"Sense ficció" estrena "Urraca, caçador de rojos", el sinistre policia que va detenir Companys, i "Aquests murs", sobre els presos republicans que van construir una línia de tren
Demà, dimarts, a les 22.05, "Sense ficció" estrenarà "Urraca, caçador de rojos". Dirigit per Pedro de Echave i Felip Solé, el documental posa el focus en la figura sinistra, cínica i ambiciosa del policia franquista que va detenir el president Companys, des de la mirada crítica i avergonyida del seu fill i la seva neta. La preestrena d'aquesta producció de Quindrop Produccions Audiovisuals i Sègula Films, en coproducció amb Televisió de Catalunya, TVE i IB3, es farà el mateix dimarts, a partir de les 21.00, al Teatre Bartrina, durant l'acte inaugural de la 17a edició del Memorimage, el Festival Internacional de Cinema de Reus.
Tot seguit, a les 23.15, TV3 estrenarà "Aquests murs", amb direcció i producció d'Alberto Pascual. Aquest documental rescata la memòria d'un episodi oblidat del franquisme: la història de la construcció de la línia fèrria Madrid-Burgos, en què van treballar més de 6.000 presoners republicans.
El policia que va detenir Companys
Pedro Urraca Rendueles, de malnom "El caçador de rojos", va ser el policia franquista que va detenir el president de la Generalitat de Catalunya el 13 d'agost de 1940 a l'exili francès. Un personatge sinistre, cínic i ambiciós, sempre protegit pel franquisme, que el documental retrata des de la mirada crítica i avergonyida del seu fill i la seva neta.
Urraca va ser destacat a França durant el règim de Vichy per perseguir exiliats republicans sota l'ocupació nazi. Col·laborador de la Gestapo, es va enriquir extorsionant jueus que fugien del nazisme, va denunciar membres destacats de la Resistència i, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, va ser condemnat a mort in absentia per la justícia francesa. Naturalment, no li va passar res: va aconseguir fugir i va continuar treballant amb una identitat falsa per al govern espanyol a Bèlgica, per tornar anys després a Madrid, on va morir amb 85 anys, el 1989.
Al documental, són el fill d'Urraca, Jean-Louis, i la seva neta Loreto els qui descriuen amb més precisió i amargor la figura sinistra del policia, de qui han viscut distanciats i avergonyits, i a qui repudien. El seu fill, amb qui tan poc va conviure, i a qui sempre li havien dit que el pare era diplomàtic, i la neta Loreto, que el va conèixer molt fugaçment i el va retratar, ja adulta, en un llibre titulat "Entre hienas", centrat de manera novel·lada en la figura del seu avi i que obre amb aquestes paraules:
"Avi Pedro:
Poc abans de morir em vas voler dictar les teves memòries. Insisties a explicar-me els teus records i jo m'entestava a mostrar-te menyspreu. Havies aparegut a la meva vida de manera intempestiva, pertorbant la meva joventut, i em volies atrapar al teu món. No volia saber el teu passat, perquè hi albirava alguna cosa tèrbola. Temia que la teva ombra m'enxampés. Van passar els anys i em vaig oblidar de tu.
Fins que un dia vas reaparèixer en un diari i es va descobrir la veritable funció que vas tenir durant el primer franquisme. Aquest infame passat em va caure al damunt com una allau que m'arrossegava muntanya avall." ("Entre hienas", Loreto Urraca)
Després de la mort de la dona d'Urraca, Hélène Cornette, la documentació del matrimoni -còmplice en crims i ambició- va quedar a la casa familiar, d'on va aconseguir rescatar-la la insistència de la periodista catalana Gemma Aguilera, amb l'aprovació del seu fill Jean-Louis. El fons documental arxivat a les caixes contenia no tan sols documents i fotografies, sinó també el dietari personal del policia. Un dietari on ell mateix explicava, en primera persona, les seves activitats i estratègies per pujar dins l'escalafó franquista, impulsat per una ambició desmesurada de poder i de riquesa, molt més que per cap mena d'ideals.
Sense penediment ni pietat cap a les seves víctimes, l'implacable Pedro Urraca descriu al dietari, per exemple, les seves impressions durant el llarg viatge de París a Madrid per entregar el president Lluís Companys al govern franquista, que l'executaria mesos després.
"En recórrer el llarg camí que separa París de Madrid, acompanyant qui avui és vençut i qui ho va ser tot a Catalunya, Lluís Companys, penso en l'avenir que se m'obre al davant i en l'horitzó que el món actual ens ofereix. Totes les il·lusions, tota la fe en els ideals d'aquest home s'han ensorrat. Ja no és res més que una desferra que vol aparèixer, davant els seus acusadors, com un home recte i sense cap taca. Li resultarà difícil l'ambient que l'espera allà baix." (Del dietari personal de Pedro Urraca)
Va ser a l'arribada a Hendaia, acompanyats d'un agent alemany, quan Pedro Urraca va fer la famosa fotografia de Lluís Companys al costat de la frontera espanyola, dret i fumant un cigarret. Gràcies a aquesta fotografia, que va trobar casualment dins un llibre a la casa familiar, el seu fill Jean-Louis va descobrir la veritat sobre la vida del seu pare. L'any 2011 Jean-Louis Urraca va donar la documentació del seu pare a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
El documental "Urraca, caçador de rojos" explica acuradament aquest i molts altres moments de la vida del policia franquista, amb la participació de familiars, historiadors i familiars de víctimes del franquisme i el nazisme, i també de Gemma Aguilera, periodista i investigadora, autora del llibre "Agent 447, L'home que va detenir el president Companys".
A més de la narració històrica i la biografia criminal d'un feixista sense cap mena d'escrúpols, responsable d'immensos patiments i de moltes morts, el documental recull també amb nitidesa el dolor del fill i la neta de Pedro Urraca, que es desmarquen amb contundència del seu llegat. Descobrir les activitats del policia, de qui havien viscut allunyats, va ser un trauma per a tots dos. Tant Jean-Louis com Loreto, tots dos amb el cognom Urraca, intenten reparar aquest trauma col·laborant en la recerca històrica sobre els crims del policia. I, en el cas de Loreto, aproximant-se a d'altres persones i associacions -com la de fills i filles de militars de la dictadura argentina- amb qui comparteixen el dolor i la vergonya de ser descendents de criminals polítics.
El documental, en clau de thriller, està il·lustrat amb imatges d'arxiu i fotografies fins ara poc conegudes o inèdites, i amb magnífiques animacions en 2D que acompanyen un exercici fascinant de memòria històrica. Un exercici protagonitzat, en aquest cas, no per les víctimes, sinó pel victimari, l'encarnació d'un mal que roman sense càstig ni reparació, més enllà de la vergonya i la repugnància de la seva pròpia família.
"Urraca, caçador de rojos", dirigit per Pedro Echave i Felip Solé, és una producció del 2022 de Quindrop Produccions Audiovisuals i Sègula Films, en coproducció amb Televisió de Catalunya, TVE i IB3.
6.000 presos republicans per construir una línia de tren
La línia de tren Madrid-Burgos es va construir amb presoners republicans cedits a l'empresa constructora com a mà d'obra forçada, entre el 1942 i el 1952. Es calcula que n'hi van treballar més de 6.000. Aquesta és la història que explica el documental "Aquests murs", que rescata de l'oblit més absolut aquest episodi del franquisme a partir dels records d'infantesa del director, Alberto Pascual, que jugava de petit a la vora dels murs enrunats d'un antic destacament militar a Soto del Real, on els presos redimien "els seus pecats".
"Jo, quan vaig venir a viure a Soto del Real, hi vaig convidar el meu avi. Va seure a mirar les vistes i, de cop i volta, molt trist, em va dir: Això és Chozas de la Sierra'. Ell no sabia que el poble havia canviat de nom. I va començar a recordar: Veus aquell pont? Doncs jo hi vaig treballar.' I em va explicar tota la història del pont dels Onze Ulls". La història que l'avi de Pilar Melendo li va explicar aquell dia és la que envolta la construcció dels primers trams de la línia entre Madrid i Burgos, on es calcula que hi van treballar més de 6.000 presoners republicans.
"Intentaven rentar-los el cervell. Els obligaven a anar a missa, a combregar i a assumir tota la parafernàlia feixista", explica el periodista i escriptor Carlos Hernández. A les concessionàries d'obra pública que el règim de Franco treia a "concurs", la mà d'obra els sortia molt bé de preu, dues pessetes diàries per a cada un que, segons la historiadora Alicia Quintero, "pagaven directament a l'Estat. Una part d'aquests diners anava a la manutenció dels reclusos i, l'altra, molt petita, al jornal".
El documental recorre els arxius i la memòria dels fills i nets dels presoners per reconstruir-ne la història. Dels onze destacaments penals de la línia de tren Madrid-Burgos, només un s'ha preservat com a lloc de memòria.
"Aquests murs" ("Estos muros") és una producció de l'any 2021 amb guió, direcció i producció executiva d'Alberto Pascual.
#EspanyaFranquistaTV3
#SenseFiccióTV3
