No hi ha antecedents de renúncies papals formalitzades des de l'edat mitjana

L'últim precedent va ser Pius VII, que va firmar la renúncia però no es va arribar a portar a terme. Era l'època de Napoleó. Pius VII va governar l'Església Catòlica del 1800 al 1823 i durant quinze anys va haver d'enfrontar-se a Napoleó Bonaparte, que treballava per aconseguir la subordinació de la cúpula catòlica a la seva política. El pontífex va desplaçar-se a París per coronar Napoleó el 1804 però Pius VII va deixar firmada la seva renúncia en previsió d'una possible captura ordenada per l'emperador francès. La detenció no es va produir i el papa Pius VII va poder tornar a Roma sense aplicar la renúncia que havia deixat a punt.

El cas de Pius VII és el més recent i no es va arribar a formalitzar. Molts anys enrere en trobem més casos. Durant el segle XV, concretament el juliol del 1415, el papa Gregori XII va renunciar i va morir dos anys més tard. En aquella època, la divisió de la cúpula de l'Església Catòlica era tan evident que durant els primers anys del segle XV van arribar a conviure tres papes que comptaven amb suports polítics diferents.

Anys abans, el papa Celestí V és un dels més significatius de renúncia papal i segurament el precedent més concret. Va ser elegit el 1294 quan tenia 84 anys. Els experts consideren que li va faltar autoritat, seguretat i capacitat directiva per no veure's manipulat pels grups polítics. Així, va plegar a finals del mateix any d'arribar a la cúpula al·legant "ignorància, incapacitat i ser un home de maneres i llenguatge incultes". Va demanar perdó pels seus errors i va tornar al convent.