Finlàndia manté la serenitat i sorprèn Dinamarca a casa seva (0-1)

El context i la interpretació futbolística que es podria cercar en un partit normal no és aplicable al duel en què Finlàndia ha obtingut un triomf destacat en la seva història futbolística, el primer en un gran torneig, i contra la campiona continental del 1992 (0-1). Els fets: que Dinamarca ha atacat molt atropelladament i s'ha frustrat davant la porteria rival, mentre els finesos n'han tingut prou amb ordenar-se i anotar en la primera ocasió en què han pogut rematar amb perill. Els condicionants del matx són massa importants com per buscar altres anàlisis.

En un Parken de Copenhague a la meitat de la seva capacitat (11.000 espectadors), Dinamarca ha apostat per un 4-3-3 en què Braithwaite ha jugat desplaçat a l'esquerra, en una demarcació que no li és del tot desconeguda al Barça. Finlàndia és un equip simpàtic, organitzat al voltant d'un tradicional 4-4-2, amb un central mig irlandès (O'Shaughnessy) i una davantera de culte: Teemu Pukki, que va passar pel Sevilla, i Joel Pohjanpalo, que ha militat a l'Union Berlín, representant de l'antiga capital de la RDA a la Bundesliga.

Els danesos, des d'un punt de vista estrictament futbolístic, són millors, sobretot per un mig del camp de primeríssim nivell, amb Christian Eriksen, l'spur Hojbjerg i el borusser Delaney. Tot el joc ofensiu danès passava per Eriksen, que picava tota la pilota parada (Braithwaite ha estat a punt d'aprofitar un xivarri a la sortida d'un córner al 4') i amenaçava arribant des de la segona línia o amb xuts des de la mitja distància. Però Eriksen no és punta, i amb Jonas Wind (únic jugador de l'onze que milita a la lliga danesa, al Copenhague) com a davanter centre, a Dinamarca li faltava el gol que certifiqués la seva superioritat. És cert que, en ocasions, ha hagut d'intervenir Lucas Hradecky, com en un cop de cap de Hojbjerg després d'una pilota penjada per Delaney (15'). Però el desenvolupament del partit era frustrant per als de Kasper Hjulmand, que han pogut acreditar poc més que un llançament alt del mateix Delaney (21') i un intent de rosca de Braithwaite des de la frontal (39'), que ha sortit lleugerament desviat. El públic, contagiat de l'abúlia, ja descomptava els minuts perquè comencés la segona part i s'escrivís un nou guió, abans que l'incident de Christian Eriksen glacés tothom durant una hora que s'ha fet insuportable.

Reprendre el partit suposava utilitzar els quatre minuts que li quedaven al primer temps per reaclimatar-se i iniciar el segon temps com si fos un nou partit. Però el guió del duel era una rèplica del de l'inici: els finesos, al cau, i els danesos, ocupant terreny contrari però, al marge d'un xut alt de Mathias Jensen, el substitut d'Eriksen (53'), sense punch. En aquest escenari, en qualsevol partit, la possibilitat d'una urpada de la teòrica ventafocs augmenta a mesura que passen els minuts. I així, quan es complia un quart d'hora de la represa, Pohjanpalo ha burlat Kjaer i el lateral Maehle per anar a buscar una centrada del lateral Uronen i batre un Schmeichel que s'ha empassat la rematada del punta propietat del Bayer Leverkusen (0-1, 60').

Si Dinamarca ja es mostrava poc precisa a la zona de rematada, la urgència encara en condicionava més el rendiment atacant. Però els danesos han gaudit d'una oportunitat d'or per refer-se, un penal d'Arajuuri sobre Yussuf Poulsen (74'). L'ha picat Hojbjerg, que al Tottenham no és el llançador titular, i ho ha fet ras, fluix i poc obert; més fàcil per a Hradecky, tot i que en algunes repeticions s'evidenciava que no estava correctament col·locat. Finlàndia, més serena, no ha variat la seva estratègia, però el setge danès ha estat estèril. Braithwaite no ha arribat per centímetres a culminar una bona centrada de Vestergaard, en una jugada iniciada per Jensen (81'), i alguna sortida esbojarrada de Hradecky ha esglaiat els finesos, però un aficionat neutral podia intuir amb facilitat que Finlàndia s'enduria el matx. I així ha estat, encara que no fos dia per celebrar-ho.