Albert Lloreta i quan la hipernormalitat ens passa per sobre
Parlem amb Albert Lloreta, autor del vídeo viral d'aquest concepte, sobre l'alienació de la societat enfront de l'absurditat i les barbaritats del nostre voltant
"Últimament, sembla que les coses hagin deixat de tenir sentit." El món sembla cada cop més absurd: guerres retransmeses en directe, polítics dient i fent barbaritats sense conseqüències, preus d'habitatge impossibles mentre els inversors es fan d'or... I nosaltres? Simplement continuem com si tot fos normal.
Aquesta és la premissa del vídeo viral d'Albert Lloreta, que en només uns dies ha aconseguit més de 10.000 likes i ha corregut com la pólvora. El productor parla d'un concepte que segurament has experimentat sense posar-li nom: hipernormalitat.
Per què ja res ens sembla estrany? Lloreta es basa en aquesta idea per deixar-nos el cervell fent fum. Brain-blown, diríem. Conversem amb ell per conèixer a fons què implica la hipernormalitat i quin paper juguem nosaltres en aquest engranatge frenètic.
Hipernormalitat: la normalització del deliri
El primer que hem de saber és què significa hipernormalitat. Lloreta es refereix a aquesta idea com "una taca estranya al cel" i, per entendre-la, ens remuntem a la Unió Soviètica, quan un historiador rus va encunyar el concepte per parlar dels darrers anys de l'URSS. L'Albert explica:
"Llavors tothom era conscient que el sistema estava a punt de col·lapsar: tothom sabia que la resta de gent també ho sabia i, malgrat tot, com que no quedava gaire clar què es podia fer, tothom continuava amb la farsa de la normalitat."
Diuen que la història és cíclica i, precisament, aquesta idea és un paral·lelisme que pot traslladar-se als nostres dies: "El sistema i idees de valor amb les quals hem crescut s'esfondra. Però nosaltres continuem endavant per inèrcia, enganxats a la ficció de normalitat de les nostres vides", apunta el productor.
La hipernormalitat és justament aquest concepte de saber que tot va malament, que el sistema no funciona i que ens asfixia, però no fem res per canviar-ho. Només continuem endavant, com si fos un capítol més d'una sèrie que no ens acaba d'agradar, però que seguim mirant.
Un altre aspecte important és saber que hipernormalitat no és el mateix que hiperrealitat. Aquesta segona fa referència a la impossibilitat de distingir el que és real del que no (gràcies, fake news).
Per què ens sentim tan alienades?
El món va massa ràpid, i nosaltres amb ell. Cada dia ens bombardegen amb notícies catastròfiques --fet que provoca doomscrolling--, discursos d'odi i crisis de tota mena. I què fem? Compartim un tuit, en parlem durant un dia i l'endemà passem a la següent polèmica viral.
L'Albert explica la idea que viure en una societat cada cop més extremista i frenètica ens fa sentir malestar, però el vivim en solitari, com si fos un problema personal en comptes d'una crisi col·lectiva. Lloreta ho té clar: "La solució passa per organitzar-nos i polititzar aquest malestar."
"No és res que et passi només a tu. Hem de començar a trobar-nos i polititzar-nos en espais físics o virtuals que no passin sempre per empreses privades."
Silicon Valley ens controla la vida (i nosaltres ho permetem)
Parlem d'individualisme? Parlem de com les nostres relacions, debats i mobilitzacions passen per plataformes que són propietat de multimilionaris? L'Albert Lloreta ens recorda que podem i hem de sortir d'aquests espais. Tot i que no és fàcil, es pot aconseguir i ens dona les claus per fer-ho:
- Deixa d'utilitzar les xarxes propietat de Silicon Valley i passa't a alternatives més horitzontals (com Bluesky).
- Si no pots abandonar-les del tot, intenta que una part de la teva vida no passi per cap dels seus embuts.
- Intenta fugir de l'algoritme: tria el que consumeixes, investiga'l i gaudeix-ho.
- Posa una mirada política en tot el que facis. Organitza't, forma't, sindicalitza't i apunta't a assemblees de barri.
I ara, què?
El productor exposa la idea que vivim en un món absurd on la ultradreta creix i ningú sembla parar-li els peus. Però Lloreta ens explica que no som només peces d'un sistema que ens controla: podem trencar-lo.
La clau és "connectar-nos entre totes (sense intermediaris milionaris), compartir el malestar i transformar-lo en acció." Potser no podem canviar el món soles, però juntes podem fer caure unes quantes fitxes de dòmino, com compara l'Albert. I qui sap fins on pot arribar l'efecte.
"Només estem a uns quants efectes dòmino d'un món on recuperem el control i la iniciativa."
