"Sense ficció" estrena "En el nom de Gerry Conlon", cap de turc a Irlanda del Nord

"En el nom de Gerry Conlon" explica la història real que hi ha darrere d'"En el nom del pare", la pel·lícula de Jim Sheridan sobre els Quatre de Guilford, falsament acusats d'una explosió amb cinc morts en el marc del conflicte a Irlanda del Nord. Gerry Conlon no va superar mai els quinze anys que va passar a la presó i la mort entre reixes del seu pare per un atemptat del qual no sabien res.

"He estat quinze anys a la presó per una cosa que no vaig fer. Per una cosa amb la qual no tenia res a veure! Un home del tot innocent. He vist morir el meu pare en una presó britànica per una cosa que no va fer". Aquestes són les primeres paraules que va dir Gerry Conlon quan va sortir de la presó el 1989. Era un home encara jove, però ja tocat i gairebé enfonsat per sempre. Segons el seu advocat, Alastair Logan, "el Gerry no va tornar a estar mai bé". "Era un home mentalment pertorbat", va afegir. El 2005, el llavors primer ministre, Tony Blair, va demanar perdó públicament a Gerry Conlon i els seus companys pel gravíssim error judicial de què havien estat víctimes, per "una experiència tan terrible i una injustícia com aquesta".

Aquest documental recull la història de Conlon abans i després de sortir de la presó, l'entrevista llargament i el segueix fins a la seva mort prematura, als 60 anys. Recuperar la llibertat i ser exonerat públicament no va curar les ferides de Gerry Conlon, perdut i deprimit, que va caure en l'alcohol i les drogues una llarga temporada. Els últims set anys de la seva vida, ja recuperat, els va passar fent campanya pels drets humans i les víctimes d'errors judicials –i manipulacions policials– com ell mateix.

Als atemptats dels pubs de Guilford de l'octubre del 1974 hi van morir 5 persones i 54 van resultar ferides. En aquell moment es va culpar l'IRA i es va afirmar que l'objectiu eren els soldats que bevien als pubs. La policia tenia ordres d'aconseguir confessions i condemnes com més aviat millor. Poc després van detenir, gràcies a una delació encara avui anònima, els anomenats Quatre de Guilford: Paul Hill, Gerard Conlon, Patrick Armstrong i Carole Richardson, de 17 anys. Uns improbables "terroristes" gairebé adolescents que sempre es van declarar innocents.

El documental recorda l'etapa del conflicte a Irlanda del Nord, una guerra no declarada entre comunitats, amb 3.600 morts a mans de l'IRA (l'Exèrcit Republicà Irlandès), els paramilitars protestants i l'exèrcit britànic. També amb una terrible repressió de les forces britàniques –que sovint entraven de ple en la guerra bruta– contra la comunitat catòlica independentista. Però aquesta no era la guerra de Gerry Conlon i la seva colla, amics de la gresca i les borratxeres, que finançaven amb petits robatoris. La violència no els interessava, però la seva ascendència catòlica els impedia trobar feines decents. En Gerry va decidir marxar a Londres per treballar a la construcció. No tornaria a veure els seus amics fins al dia de la detenció, a comissaria.

Tenia 19 anys. L'acusaven de l'atemptat: li van pegar, el van torturar i maltractar sistemàticament, i va acabar firmant una declaració després que l'amenacessin de matar la seva mare. Era ridícul pensar que aquells joves aficionats als porros i l'alcohol, que malvivien en cases ocupades, tinguessin res a veure amb l'IRA, però això importava tan poc a la policia britànica com la falta de proves. Calia trobar culpables de seguida. La premsa també s'hi va abraonar amb ferocitat. Quan els van jutjar i sentenciar, els van caure les condemnes més llargues de la història moderna de la Gran Bretanya: a tots quatre, cadena perpètua. L'única evidència en què es basaven no era gens evident: van dir que a les seves mans hi havia restes de nitroglicerina. Qui havia fet les anàlisis, irrepetibles, era un xicot de divuit anys.

La vida a la presó, acusats de cometre atemptats per a l'IRA, va ser un calvari, com explica Gerry Conlon al documental: "Els funcionaris de la presó obrien les portes al matí i deixaven que la gent entrés a la teva cel·la per intentar apunyalar-te o pegar-te amb barres de ferro, i això va durar molt i molt de temps. Molt de temps. Set anys. L'infern no podia ser pitjor, perquè allò era un infern de veritat." Però encara podia empitjorar.

En tot aquell muntatge hi faltava una víctima: quan el pare d'en Gerry, en Giuseppe Conlon, greument malalt, va anar a Londres a buscar-li un advocat, la policia el va detenir sota l'acusació d'haver proporcionat els explosius per a l'atemptat. Amb ell, van detenir i apallissar el seu cunyat i tota la seva família, i tots –a qui anomenaven els Set Maguire– van ser condemnats. A Giuseppe Conlon el van condemnar a dotze anys de presó per tinença d'explosius. El seu empresonament –cada cop més malalt– va ser un seguit d'abusos i trasllats que li impedien estar acompanyat pel seu fill o ser visitat per la família. Va morir en un hospital de Londres el 1980, només amb 56 anys. En Gerry no ho va pair mai.

Aviat se sabria que cinc anys enrere un membre de l'IRA detingut havia confessat els atemptats en nom de l'organització armada, però la policia no hi havia fet res. El tribunal que havia condemnat els Conlon, entre d'altres, va rebutjar totes les apel·lacions. Gerry Conlon i els seus companys no van ser alliberats, i posteriorment exonerats de tots els delictes, fins que la seva nova advocada, Gareth Peirce, va trobar proves definitives del muntatge policial. Entre elles, un testimoni clau que la policia havia amagat en una carpeta amb el rètol de "no l'ensenyeu a la premsa", i altres proves que s'havien escrit mentides a la declaració d'en Gerry.

Al director d'aquest documental, Lorenzo Moscia, l'obsessionava la història de Gerry Conlon des que va veure el film "En el nom del pare", de Jim Sheridan, on Daniel Day-Lewis feia el paper de l'irlandès. La pel·lícula, guanyadora el 1994 d'un Oscar i de nombrosos guardons internacionals, retratava un personatge fascinant que només la realitat podia superar. El 2013, Moscia va decidir buscar Conlon, vint anys després que sortís de la presó. Conlon va accedir de seguida a fer una entrevista. "L'únic que vull és recordar el que ens van fer. Quin país fa això als seus ciutadans?", li va dir.

L'entrevista, que havia de durar dues hores, es va allargar durant una setmana. D'aquí en va sortir un documental captivador, on es pot veure i escoltar no tan sols Gerry Conlon sinó també la seva família, els seus amics i companys d'empresonament i la seva advocada, Gareth Peirce. Entre tots expliquen en primera persona una de les històries més tràgiques del llarg conflicte nord-irlandès al qual va posar fi l'Acord de Divendres Sant de l'abril de 1998, ara fa vint-i-cinc anys.

Fitxa tècnica

Direcció: Lorenzo Moscia
Producció: Ines Vasiljević  i Stefano Sardo
Guió: Lorenzo Moscia, Giacomo Durzi i Sarah McTeigue
Edició: Sarah McTeigue
Música: Federico Bisozzi i Michael Brunnock

"En el nom de Gerry Conlon" és una producció de Nightswim amb el suport de Fondo Regionale per il Cinema e l'audiovisivo i Regione Lazio. 

tv3.cat/senseficcio

#GerryConlonTV3
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio