La "Sebastiana" i les metàfores marineres del president
Joan Raventós RafecasActualitzat
El veler la "Sebastiana" va navegar milles i milles comandat per Artur Mas i Reig, el besavi del 129è president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas i Gavarró. En aquell capità de la nissaga Mas és on segurament rau l'explicació més raonable de la dèria de l'actual president català amb el món mariner.
Des que ara fa dos anys va ser investit president per primer cop, que el gen mariner dels Mas ha reflotat en més d'una ocasió i ha servit per reforçar, en forma de metàfora, els discursos més transcendents del president Mas.
La nau de les metàfores marineres iniciava la seva singladura el 20 de desembre del 2010 en el discurs del debat d'investidura al Parlament de Catalunya. Artur Mas venia d'un terreny que, a diferència del marítim, no li era còmode: el desert de la seva particular travessia de set anys.
Recordant aquells temps difícils va començar el discurs d'investidura expressant l'agraïment als que "tots aquests anys m'han ajudat a mantenir el rumb de la nostra navegació". La primera metàfora marinera, doncs, en el terreny personal. La segona, en el de la política: "El catalanisme ha estat el principal factor de modernitat de la Catalunya contemporània. Malgrat els forts cops de vent i de mar que han fet escorar i alguns cops embarrancar el vaixell de la nostra història, la vitalitat del catalanisme ha proporcionat a la gent una brúixola i un mapa molt valuosos. Ara ens toca a nosaltres, dones i homes de començaments del segle XXI, de fer servir la brúixola amb encert i tornar a mirar el mapa per avançar. I començar una nova singladura, aprofitant els vents favorables que puguem trobar."
Tot just una setmana després d'aquell bateig com a capità, Mas salpava prenent possessió del càrrec de president. Havia assolit una fita personal però el repte era temible atesa la situació de mar de fons que avisava des de feia mesos. Conscient d'això, el president va proclamar: "Jo faig front a aquesta situació d'un país farcit de problemes amb aquell lema que figura en una roda de timó de vaixell que em va regalar un modelista naval de Premià de Mar un temps enrere, i que en la seva inscripció diu: "Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra". Faig front a aquesta singladura amb aquesta actitud."
Aquella inscripció, que el pare del president va fer estampar en un vell timó, era en realitat un advertiment de les mesures impopulars que la crisi econòmica obligaria a adoptar al nou govern. Mas ho intuïa quan va prendre possessió del càrrec i ho va fer saber a tothom quan portava 100 dies a Palau. Un altre cop recorrent a una metàfora marinera:
"Tothom suposo que és conscient, crec que és així o almenys crec que molta gent ho és, que el vaixell en el qual estem tots plegats és un vaixell que està escorat, inclinat, perquè la càrrega s'ha desplaçat cap a un costat i això fa que el nostre vaixell vagi amb aquesta inclinació. I tothom sap que quan un vaixell va massa inclinat si no l'equilibres hi ha el perill de bolcar. I estem fent tot el possible, tot el que cal per equilibrar aquest vaixell, per moure la càrrega, per estabilitzar-la, per no inclinar aquest vaixell d'una manera perillosa.
I quina és aquesta càrrega? És el deute i el dèficit. (...) això és aquesta càrrega que està desestabilitzant el nostre vaixell col·lectiu, que és el nostre país i la seva principal institució, la Generalitat de Catalunya."
Malgrat l'advertència de maregassa, la política d'austeritat va fer que el 2011 abundessin les manifestacions de protesta. La mala maror s'havia instal·lat entre bona part de la ciutadania afectada per les retallades. Va ser un any dur i el discurs de Cap d'Any, Mas va tornar a mirar mar endins per valorar-ho: "Sé que en el camí que estem seguint es cometen errors. El Govern tampoc no n'està lliure. És cert que quan pilotes un vaixell amb la mar calma i el vent de popa, els errors es noten menys; amb la mar embravida i onades altes que vénen per tots els costats, els errors es noten més. Però ni tan sols aquestes condicions duríssimes i sense precedents poden servir d'excusa per no reconèixer els errors. Els errors són errors, i punt. I el pitjor de l'error no és cometre'l sinó negar-se a reconèixer-lo per excés d'orgull o de supèrbia, i no tenir propòsit d'esmena".
Al cap dels mesos el rumb de la recuperació econòmica viraria la seva carta de navegació empès per una creixent demanda social d'explorar l'opció independentista. Els vents bufaven en aquesta direcció l'11 de setembre del 2012 i, amb motiu de l'última Diada, Mas va pronunciar un discurs institucional en un moment en què el seu pla A de la recuperació passava encara per arrencar el pacte fiscal amb el president espanyol, Mariano Rajoy.
Navegant entre dues aigües, Mas va fer aquesta metàfora: "Si volem mantenir-nos drets enmig d'aquestes fortes turbulències, i no perdre el rumb, el nostre país ha de navegar sabent que quan l'aigua inunda el vaixell cal treure-la com sigui, si pot ser amb l'esforç de tothom, a canvi de seguir flotant i de poder arribar a bon port, un cop superada la tempesta.
Precisament perquè hem d'estar traient aigua del vaixell de manera constant, demano no només comprensió, sinó compromís i implicació a tothom".
Les aigües de l'estat propi van empènyer molt més i Artur Mas va seguir-ne l'estela. Va convocar eleccions en clau plebiscitària per confirmar la corrent i va tornar-les a guanyar. En el seu segon discurs d'investidura va tornar a mirar l'estat de la nau en reprendre la nova singladura. La pèrdua de 12 escons l'havia afeblit, però el pacte amb Esquerra l'esperonava.
"Als mariners no els fa por el mar; els fa respecte. A mi em passa el mateix. No tinc por, però la situació del país em fa respecte. Sé que hem de salpar, sé que trobarem moltes inclemències en la travessia, i sé que el vaixell no està en les millors condicions. També sé, però, que hi haurà una molt bona tripulació. De gent que no fallarà. De persones que hi seran sempre, a les verdes i a les madures. I sé que tindrem un passatge que majoritàriament és conscient de les dificultats de la travessia, però que està compromès i il·lusionat per arribar a un millor port."
El millor port és clarament una amenaça de tempesta a ulls de l'estat espanyol i si la tempesta descarrega de valent requereix la perícia dels mariners. En aquesta línia, el president Artur Mas ha pres possessió del càrrec la vigília de Nadal, gairebé dos anys després de la primera vegada que ho va fer. Com totes les grans ocasions, i més encara si s'encarrila un nou rumb, Mas ha recorregut a una altra de les seves metàfores marineres:
"Pot haver-hi gent que pugui pensar que aqueta nova etapa de la política catalana, que aquest canviar el rumb de la nostra història – si em permeteu fer una similitud en termes mariners - és com si agafessis un rumb de col·lisió. I això és un risc i s'ha de procurar que, els que vagin al vaixell i els que el comandin, evitin en tot moment la col·lisió, perquè no és bona per ningú. Però, si no es fes res, si no hi hagués aquesta voluntat de canvi de rumb de la política catalana, aleshores el nostre rumb com a país seria un rumb a la deriva. I, quan vas a la deriva, el més probable és que acabis contra les roques. Per tant, hi ha un perill en el rumb de col·lisió, segur. Hem de procurar que no es produeixi, òbviament, i ens hem de comprometre fins i tot a què no es produeixi. Però la resta, no fer res, quedar-se impassibles, mirar cap a un altre costat, etc. això ens porta a la deriva, i de la deriva a les roques molt sovint hi va només un petit tram."
Diu l'havanera -i ho devia saber prou bé la Sebastiana"- que més val no fiar-se mai de la calma i sembla evident que la singladura és aparentment moguda. En qualsevol dels escenaris la mar pot deparar sorpreses, però en el nou viatge que ara emprèn la política catalana almenys una cosa ja no pot sorprendre: les metàfores marineres del president.
Des que ara fa dos anys va ser investit president per primer cop, que el gen mariner dels Mas ha reflotat en més d'una ocasió i ha servit per reforçar, en forma de metàfora, els discursos més transcendents del president Mas.
La nau de les metàfores marineres iniciava la seva singladura el 20 de desembre del 2010 en el discurs del debat d'investidura al Parlament de Catalunya. Artur Mas venia d'un terreny que, a diferència del marítim, no li era còmode: el desert de la seva particular travessia de set anys.
Recordant aquells temps difícils va començar el discurs d'investidura expressant l'agraïment als que "tots aquests anys m'han ajudat a mantenir el rumb de la nostra navegació". La primera metàfora marinera, doncs, en el terreny personal. La segona, en el de la política: "El catalanisme ha estat el principal factor de modernitat de la Catalunya contemporània. Malgrat els forts cops de vent i de mar que han fet escorar i alguns cops embarrancar el vaixell de la nostra història, la vitalitat del catalanisme ha proporcionat a la gent una brúixola i un mapa molt valuosos. Ara ens toca a nosaltres, dones i homes de començaments del segle XXI, de fer servir la brúixola amb encert i tornar a mirar el mapa per avançar. I començar una nova singladura, aprofitant els vents favorables que puguem trobar."
Tot just una setmana després d'aquell bateig com a capità, Mas salpava prenent possessió del càrrec de president. Havia assolit una fita personal però el repte era temible atesa la situació de mar de fons que avisava des de feia mesos. Conscient d'això, el president va proclamar: "Jo faig front a aquesta situació d'un país farcit de problemes amb aquell lema que figura en una roda de timó de vaixell que em va regalar un modelista naval de Premià de Mar un temps enrere, i que en la seva inscripció diu: "Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra". Faig front a aquesta singladura amb aquesta actitud."
Aquella inscripció, que el pare del president va fer estampar en un vell timó, era en realitat un advertiment de les mesures impopulars que la crisi econòmica obligaria a adoptar al nou govern. Mas ho intuïa quan va prendre possessió del càrrec i ho va fer saber a tothom quan portava 100 dies a Palau. Un altre cop recorrent a una metàfora marinera:
"Tothom suposo que és conscient, crec que és així o almenys crec que molta gent ho és, que el vaixell en el qual estem tots plegats és un vaixell que està escorat, inclinat, perquè la càrrega s'ha desplaçat cap a un costat i això fa que el nostre vaixell vagi amb aquesta inclinació. I tothom sap que quan un vaixell va massa inclinat si no l'equilibres hi ha el perill de bolcar. I estem fent tot el possible, tot el que cal per equilibrar aquest vaixell, per moure la càrrega, per estabilitzar-la, per no inclinar aquest vaixell d'una manera perillosa.
I quina és aquesta càrrega? És el deute i el dèficit. (...) això és aquesta càrrega que està desestabilitzant el nostre vaixell col·lectiu, que és el nostre país i la seva principal institució, la Generalitat de Catalunya."
Malgrat l'advertència de maregassa, la política d'austeritat va fer que el 2011 abundessin les manifestacions de protesta. La mala maror s'havia instal·lat entre bona part de la ciutadania afectada per les retallades. Va ser un any dur i el discurs de Cap d'Any, Mas va tornar a mirar mar endins per valorar-ho: "Sé que en el camí que estem seguint es cometen errors. El Govern tampoc no n'està lliure. És cert que quan pilotes un vaixell amb la mar calma i el vent de popa, els errors es noten menys; amb la mar embravida i onades altes que vénen per tots els costats, els errors es noten més. Però ni tan sols aquestes condicions duríssimes i sense precedents poden servir d'excusa per no reconèixer els errors. Els errors són errors, i punt. I el pitjor de l'error no és cometre'l sinó negar-se a reconèixer-lo per excés d'orgull o de supèrbia, i no tenir propòsit d'esmena".
Al cap dels mesos el rumb de la recuperació econòmica viraria la seva carta de navegació empès per una creixent demanda social d'explorar l'opció independentista. Els vents bufaven en aquesta direcció l'11 de setembre del 2012 i, amb motiu de l'última Diada, Mas va pronunciar un discurs institucional en un moment en què el seu pla A de la recuperació passava encara per arrencar el pacte fiscal amb el president espanyol, Mariano Rajoy.
Navegant entre dues aigües, Mas va fer aquesta metàfora: "Si volem mantenir-nos drets enmig d'aquestes fortes turbulències, i no perdre el rumb, el nostre país ha de navegar sabent que quan l'aigua inunda el vaixell cal treure-la com sigui, si pot ser amb l'esforç de tothom, a canvi de seguir flotant i de poder arribar a bon port, un cop superada la tempesta.
Precisament perquè hem d'estar traient aigua del vaixell de manera constant, demano no només comprensió, sinó compromís i implicació a tothom".
Les aigües de l'estat propi van empènyer molt més i Artur Mas va seguir-ne l'estela. Va convocar eleccions en clau plebiscitària per confirmar la corrent i va tornar-les a guanyar. En el seu segon discurs d'investidura va tornar a mirar l'estat de la nau en reprendre la nova singladura. La pèrdua de 12 escons l'havia afeblit, però el pacte amb Esquerra l'esperonava.
"Als mariners no els fa por el mar; els fa respecte. A mi em passa el mateix. No tinc por, però la situació del país em fa respecte. Sé que hem de salpar, sé que trobarem moltes inclemències en la travessia, i sé que el vaixell no està en les millors condicions. També sé, però, que hi haurà una molt bona tripulació. De gent que no fallarà. De persones que hi seran sempre, a les verdes i a les madures. I sé que tindrem un passatge que majoritàriament és conscient de les dificultats de la travessia, però que està compromès i il·lusionat per arribar a un millor port."
El millor port és clarament una amenaça de tempesta a ulls de l'estat espanyol i si la tempesta descarrega de valent requereix la perícia dels mariners. En aquesta línia, el president Artur Mas ha pres possessió del càrrec la vigília de Nadal, gairebé dos anys després de la primera vegada que ho va fer. Com totes les grans ocasions, i més encara si s'encarrila un nou rumb, Mas ha recorregut a una altra de les seves metàfores marineres:
"Pot haver-hi gent que pugui pensar que aqueta nova etapa de la política catalana, que aquest canviar el rumb de la nostra història – si em permeteu fer una similitud en termes mariners - és com si agafessis un rumb de col·lisió. I això és un risc i s'ha de procurar que, els que vagin al vaixell i els que el comandin, evitin en tot moment la col·lisió, perquè no és bona per ningú. Però, si no es fes res, si no hi hagués aquesta voluntat de canvi de rumb de la política catalana, aleshores el nostre rumb com a país seria un rumb a la deriva. I, quan vas a la deriva, el més probable és que acabis contra les roques. Per tant, hi ha un perill en el rumb de col·lisió, segur. Hem de procurar que no es produeixi, òbviament, i ens hem de comprometre fins i tot a què no es produeixi. Però la resta, no fer res, quedar-se impassibles, mirar cap a un altre costat, etc. això ens porta a la deriva, i de la deriva a les roques molt sovint hi va només un petit tram."
Diu l'havanera -i ho devia saber prou bé la Sebastiana"- que més val no fiar-se mai de la calma i sembla evident que la singladura és aparentment moguda. En qualsevol dels escenaris la mar pot deparar sorpreses, però en el nou viatge que ara emprèn la política catalana almenys una cosa ja no pot sorprendre: les metàfores marineres del president.
