Natàlia Arroyo i Azu Muguruza, dues excepcions a les banquetes d'elit
Natàlia Arroyo s'estrenava aquesta temporada en una banqueta de Primera Divisió de futbol, la de la Reial Societat: "El primer que notes quan arribes a dalt de tot és que el nivell d'exigència creix d'una manera abismal. I més exigència equival a més temps de dedicació requerit."
Ho sap perfectament Azu Muguruza, que ha viscut la novena temporada a la màxima categoria del bàsquet estatal. En el cas de la dona el verb més conjugat és "compaginar":
Si una dona jugadora o entrenadora vol tenir fills encara es viu com una barrera per al progrés professional. Qui ha de fer aquesta concessió socialment és ella i no el seu company, en el cas de parelles heterosexuals.
L'Azu explica que ella va arribar a l'elit després d'haver estat mare de l'Ander. Recorda que el seu fill des dels primeres mesos de vida l'acompanyava a entrenaments i partits. Amb la seva mare entrenadora de bàsquet i el seu pare d'handbol, va mamar rutines de competició però ell va decidir tirar pel futbol i és professional amb la Reial Societat.
La Natàlia creu que cal un canvi de xip i exemples de noves maneres de fer als clubs.
Potser ningú s'ha plantejat si s'ha d'incorporar un servei de guarderia als clubs o no.
La Natàlia i l'Azu senten la responsabilitat de ser el mirall per a moltes futures entrenadores. Les dues coincideixen que a la base hi ha hagut un canvi i la presència de tècniques és molt més gran en comparació amb quan elles van començar a entrenar. El primer tabú que van haver de trencar és que hi ha una manera "femenina" de portar un equip.
La societat ens va classificant i hi ha atributs que històricament s'han considerat més masculins o més femenins, hem de tendir a eliminar-los. L'exigència no té gènere.
Se senten la part visible d'un iceberg on a punt de surar n'hi ha moltes que vindran. La Natàlia nota que els canvis porten velocitat de creuer des de fa uns anys, i que tot i la velocitat s'estan consolidant. Creu que s'han deixat enrere la negativitat i la queixa i ara els progressos arriben basant-se en la il·lusió d'un futur millor. Aquesta final de la Champions n'és un exemple.
En parlem des de la possibilitat de guanyar, des de l'alegria, des d'aquesta plenitud i no des de la protesta, el no tinc diners, el fes-me una miqueta de cas. Ens estem fent mirar amb tota la vitalitat i tot l'optimisme.
El seu és l'exemple que l'aposta femenina a les banquetes dona resultats. Amb elles, els projectes han crescut i esperen que altres clubs en prenguin nota.