Adolfo Suárez, el president de la Transició
Adolfo Suárez, president del govern espanyol des del juliol del 76 fins al gener del 81, personifica la transició cap a la democràcia. "He estat un bon servidor de l'Estat i dels espanyols", va declarar l'any 1995 quan li van preguntar pel seu treball al capdavant del govern espanyol.
Suárez va néixer l'any 1932 a la localitat de Cebreros, a Àvila. Llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca i doctorat per la Universitat Complutense de Madrid, va ocupar diferents càrrecs dintre de les estructures del règim franquista de la mà de Fernando Herrero Tejedor. Va arribar a secretari general del Movimiento, la qual cosa, en certa manera, el va estigmatitzar. Traïdor per uns i neofranquista pels altres, els seus anys de govern no van ser fàcils. Crisi econòmica, reivindicacions territorials i, sobretot, la violència imparable d'ETA, dels grups anarquistes i d'una ultradreta que es resistia a perdre el poder.
L'11 de desembre de 1975, després de morir Herrero Tejedor, Adolfo Suárez va ser nomenat ministre secretari general del Movimiento, càrrec en el qual va romandre en el primer gabinet de Carlos Arias Navarro, format després de la mort de Franco al novembre del 1975.
LA TRANSICIÓ CAP A LA DEMOCRÀCIA EN MANS DE SUÁREZ
L'any 1976, el rei Joan Carles va triar-lo, contra tot pronòstic, per formar un govern i desmuntar el règim de Franco. Es tractava d'un encàrrec molt arriscat. En aquesta tasca va tenir l'ajuda de Torcuato Fernández Miranda, que va assolir l'autoliquidació de les Corts franquistes i va tirar endavant la llei per la reforma política, que obria el camí cap a les primeres eleccions.
Amb un exèrcit en alerta i una societat dividida, Suárez va impulsar la llibertat sindical, els drets d'associació i manifestació i va iniciar el procés per implantar una democràcia liberal. El 77 arriba l'amnistia de presos i la legalització dels partits polítics, entre els quals el comunista.
Suárez va rebre crítiques de tots els provenien del franquisme i dels que, darrere d'ell, també van protagonitzar la Transició. Va haver de demostrar que, igual que aquests, apostava per la democràcia. Ho va fer amb el poder de seducció que el caracteritzava i amb el lema de "puc prometre i prometo".
El 15 de juny de 1977, per primera vegada a Espanya des del 1936, es van celebrar eleccions generals lliures. Adolfo Suárez va sortir guanyador, al capdavant d'un conglomerat de formacions de centredreta, sota les sigles UCD (Unió de Centre Democràtic). Les Corts sortides d'aquelles eleccions van aprovar, l'any 1978, la Constitució que encara tenim.
El 3 de març del 1979, Adolfo Suárez va guanyar per segona vegada unes eleccions generals, i va iniciar el seu tercer mandat com a president del govern. Però, les dificultats polítiques, socials i econòmiques, i les tensions sorgides en el seu mateix partit, el van conduir a presentar la seva dimissió el 29 de gener de 1981. El mateix dia que investien el seu substitut, un intent de cop d'Estat va sacsejar el Congrés i el país.
Superat el cop d'estat del 23-F, Suárez va continuar en la política. Va fundar el CDS, amb el qual es va presentar a les eleccions del 28 d'octubre de 1982, en què va ser triat diputat per Madrid. El seu encant personal no va ser suficient per visualitzar una alternativa de centre a Espanya i el fracàs del CDS a les eleccions del 1991 va portar Adolfo Suárez a la segona dimissió.
En 1996 se li va concedir el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia per la seva important contribució a la transició espanyola a la democràcia.
ANYS DIFÍCILS PER A L'EXPRESIDENT
La mort de la seva dona i mare dels seus cinc fills, Amparo Illana, l'any 2001, com a conseqüència d'un càncer, va fer caure Suárez en una profunda depressió. L'any 2004, el càncer també es va endur la seva filla gran, Marian Suárez. Però l'expresident, afectat per la seva malaltia, no va assistir al funeral.
L'última aparició pública d'Adolfo Suárez va ser l'any 2003, en suport al seu fill com a candidat del PP a la presidència de Castella-la Manxa. Des d'aleshores, Suárez ha viscut tancat a casa seva a Madrid, afectat per diverses malalties i envoltat d'un infranquejable entorn format pel seu fill Adolfo, alguns amics íntims i la seva minyona de l'època de La Moncloa.
