Quique i Marcelino: gats vells que perden les ungles a la classe mitjana alta
Recórrer a tècnics veterans per treure les castanyes del foc és una de les fórmules habituals al món de l'esport, també al futbol. Al Sevilla li va funcionar la primavera passada, quan va confiar en el basc José Luis Mendilibar per capgirar la mala dinàmica de l'equip andalús amb l'argentí Sampaoli. L'aposta per un tècnic amb moltes hores de vol, però sense experiència continental no podia sortir millor: una altra Europa League a la vitrina i bitllet per a la Champions.
La sort del biscaí a Nervión no es va perpetuar aquesta temporada. I després d'uns mesos funestos amb l'uruguaià Diego Alonso, un Sevilla immers en una crisi institucional que enfronta dues generacions de la família Del Nido va repetir la recepta de trucar a un gat vell. Abans de Nadal, Quique Sánchez Flores rebia l'encàrrec de corregir la dinàmica d'un conjunt que anava 17è amb 13 punts. Un mes més tard, no s'han mogut de lloc, només ha sumat 3 punts el dia del seu prometedor debut, i poden acabar la jornada en descens.
Per l'experico, el que va començar amb una trucada estimulant s'ha convertit en una vivència desagradable, que dissabte va definir amb cruesa després de tornar a ensopegar a casa davant un rival directe, l'Alabès: "És una sensació incomodíssima, poques vegades n'he viscut així". No és l'únic gran reserva que sembla haver sortit picat en un club de la classe mitjana alta.
Marcelino, ni pa ni vi
Un altre míster nascut el 1965, de 58 anys, com Marcelino, està passant per una experiència similar en la seva segona etapa a Vila-real. El submarí, castigat per les males dinàmiques amb Setién i Pacheta, s'enfonsa cada cap de setmana una mica més. Encaixa gols de 3 en 3 i creix l'enyorança d'Unai Emery. Des que l'Aston Villa el seduís a l'inici del curs passat ningú redreça el rumb dels groguets.
Al davant, entrenadors encara en la quarantena com Garcia Pimienta i Míchel imposen nous i vistosos estils de joc.