívols, i que ha esberlat el cordó de seguretat de Wembley per accedir a l'estadi sense entrada i causar la sobreocupació d'alguns sectors. I aquest comportament no és gratuït.

El hooliganisme començarà a mitigar-se quan s'identifiquin seriosament i es corregeixin les situacions socials, culturals i econòmiques que provoquen situacions com la viscuda a la prèvia de la final de l'Eurocopa: mentre la BBC emetia un clip fabulós amb imatges dels paisatges més bonics i els espais urbans més representatius d'Anglaterra mesclats amb breus fragments dels èxits més grans mai produïts per la indústria musical del país, centenars d'inconscients posaven en risc la seguretat del partit.

S'ha produït, fins i tot, la irrupció d'un espectador a la gespa al tram final del partit. Anglaterra, així, no només ha perdut sobre la icònica gespa de Wembley, encara que hagi estat als penals. També ho ha fet en termes d'imatge, qüestió important en el país que es planteja presentar candidatura a l'organització del Mundial del 2030. Itàlia celebra la primera Eurocopa en cinquanta-tres anys.

Només Gareth Southgate s'ha arriscat a matisar l'alineació abans de la final; fora el jove londinenc Bukayo Saka i tres centrals, amb Kyle Walker de marcador dret i Kieran Trippier com a lateral, a la banda que havien de solcar Emerson i Insigne. Els dubtes que pogués generar l'aposta han quedat engolits per l'ambient de Wembley i pel gol més matiner en una final d'Eurocopa: transició ràpida dels anglesos, obertura de Kane cap a Trippier, centrada del carriler colchonero i rematada a sobrebot de l'altre carriler, Luke Shaw, al segon pal (2').

Els de Mancini, estabornits, inofensius més enllà de la pilota parada, entenien el partit com un napolità intentant desxifrar l'accent cockney. Un intens intercanvi d'impressions entre Federico Chiesa i Roberto Mancini, durant una aturada per lesió de Jorginho, i una esbroncada entre el davanter de la Juve i Insigne, després d'un xut de canari d'aquest segon, han evidenciat que Itàlia havia perdut el control sobre el seu joc.

I, tot i així, era l'antic viola l'únic que sacsejava el seu equip, tan abnegat com sol, com en una acció individual acabada amb una fuetada ajustada al pal (35'). Anglaterra, però, no ha fabricat cap altra ocasió clara fins a la mitja part, i fins i tot s'ha acomodat massa en el guió d'esperar liquidar el duel en una contra, cedint la pilota als italians. La reraguarda local, sòlida, ha bloquejat una mitja volta d'Immobile, amb posterior xut de Verratti blocat per Pickford, en el temps afegit de la primera meitat.

Les dues primeres amonestacions del partit, a Nicolò Barella (47') i a Leo Bonucci (55'), i la reclamació d'un penal sobre Sterling (49'), han diluït momentàniament un partit que poc a poc es tenyia de blau. Insigne ha enviat un xut de falta prop del pal esquerre de la meta de Pickford (51') i ha traçat un eslàlom entre defensors per obligar el porter anglès a intervenir seriosament per primer cop en el matx (56').

Mancini ha reequilibrat el seu equip, enfortint el mig camp amb Cristante i reformulant l'atac amb Berardi, però els dos extrems transalpins continuaven girant el mitjó del partit. Chiesa ha motivat la millor intervenció de Pickford fins al moment, amb un xut ajustat al pal (61'), mentre els anglesos només inquietaven a pilota parada, com en un córner rematat per Trippier i desviat per Donnarumma (63').

Itàlia flairava el gol i l'ha acabat trobant de forma rocambolesca, després que Verratti ha intentat rematar un córner pentinat al segon pal, Pickford ha desviat la rematada al pal i Bonucci ha pescat el rebot per empatar (67'). El pla inicial de partit de Southgate ja no era vàlid, i el tècnic anglès ha recuperat el dels partits anteriors; quatre al darrere i Saka d'extrem. Però ara els atordits eren els anglesos, i Berardi ha tingut la remuntada a l'abast després d'una pilota llarga a l'esquena dels centrals (73').

Itàlia ha temut descarrilar quan Federico Chiesa, lesionat al turmell esquerre, ha hagut de ser substituït per un altre atacant de la Juventus pispat a la Fiorentina, Federico Bernardeschi (80'): però, davant un rival eixelebrat, els transalpins han pogut resistir fins arribar a la segona pròrroga consecutiva en una final de l'Eurocopa (igual com es va decidir la final del mundial del 66, també a Wembley) i encetar un nou partit, també amb nous protagonistes, per l'entrada de Belotti per Insigne.

En el temps suplementari, hi ha hagut opcions per evitar la resolució als penals: un xut creuat de Kalvin Phillips, en un rebuig a la sortida d'un córner, fora per dos dits a la dreta de Donnarumma (96'); i una centrada d'Emerson rebutjada per Pickford quan Bernardeschi ja dibuixava el moviment de la rematada (104').

I, malgrat que en alguns moments la impressió era que la fatiga tenallava els futbolistes, la segona meitat de la pròrroga s'ha disputat amb una intensitat remarcable, i la lluita per cada pilota ha estat aferrissada, expressada en una perillosa trepitjada de Jorginho Frello a Jack Grealish que l'àrbitre, el neerlandès Björn Kuipers, només ha volgut castigar amb targeta groga. Però cap dels dos equips ha sabut evitar el desenllaç més dramàtic.

Gareth Southgate ha fet entrar al camp, a última hora, homes específics per a la tanda; però Rashford (al pal), Sancho i Saka han ratllat el disc que feia setmanes que sonava a Anglaterra: no serà "it's coming home" sinó, com deia una pancarta italiana a Wembley, "it's coming Rome" (sic).