Entra en vigor el nou Estatut de Catalunya aprovat en referèndum el 18 de juny
Avui entra en vigor el nou Estatut de Catalunya, un cop han passat els vint dies naturals des de la seva publicació al Butlletí Oficial de l'Estat i al Diari Oficial de la Generalitat. El nou text va ser aprovat en referèndum el 18 de juny passat, després d'un periple de més de dos anys que ha sacsejat la classe política catalana i espanyola. Tant és així que tot i la seva vigència oficial, alguns recursos persegueixen encara la validesa constitucional del text.
"Aprovaré l'Estatut que surti del Parlament de Catalunya." Amb aquestes paraules pronunciades en campanya electoral pel candidat del PSOE a les eleccions generals, José Luis Rodríguez Zapatero, s'esperonava els polítics catalans a tirar endavant amb la seva intenció de reformar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979. L'elecció de Zapatero com a president del govern central pocs dies més tard oferia un escenari òptim per aquesta reforma que avui s'oficialitza. El periple, però, no ha estat un camí de roses.
Al cap d'un any llarg de reunions de la ponència parlamentària per elaborar un text que, en un principi, no va comptar amb la participació dels quinze diputats del Partit Popular, el nou Estatut s'aprovava en una sessió històrica al Parlament de Catalunya el dia 30 de setembre. Jornada històrica i frenètica. Convergència i Unió no estava encara d'acord amb el text per falta d'ambició en els capítols de nació i finançament. Finalment, Artur Mas (CiU) va acceptar-lo després de reunir-se, en privat, amb el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Tots els grups van estar d'acord amb les esmenes dels nacionalistes; tots excepte el PP, que posaria les bases d'una ofensiva contra el text per considerar-lo massa intervencionista i allunyat de les necessitats dels catalans.
Fos com fos el nou Estatut era una realitat al Parlament. L'esperava aleshores el tràmit a Madrid. Tot i defensar-lo en la seva integritat davant ses senyories del Congrés per part d'una delegació catalana formada per Artur Mas, Manuela de Madre (PSC) i Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC), la comissió Constitucional presidida per Alfonso Guerra va obligar a rebaixar les pretensions dels diputats de la Ciutadella. Malgrat tot, els principals partits catalans van acceptar el text després d'uns ajustaments d'última hora en els aspectes més punxeguts entre Mas i Zapatero, que van permetre sumar la federació nacionalista al bloc del "sí". Aquell episodi, però, va obrir altres escletxes: Esquerra Republicana s'oposava a un Estatut que considera massa retallat.
Els arguments dels republicans els van portar, sis mesos després, a demanar als catalans el seu vot contrari en el referèndum del 18 de juny, i de retruc a ser expulsats del govern tripartit que ells mateixos havien fet possible. Tot i la posició, compartida padaroxalment amb el PP, el text va ser referendat en la consulta popular; això sí, amb una participació que no va superar la meitat dels ciutadans amb dret a vot. Els resultats del referèndum van ser de gairebé el 74% dels vots a favor i poc més del 20% en contra.
L'acceptació del poble de Catalunya del nou text era el darrer tràmit, o gairebé l'últim. Els catalans van validar-lo, però faltava el formalisme de la seva publicació al Butlletí Oficial de l'Estat. Vint dies després el text ha entrat en vigor. Es posa així punt final a un llarg camí que, d'altra banda, ha permès reconèixer Pasqual Maragall com el president de l'Estatut abans que el líder del PSC decidís no optar a la reelecció. Justament Maragall commemorarà l'entrada en vigor fent una declaració institucional des de Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit de Catalunya, amb 31 habitants censats.
El nou Estatut entra en vigor, però amb mar de fons encara present. Les crítiques que ha suscitat la seva tramitació i les picabaralles dialèctiques de la classe política encara s'arrosseguen. El motiu essencial és la constitucionalitat del text. El PP està convençut que atempta contra la Carta Magna i, per això, el 31 de juliol va presentar un recurs d'inconstitucionalitat. El PP va mostrar la seva disconformitat amb més de la meitat del text, especialment amb la referència que es fa a la nació, a l'obligació de conèixer el català, al finançament i al blindatge de competències. El Defensor del Poble, Enrique Múgica, també presentarà un recurs per la vulneració, diu, dels drets fonamentals establerts a la Constitució.
Al cap d'un any llarg de reunions de la ponència parlamentària per elaborar un text que, en un principi, no va comptar amb la participació dels quinze diputats del Partit Popular, el nou Estatut s'aprovava en una sessió històrica al Parlament de Catalunya el dia 30 de setembre. Jornada històrica i frenètica. Convergència i Unió no estava encara d'acord amb el text per falta d'ambició en els capítols de nació i finançament. Finalment, Artur Mas (CiU) va acceptar-lo després de reunir-se, en privat, amb el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Tots els grups van estar d'acord amb les esmenes dels nacionalistes; tots excepte el PP, que posaria les bases d'una ofensiva contra el text per considerar-lo massa intervencionista i allunyat de les necessitats dels catalans.
Fos com fos el nou Estatut era una realitat al Parlament. L'esperava aleshores el tràmit a Madrid. Tot i defensar-lo en la seva integritat davant ses senyories del Congrés per part d'una delegació catalana formada per Artur Mas, Manuela de Madre (PSC) i Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC), la comissió Constitucional presidida per Alfonso Guerra va obligar a rebaixar les pretensions dels diputats de la Ciutadella. Malgrat tot, els principals partits catalans van acceptar el text després d'uns ajustaments d'última hora en els aspectes més punxeguts entre Mas i Zapatero, que van permetre sumar la federació nacionalista al bloc del "sí". Aquell episodi, però, va obrir altres escletxes: Esquerra Republicana s'oposava a un Estatut que considera massa retallat.
Els arguments dels republicans els van portar, sis mesos després, a demanar als catalans el seu vot contrari en el referèndum del 18 de juny, i de retruc a ser expulsats del govern tripartit que ells mateixos havien fet possible. Tot i la posició, compartida padaroxalment amb el PP, el text va ser referendat en la consulta popular; això sí, amb una participació que no va superar la meitat dels ciutadans amb dret a vot. Els resultats del referèndum van ser de gairebé el 74% dels vots a favor i poc més del 20% en contra.
L'acceptació del poble de Catalunya del nou text era el darrer tràmit, o gairebé l'últim. Els catalans van validar-lo, però faltava el formalisme de la seva publicació al Butlletí Oficial de l'Estat. Vint dies després el text ha entrat en vigor. Es posa així punt final a un llarg camí que, d'altra banda, ha permès reconèixer Pasqual Maragall com el president de l'Estatut abans que el líder del PSC decidís no optar a la reelecció. Justament Maragall commemorarà l'entrada en vigor fent una declaració institucional des de Sant Jaume de Frontanyà, el poble més petit de Catalunya, amb 31 habitants censats.
El nou Estatut entra en vigor, però amb mar de fons encara present. Les crítiques que ha suscitat la seva tramitació i les picabaralles dialèctiques de la classe política encara s'arrosseguen. El motiu essencial és la constitucionalitat del text. El PP està convençut que atempta contra la Carta Magna i, per això, el 31 de juliol va presentar un recurs d'inconstitucionalitat. El PP va mostrar la seva disconformitat amb més de la meitat del text, especialment amb la referència que es fa a la nació, a l'obligació de conèixer el català, al finançament i al blindatge de competències. El Defensor del Poble, Enrique Múgica, també presentarà un recurs per la vulneració, diu, dels drets fonamentals establerts a la Constitució.
