La pionera de l'hoquei patins femení: va haver de jugar en un equip masculí

Arriba al pavelló de Bell-lloc d'Urgell amb pas ferm però les emocions bategant. A casa de Maria Rosa Bosch Castells, com tantes altres d'aquest poble, es jugava amb estics pels passadissos. Ella practicava patinatge artístic però quan acabava l'entrenament se sumava al d'hoquei patins que es feia a la mateixa pista. I ho feia bé.

"M'agradava moltíssim, tenia traça i era forta, fins que un dia vaig dir. 'Jo també vull jugar partits amb els nens'."

Som l'any 1988, cap normativa prohibia explícitament que una noia jugués en un equip masculí i la Maria Rosa s'hi veia abocada perquè de Lliga femenina no n'hi havia cap, així que el club va iniciar els tràmits. Per sorpresa els van concedir la llicència federativa i es va convertir en la primera jugadora d'hoquei patins de l'Estat a aconseguir-la. La notícia va córrer com la pólvora i la van entrevistar a televisions, ràdios i diaris de tot l'Estat.

El reportatge complet és a Esports360

Però l'alegria va durar ben poc. A la temporada següent la Federació Espanyola d'Hoquei Patins va introduir un canvi en la normativa per especificar que nenes i nens, nois i noies no podien jugar al mateix equip. I aquí es va acabar tot.

No ho vaig entendre, em preguntava constantment... per què? No feia mal a ningú, per als meus companys era una més de l'equip i amb els rivals vaig trobar sorpresa, mai animadversió.

Una trobada molt emocionant

La Maria Rosa va haver de practicar altres esports i li ha costat molt segellar la ferida. Va deixar de mirar partits i no s'apropava al pavelló. Més de tres dècades després ha volgut explicar la seva història al Minifem del CP Bell-lloc. Ara la normativa permet equips mixtos i femenins però per molts pares encara es considera l'hoquei un esport masculí. Oriol Arnau, entrenador d'aquest equip històric del Bell-lloc, és conscient que encara queda molta feina per fer.

"Aquí a Bell-lloc teníem tres nenes que volien combinar el mixt amb un femení i hem trobat una nena de Juneda i dues de Lleida per completar el Minifem. Sabem que és justet però per alguna cosa es comença."

Les dues Ones, l'Abril, l'Anna, l'Hadjirata, la Mariona i la Berta escolten amb els ulls com taronges la història que els explica la Maria Rosa. Amb ulls d'ara no poden entendre que li prohibissin fer el que més li agradava, posar-se uns patins i ajudar els seus companys a guanyar partits amb l'estic. 

"A mi em semblaria fatal, si em passés a mi estaria molt enfadada i trista a la vegada, a mi m'agrada molt també l'hoquei i sentiria molta tristor, molta, si no em deixessin jugar-hi."

Ja amb l'entrenament en marxa la Maria Rosa es mira les nenes del Minifem amb un somriure a la cara. Només ella sap els records que li venen al cap. Va poder jugar només una temporada sencera i la fa molt feliç que les petites del seu poble puguin acumular vivències, que tinguin sort, que hi posin empenta i que gaudeixin d'aquest esport meravellós que és l'hoquei.