En el cinquè aniversari del referèndum de l'1 d'octubre, "Sense ficció" estrena "La piràmide invisible. Les urnes de l'1-O" sobre la teranyina clandestina que el va fer possible
El dimarts 27 de setembre, a les 22.05, "Sense ficció" estrenarà "La piràmide invisible. Les urnes de l'1-O". Aquesta producció de TV3, produïda amb la col·laboració d'El Terrat (The Mediapro Studio), amb direcció i guió de Tian Riba, reconstrueix el mapa de l'organització clandestina de la consulta i descobreix els secrets de l'operatiu civil que la van fer possible.
Tot seguit, a les 23.15, estrenarà "Sigues la meva veu", el crit desesperat des de l'Iran a la periodista i activista iraniana exiliada a Nova York Masih Alinejad. l'altaveu a l'exili de la repressió de les dones a l'Iran
"La piràmide invisible. Les urnes de l'1-O"
Com pot ser que, malgrat la vigilància policial, les urnes de l'1-O arribessin al seu destí? La resposta té forma de piràmide, una piràmide invisible de ciutadans -compradors, distribuïdors o simplement custodis- amb tres noms en clau al vèrtex: Lluís, Marc i Guti. "La piràmide invisible. Les urnes de l'1-O" posa cara o veu, per primera vegada, a algunes de les persones que en van formar part. I desvela, en exclusiva, el nom de dos líders independentistes que van actuar com a cervells de tot l'operatiu
"Em va trucar la policia francesa i em va demanar per què volíem aquelles 10.000 caixes que eren a la duana. Jo havia sentit dir que una colla castellera feia els 20 anys i a la celebració hi hauria 10.000 castellers. I se'm va ocórrer dir que eren per construir un gran castell amb caixes i que després n'hi donarien una a cadascun dels participants." Així van arribar a la Catalunya Nord les urnes empaquetades per votar l'1 d'octubre del 2017. I el protagonista de l'anècdota és també un de les tres persones que eren al capdamunt de la piràmide ciutadana que ho va fer possible. De nacionalitat francesa, encara fa servir el seu nom en clau, Marc. El va contactar en Lluís, que va comandar la primera part de la "piràmide de les urnes". És la primera vegada que en Marc en parla a la televisió, i ha decidit explicar-se d'esquena "perquè només soc un de tants".
Amb el Marc, en Tian Riba, director i conductor del documental, visita per primera vegada el magatzem mare d'Illa, a la Catalunya Nord, on es van guardar les 800 caixes amb les urnes arribades des de la Xina a finals de juliol del 2017. Van sortir a l'agost a través d'una teranyina formada per voluntaris d'arreu.
A l'Àngel Baró, de Cadaqués, li va tocar entrar-ne unes quantes per Portbou: per precaució, va etiquetar les caixes amb un logotip fet a imitació de la marca Leroy Merlin. Però ningú li va demanar res. Al cap d'uns dies, un conegut del Port de la Selva li va trucar per entregar-n'hi unes quantes: "Gràcies a nosaltres -em va dir- vosaltres podreu votar. I resulta que eren les que jo havia entrat per la frontera! Encara no sé com l'hi van arribar."
Un cop a Catalunya, les caixes es van repartir en vuit magatzems principals. El responsable del magatzem d'Osona revela que el propietari "no sabia que eren allà, i encara no ho sap". Recorda que van distribuir centenars de voluntaris a les carreteres per on havien de circular els camions que les portaven per avisar dels possibles moviments de la policia. D'aquests vuit locals principals, les urnes es van tornar a distribuir en 40 magatzems més petits. I d'allà, a través d'enllaços no identificats, fins a les persones que les havien de guardar a casa fins al dia o la nit abans de la consulta: "A mi em van contactar per recollir nou urnes en un pàrquing i qui me les va entregar em va dir que no sabia què n'havia de fer, jo". "Em van trucar i em van demanar si sabia d'alguna persona de confiança per fer una feina i vaig dir: Jo mateixa'". "Rebo una trucada i em diuen que em porten botifarres i aquesta persona m'apareix amb un cotxe ple d'urnes tapades amb una manta." Són alguns dels testimonis dels voluntaris que van fer d'últim esglaó. Moltes van optar per guardar-les al maleter del seu vehicle.
El documental revela el nom de la persona que va donar llum verda a la piràmide invisible de ciutadans anònims. Però també el nom d'una de les tres úniques persones que, des de l'àmbit polític, coneixien tots els detalls de l' organització del referèndum, i que va gestionar la provisió d'urnes, de paperetes i del cens electoral sense que cap dels responsables de cada compartiment sabés ni qui eren els altres ni què feien exactament.
Amb l'ajuda dels periodistes que han investigat l'organització de l'1-0 i publicat els seus treballs, el documental reconstrueix el mapa de l'organització clandestina de la consulta i descobreix els secrets de l'operatiu civil perquè, malgrat tots els impediments, el matí de l'1 d'octubre d'ara fa cinc anys, les urnes apareguessin als col·legis electorals.
Fitxa tècnica
Direcció i guió: Tian Riba
Producció executiva El Terrat (The Mediapro Studio): Xen Subirats
Direcció de producció El Terrat (The Mediapro Studio): Lydia Cerrudo
Direcció executiva TVC: Montse Armengou Martín
Productor executiu TVC: Sílvia Pairó Vila
Realització TVC: Ricard Belis Garcia
Producció delegada TVC: Joan Carles Villacreces
Realització: Raül Cuevas
Direcció de fotografia: Oriol Colomar
Producció: Anna Font
Ajudant de direcció: Alba Grifell Mauri
Edició: Otto Gómez
Ajudant de producció: Laura Garriga
Redacció: Sara Gonzàlez, Quico Sallés i Esther Romagosa
Operadors de càmera: Oriol Colomar, Neil Murhpy i Joan Tisminetzky
So directe: Eneko Balzategui i Aritz Sanjurjo
Art: Elettra Piccorossi
Secretaria de producció: Angela Ranz i Yolanda Lafuente
Disseny de so: Let's sound
Grafisme: Onidea
Color: Enya Rodriguez
Administració El Terrat: Ingrid Sistac, Jordi Fernández i Sergi Raventós
Serveis IT El Terrat: Daniel Fernàndez
Assessoria legal: Menta Legal Abogados
Comunicació El Terrat: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas i Mia Font
"La piràmide invisible. Les urnes de l'1-O" és una producció de Televisió de Catalunya, produïda amb la col·laboració d'El Terrat (The Mediapro Studio).
"Sigues la meva veu"
No l'atura res. Ni amenaces de mort, ni intents d'assassinat o segrest. La Masih Alinejad és l'altaveu a la televisió i les xarxes socials de la repressió a l'Iran, en especial de les dones. Les seves campanyes en contra que portin obligatòriament en públic el hijab han envalentit les dones iranianes, que han perdut la por a desafiar el règim dels aiatol·làs.
Fa la sensació que des de l'exili a Nova York, a gairebé 10.000 quilòmetres de l'Iran, Masih Alinejad, periodista opositora a la República Islàmica de l'Iran i activista pels drets de les dones iranianes, amb milions de seguidors a les xarxes socials, estigui fora de perill. Res més lluny de la realitat. Aquest estiu, van detenir un home que havia intentat entrar a casa seva, a Brooklyn, quan ella era a dins. La policia va trobar al cotxe de l'home, a qui van acusar d'intentar assassinar-la, un fusell d'assalt AK-47 amb diversos carregadors, més munició, una maleta amb diners i diverses matrícules. Dies després, la Masih s'adreçava directament al règim iranià en una entrevista de la CNN: "No tinc por. Pots matar-me, però no pots matar la idea de lluitar per la llibertat i la dignitat."
Aquesta no és la primera vegada que la vida de la Masih corre perill. L'any passat, el Departament de Justícia dels Estats Units va acusar quatre ciutadans iranians de conspirar per segrestar-la i portar-la il·legalment a l'Iran, i empresonar-la. Un pla que va ser frustrat per l'FBI.
Aquests dos fets són posteriors a la producció del documental "Sigues la meva veu" ("Be my voice"), de la cineasta iraniana exiliada a Suècia Nahid Persson. Gravat tot just abans de l'esclat de la pandèmia per la covid-19, Alinejad ja era una figura amenaçada de mort, però mai l'havien intentat segrestar o assassinar, com ha passat després.
No seria la primera periodista executada pel govern de Teheran. Segons l'ONG Reporters sense Fronteres, 860 periodistes van ser arrestats, empresonats i en alguns casos executats durant els trenta anys que van seguir la revolució del 1979. Una pràctica que continua. És el cas, inclòs al documental, del periodista i activista Rohollah Zam, amic de la directora Nahid Persson, que s'havia exiliat a França. El van convèncer per anar a l'Iraq, on el van segrestar i se'l van endur a l'Iran. Allà el van jutjar i executar el desembre del 2020.
El documental "Sigues la meva veu" dona les claus de la trajectòria de Masih Alinejad i la seva incansable lluita, que l'ha convertit en una figura tan incòmoda per a la República Islàmica de l'Iran. Silenciant-la a ella, silenciarien les veus dels represaliats pel règim que troben en ella un altaveu internacional per denunciar la injustícia, l'opressió i la misogínia del règim dels aiatol·làs.
Premis
Premi del públic, Pordenone Docs Fest - Le Voci dell'Inchiesta, Pordenone, Itàlia, 2021
Festivals
DOC NYC, America's Largest Documentary Festival, Nova York, Estats Units, 2021
Global Health Film Festival, Londres, Regne Unit, 2021
Thessaloniki Documentary Festival, Tessalònica, Grècia, 2021
Hot Docs Canadian International Documentary Festival, Toronto, Canadà, 2022
Fitxa tècnica
Direcció i guió: Nahid Persson
Producció: Nahid Persson i Setareh Lundgren
Direcció de fotografia: Nahid Persson
Càmera: Nahid Persson, Kambiz Foroohar, R.H., A.F. i gent de l'Iran
Muntatge: Nahid Persson, Anne Fabini i Rostam Persson
Música: Natali Noor
So: André Parklind
2021
"Sigues la meva veu" és una producció de Real Reel Doc AB en col·laboració amb SVT, NHK, SWR, DR, NRK, VRT, RTS i Knowlegde, amb direcció i guió de Nahid Persson.
#SenseFiccióTV3
