"Les set vides del Perich"
"Les set vides del Perich"
DIMARTS, A LES 22.05

"Sense ficció" estrena "Les set vides del Perich" i "Joan Bueno, l'últim pintor de carrer"

Demà, a les 22.05, "Sense ficció" estrenarà "Les set vides del Perich", un homenatge al dibuixant de mirada felina i audaç que va crear el seu "alter ego", el famós gat d'en Perich, i que recorda les set vides per les quals va transitar: antifranquista, periodista, humorista, showman, pensador, íntim i etern.

Tot seguit, a les 23.10, s'estrenarà "Joan Bueno, l'últim pintor de carrer", sobre aquest artista que ha dedicat mitja vida a pintar al carrer. Bueno fa dècades que es passeja per Barcelona per retratar-ne els edificis i els carrers, però la seva vida d'artista ambulant li ha fet difícil el reconeixement i l'accés a les sales d'exposicions.

"Les set vides del Perich"

Enguany farà 80 anys que naixia en Jaume Perich, un revolucionari armat amb un llapis que amb els seus dibuixos i una mirada irreverent va sacsejar consciències durant dècades. "Porto la contrària perquè en la societat en què vivim és una qüestió ètica." era el seu lema. Les seves vinyetes, publicades als principals diaris, reflectien els problemes polítics i socials del final de la dictadura i els primers anys de la democràcia. El lluitador antifranquista és la primera vida que explora el documental "Les set vides del Perich". Jaume Capdevila, KAP, dibuixant i comissari de l'exposició "Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat", hi afirma que "a l'època de Perich hi ha grandíssims dibuixants, però Perich emergeix com una figura colossal enmig de tots ells, perquè Perich posa els seus dibuixos al servei d'una idea, d'una consciència política en un moment en què tenir consciència política era perillós i era perseguit."

La censura va ser una de les grans lluites de Perich, que havia de combatre amb un extra de producció perquè s'acabés publicant algun dels seus dibuixos i grans dosis d'enginy.  El documental mostra molts dels seus treballs inèdits, en algun cas a causa de la censura franquista.

La premsa d'humor va ser objecte de les amenaces de la ultradreta amb visites, trucades telefòniques, cartes anònimes a la redacció i del terrible atemptat a la revista "El Papus" el 1977. Raquel, la filla de Perich, recorda que un dia van venir a buscar el pare a casa. Quan va arribar a la comissaria de la Via Laietana, va respirar tranquil. "Que el detinguessin no li feia cap gràcia – explica la Raquel -, però la por que un grup d'ultradreta l'agafés i li fotés una pallissa li feia més por que que el detinguessin".

Malgrat les dificultats, el Perich humorista va mantenir-se coherent a la seva ideologia i lliure durant tota la seva trajectòria professional. En el seu punt de mira, hi havia els franquistes, les esquerres, les dretes, els religiosos, els catalanistes, els espanyolistes, els capitalistes... El secret per saber si un acudit funcionava: "És molt fàcil –explicava Jaume Perich-. Fas un acudit, penses l'acudit i dius: ‘Això emprenyarà algú?' Sí. Llavors saps que funciona."

En el fons, segons la seva filla Raquel: "Ell se sentia més editorialista o més periodista que dibuixant o humorista. Els seus dibuixos, molta gent, al matí, quan obria el diari, anava directa al seu dibuix. Era com l'editorial del diari."

Molts el veien com un filòsof. Tot i que no li agradava que l'hi diguessin, citava Aristòtil, quan afirmava que "fer riure és un dels millors instruments per descobrir la veritat". El seu era un humor lúcid, rebel i corrosiu que transcendia més enllà del riure per apel·lar al sentit crític de l'espectador. "Perich ens fa reflexionar sobre el món en el qual vivim – sentencia el dibuixant Jaume Capdevila, KAP-. Ens fa reflexionar sobre les situacions polítiques, econòmiques, socials que ell va analitzant, va disseccionant amb el seu talent i això el converteix en una figura fonamental de la Catalunya i l'Espanya del darrer terç del segle XX".

De les seves set vides, probablement de la que Perich n'estava menys orgullós era la de showman. La televisió va ser una altra finestra on experimentar amb un humor hilarant col·laborant a TV3 en programes com "Filiprim" o convidat de La Trinca a "No passa res", del Màgic Andreu a "Això és massa", del Joaquim Maria Pujal a "Un tomb per la vida" i de l'Àngel Casas a "Àngel Casas Show", on es va descobrir el perquè de la seva obsessió amb el cantant José Luis Perales. De caràcter tímid i casolà, detestava la popularitat que li va donar la televisió.

Els familiars directes de Perich, la seva filla Raquel i el seu net, obren la porta al Perich més íntim, a la persona que s'amagava darrere de l'humor. El ninotaire Tom Roca, recentment desaparegut, guionista, productor i un dels fundadors d'"El Jueves", on Perich treballava, el descrivia com "un ‘cachopan', però no ho semblava". I raó no li faltava quan estava decidit a ser un "avi presentable, com els d'abans, dels que ja no en queden", amb boina, bastó i ben gras, en assabentar-se que la seva filla estava embarassada.

Vint-i-sis anys després de la seva mort, els acudits del Perich, encara són vigents. I ens parlen d'un Perich etern i enyorat, que perdura en la memòria de més d'una generació. "La seva missió era fer riure i a través del riure ajudar-nos a entendre les misèries de la societat en què vivíem i aquesta doble missió jo crec que la va complir amb escreix", declara el periodista i productor Toni Soler.

"Les set vides del Perich" recull les vides de Jaume Perich a partir del testimoni de familiars i amics i companys de feina, com Antonio Franco, Jaume Capdevila, KAP, Òscar Nebreda, Toni Romeu, J. L. Martín Zabala, Joan de Sagarra, Toni Soler o Raquel Gu. També apareixen al documental polítics com Rafael Ribó i Eulàlia Vintró, a més de joves dibuixants i còmics que veuen en Perich un referent del que ells fan avui, com Jair Domónguez o Ana Jiménez, Mercrominah.

 

El documental, dirigit per Benet Roman Bernardo i Enrique Díaz, no només fa un repàs biogràfic de la figura de Jaume Perich, sinó que també aprofita la voluntat militant d'aquest mestre de còmics per plantejar els límits que encara ara té l'humor i com actuen avui la censura i l'autocensura.

Fitxa tècnica i artística

Direcció: Benet Roman Bernardo i Enrique Díaz Bala
Guió: Enrique Díaz Bala amb la col·laboració de Ramon Pardina
Realització i imatge: Benet Roman Bernardo
Producció: Pau Riera Dejuan
Muntatge: Benet Roman Bernardo
Grafisme: Iban Andreu
2n operador de càmera: Josep Selgar
Lingüista: Ignasi Oliveres
So: Carnaby Studios
Postproducció d'imatge: La Chula Productions
Producció executiva Sàpiens: Oriol Cortacans i Marc Roma
Direcció executiva TV3: Montserrat Armengou i Martín
Producció executiva TV3: Sílvia Pairó i Vila
Producció delegada TV3: Daniel Barea
Direcció de fotografia: Benet Roman
Documentalista TV3: Maribel Guàrdia
Gestió d'imatges TV3: Francesc Pérez
Dibuixos i vinyetes: Jaume Perich i Mercrominah
2021

"Les set vides del Perich" és una producció de TV3 produïda per Sàpiens.

 "Joan Bueno, l'últim pintor de carrer"

"Joan Bueno, l'últim pintor de carrer" dona a conèixer un personatge poc convencional: un pintor de 88 anys que cada matí es lleva per sortir a pintar carrers, edificis, monuments o esdeveniments de Barcelona. Cada dia, sens falta, des de fa més de 35 anys. El documental, dirigit per Rafael Tirado, fa un recorregut per tota la seva vida i la seva obra: les experiències de joventut, viatjant per ciutats europees fins a arribar a Islàndia, on va viure durant un temps i on va néixer el seu estil de pintura ultraràpid –entre 10 i 15 minuts per crear cadascuna de les seves obres–; el retorn a Barcelona i el seu intent fallit d'arribar a l'èxit gràcies a les seves impressionants pintures a l‘oli de figures humanes, i també la "caiguda de l'artista" després d'una obsessió pictòrica que ell denomina "els extraterrestres" i que va acabar amb el seu matrimoni.

Edificis i espais coneguts de Barcelona, les quatre col·leccions titulades "La Barcelona guai", l'acampada sobiranista de la plaça Universitat, totes les cases més representatives del Baix Llobregat, les il·lustracions del llibre "Emblemàtics", d'Esteve Vilarrubias, que recull els establiments més antics de Barcelona, i els dibuixos i textos del dietari que conserven el testimoni dels prop de trenta anys que ha passat recorrent el Camí de Sant Jaume com a pelegrí a la cerca d'una certa pau, són alguns dels exemples més destacats de la vastíssima obra amb què conviu aquest artista de carrer.

El documental mostra l'artista, la persona rere l'artista, la manera de treballar i les motivacions i interessos d'un personatge que a primera vista pot semblar un rodamon, però del qual ràpidament se'n descobreix un gran cor, una ment clara i aguda, una respectable ètica professional, un afinat sentit de l'humor, una desbordant vitalitat i un conjunt de codis morals que palesen que estem davant d'home d'un gran carisma i d'una atractiva i molt notable personalitat. Una figura del paisatge humà barceloní que "Joan Bueno, l'últim pintor de carrer" treu de l'anonimat.

Fitxa tècnica i artística

Direcció: Rafael Tirado C. i Rafael Tirado
Guió: Rafael Tirado i Spencer Landvater
Realització: Rafael Tirado
Productor: Spencer Landvater
Director fotografia: Rafael Tirado
Muntatge: Rafael Tirado
Director de producció: Rafael Tirado C.
Grafisme: Baruch Bouis

"Joan Bueno, l'últim pintor de carrer" és una producció de Rafael Tirado.

tv3.cat/senseficcio
facebook.com/senseficcio
twitter.com/senseficcio

Anar al contingut