Jordi Corominas rep el Piolet d'Or que el consagra entre els millors alpinistes de la història
Llibres als prestatges, un televisor sense endollar i una bandera pirata a la paret. El menjador de Jordi Corominas parla d'una persona austera, culta i a qui no li fa res anar a contracorrent en un món que bascula cap al narcisime. Llibres de muntanya on trobar cims que inspirin somnis i llibres de literatura per entretenir esperes cap a la finestra de bon temps. I una bandera amb una calavera que el segueix --metafòricament-- quan agafa caravel·les buscant cims com a botí.
El primer bivac, la meva primera nit sota les estrelles la vaig fer dues setmanes després de néixer. Els meus pares em van ensenyar que a la muntanya un ha de saber prendre decisions, i això és el que intento transmetre als futurs guies de muntanya.
El reportatge complet a Esports360
Des de fa més de 30 anys Jordi Corominas viu a Benasc, al Pirineu aragonès, hi va arribar per formar-se com a guia de muntanya i hi ha acabat treballant com a formador. Els seus pares, que el van portar al seu primer bivac quan tenia dues setmanes, li van inculcar que a la muntanya s'hi ha d'anar sabent quines decisions s'han de prendre en cada moment, i això també és el que intenta inculcar als seus alumnes. Benasc és també el camp base des d'on ha voltat mig món a la recerca de muntanyes on fer cim. Gairebé sempre tot comença amb una foto.
Busques alguna cosa que en el moment que la veus no estiguis segur de pujar-hi. Hi ha d'haver una certa incertesa, si estàs segur que podràs fer cim ja no et motiva, i com que busco aquesta incertesa sé que hi ha un risc.
La muntanya més difícil per la via més difícil
RISC, en majúscules, és el que va ser fer el cim del K2 per la Magic Line, la via més difícil de la muntanya més difícil. Només una expedició polonesa ho havia aconseguit l'any 1986, i Jordi Corominas l'any 2004 ha estat l'únic que ha emulat aquella gesta. En aquell intent va morir Manel de la Matta; el millor i el pitjor de l'alpinisme es va ajuntar aquells dies.
Jo esborro ràpid, el passat m'és igual, el que m'interessa és el que pugui fer demà. Per exemple, en el cas del K2 van passar unes coses, va haver-hi uns sentiments que necessites un temps de reflexió, per dir-ho d'alguna manera, o acceptar-ho.
"Si te'l donem..., vindràs a recollir-lo?"
Els organitzadors dels Piolet d'Or feia mesos que sabien que el premi a la trajectòria d'enguany havia de ser per a en Coro, però no tenien clar si l'alpinista català es presentaria a recollir-lo. Mai s'ha sentit còmode davant dels focus; els seus silencis ensenyen tant com les seves paraules i creu que l'ego és un dels mals de la societat actual. Quan li van trucar van aconseguir un: "m'ho he de pensar".
L'accepto perquè és una oportunitat que l'alpinisme català i espanyol es reconeguin a la resta del món alpí. I també perquè així tindré l'oportunitat de parlar d'alpinisme. A mi no m'agrada molt parlar, però... endavant! I que sigui el que Déu vulgui.
Un referent per a diverses generacions
Quan la curiositat de Kilian Jornet va volar fins a l'himalaisme, va contactar amb els dos Jordis --Corominas i Tosas. D'ells va aprendre a connectar amb un llenguatge propi, el de l'alpinisme, amb una èpica i compromís que es contraposen amb el de les cues a l'Everest, les expedicions que saturen les muntanyes més altes del món i que les han convertit en un mercadeig apte per als més rics, àvids de fotos que els immortalitzin a dalt de tot.
Deu anys separen el Coro de Jordi Tosas, 10 anys separen Tosas d'Oriol Baró i una dècada també separa Baró de Kilian, però tots coincideixen en els valors clàssics. L'Oriol considera Corominas el seu mestre, la persona que més li ha ensenyat de la muntanya.
Sempre que vols anar a algun lloc del món a fer alpinisme li preguntaràs al Jordi que es pot fer allí. És un descobridor de muntanyes arreu del món i mai muntanyes que es puguin baixar caminant, sempre muntanyes punxents i difícils.
Benasc de camp base
Els dos Jordis viuen a la vall de Benasc des de fa 3 dècades. Companys de feina i d'aventures, de somriures i llàgrimes, de paraules i silencis. La vida d'un no s'entén sense la de l'altre. En unes èpoques, més lluny i en d'altres, més a prop, sempre han estat presents l'un per a l'altre. Tosas, amb l'escalf de la llar de foc, agraeix que el "jefe", ja a la tardor de la vida, li està ensenyant tot de colors que sense la seva mirada no trobaria.
L'alpinisme, no en paraules nostres, sinó paraules de l'ONU, un art immaterial de la humanitat; és a dir, no està considerat un esport, sinó un art. I aquest reconeixement dins de la festa de l'alpinisme és un reconeixement com a un pintor, com a un literat, un poeta o un músic, a qui se li reconeix la seva obra.