2.4.5.1. Model de locució natural, correcta i adequada
Basem l’expressió oral en la naturalitat, la correcció lingüística i l’adequació al registre.
Ens expressem per veus diverses, masculines i femenines, de característiques i procedències diferents, que serveixen a les necessitats comunicatives de cada espai, i no afavorim un model de veu únic. Tot i això, si una veu atípica perjudica la transmissió de continguts i l’atenció de l’audiència, no la considerem adequada.
Per mitjà del domini dels recursos orals —la llengua i la veu— busquem una locució natural, tant si llegim com si improvisem o actuem.
Evitem tant la locució monòtona, plana o vacil·lant com l’abús d’èmfasi, i ajustem als continguts les pauses, la intensitat amb què diem les paraules, el to i el ritme.
Els professionals que posen veu als continguts s’expressen cada un amb les característiques fonètiques i morfològiques del seu dialecte, evitant els trets massa locals, connotats, de poca difusió general o percebuts com a vulgars.
En situacions de formalitat baixa en què preval l’espontaneïtat, i en la ficció i la caricatura de personatges reals, la pronúncia, com a element del retrat, pot presentar característiques especials i allunyar-se de l’estàndard. Si bé en alguns casos podem admetre una dicció relaxada i certs trets marcadament col·loquials, en fem un ús restringit i justificat. Evitem les incorreccions, sobretot si poden generar dubtes entre els parlants.
| Estàndard | Col·loquial (ús restringit) |
| Em prenc quaranta gots d’aigua i mitja poma i me’n vaig. | Em prenc curanta gots d’aiga i mitxa poma i me’n vai. |