Albert Om: "'El convidat' m'ha remogut molt per dins, més que cap altre programa que hagi fet mai"
El periodista assegura que "El convidat" és una gran experiència personal que li fa replantejar-s'ho tot contínuament. També repassem amb ell, un per un, tots els convidats d'aquesta temporada. Llegeix l'entrevista!
Albert: alts índex d'audiència, un premi Ondas i ara una quarta temporada... us imaginàveu tot això, quan vau començar?
Era una incògnita. Jo sempre havia treballat en directe: feies el programa i ja sabies quina reacció hi havia. Amb "El convidat", en canvi, vam treballar tot un any abans que la gent el veiés. Però només han passat coses bones: ja hem passat més de 50 caps de setmana fora de casa. Com diu el realitzador del programa: és com si haguessis anat 50 vegades a conèixer els sogres...
El model d'"El convidat", en canvi, no va funcionar a una cadena d'àmbit estatal...
Dels altres, no te'n sé parlar. En el cas d'aquí, ajuda el fet que som molt reservats amb les nostres vides. La gent valora molt que algú surti i s'obri. És l'empatia que genera veure que a tots ens acaben passant coses molt similars.
El públic empatitza amb l'anfritrió, però també amb el convidat...
Clar, i si fas el ridícul sempre agrada molt! Quan et veuen descol·locat, en camp contrari, funciona molt bé, com el capítol amb el Kilian Jornet. Els espectadors s'identifiquen amb un o amb l'altre: la gent que li agrada la muntanya, que esquia... amb el Kilian. I els altres diuen: "és que jo, si estigués al lloc de l'Albert, em passaria el mateix".
Com escolliu les persones que aneu a visitar?
Intentem que ens obrin mons diferents, i que estiguin vivint un moment més o menys important de la seva vida: que sigui un bon moment per explicar coses. De vegades són personatges molt coneguts que hem vist molt, però no d'aquesta manera. I d'altres, gent pràcticament desconeguda...
T'ho comenta, el teu entorn o els companys de professió, que ets un afortunat?
La veritat és que el programa dóna per a moltes converses amb els amics i familiars. Em vaig dedicar al periodisme per curiositat i per veure altres vides, i aquí tinc accés a veure-les de prop, durant 48 hores. És molt xulo i, al mateix temps, és una cosa que et toca. "El convidat" m'ha remogut molt per dins, més que cap altre programa que hagi fet mai. Jo vaig a casa d'algú i et diu: "Jo he tingut 5 fills i els fills són el millor de la vida". I penses: mira, és veritat... Però l'altre et diu tot el contrari: que viu sol, la llibertat que dóna això, que la parella és una merda... És una experiència professional, però, sobretot, és una experiència personal: t'ho fa replantejar tot contínuament. I està molt bé que sempre t'ho questionis tot: jo crec molt en el dubte.
Hem animat els usuaris de TV3.cat a fer-nos arribar preguntes per a tu, i tenim molts suggeriments per a propers programes. Els més reclamats: els actors de "Polseres vermelles", Joan Manel Serrat, Joel Joan, Júlia Otero... Algun està ja a la llista?
Alguns sí, altres no hi estaven, per tant agraeixo aquests suggeriments. Jo prenc nota de tots, i si hi ha una cinquena temporada, ja veurem si és possible comptar amb algun d'aquests noms.
Un parell de preguntes dels usuaris, recollides a Facebook.
El que més gent m'ha demanat històricament ha estat el Pep Guardiola, i jo he intentat complaure la gent i no me n'he sortit. Però no tinc un nom, ni grans objectius. Hi ha històries bones a tot arreu. I, de vegades, els programes que més agraden són els de les persones més desconegudes.
Això no ha passat mai. Si en algun moment hem vist durant les converses prèvies que aquella persona no ho tenia clar, hem preferit no fer-ho. Jo estic molt agraït per la generositat de totes les persones que m'han obert casa seva. Tinc la sensació que els estaré agraït de per vida. Jo sé que no és un programa fàcil de fer.
Sobretot devia ser difícil la primera temporada, que no se sabia com seria el programa...
Bé, la primera temporada, perquè no se sabia... i les altres, perquè ja se sabia! Una cosa que he notat molt, i és molt bo, és que la gent ja ha vist altres programes i ha entès que si fa "El convidat" ha de venir a explicar coses que no ha explicat mai, i que no hauria explicat en un plató.
Repassem els amfitrions d'aquesta temporada? El primer programa: Andrés Iniesta.
És un retrat íntim del futbolista i la seva família a Fuentealbilla, on veurem un Iniesta molt personal: una persona molt discreta, sensible. M'ha agradat fer un retrat humà d'una persona que sempre veiem vestida de futbolista i parlant de futbol.
També compartiràs caps de setmana amb dos economistes: Xavier Sala i Martín i Arcadi Oliveres.
El de Sala i Martín és un capítol molt xulo perquè li arriba en un moment important: és un retrat d'algú que arriba als 50 anys, que ha dedicat tota la seva vida a estudiar i a treballar i està en un procés de dir: "escolta, això no ho és tot a la vida". I abordem molt això.
I el capítol de l'Arcadi Oliveres me l'agafo com un homenatge: a totes les mobilitzacions dels últims 50 anys a Catalunya, a totes, hi ha hagut l'Arcadi Oliveres. I sempre en un lloc discret. A mi em venia de gust fer-li abandonar una mica aquesta discreció per un dia. Estic molt content d'haver-ho pogut fer.
Xavier Novell, bisbe de Solsona.
Cada any hi ha hagut algú relacionat amb la religió. Havíem ensenyat l'església catòlica més progre, ara ensenyem un bisbe, algú de la cúpula. És el bisbe més jove d'Espanya. Agafem una personalitat prou controvertida per acostar-s'hi.
El presentador Jorge Javier Vázquez.
Aquest és un retrat d'un noi de barri, d'un dels barris més humils de Catalunya -Sant Roc, a Badalona-, que arriba a ser el presentador més famós i més criticat de la tele. És un programa que es mou entre Madrid i Barcelona.
L'Andy Trias, fill del polític Ramon Trias Fargas.
Tinc molt carinyo a aquest programa. És un cap de setmana amb la primera persona amb síndrome de Down que es va independitzar a Catalunya. Ara viu en parella, i els veus que fan la seva vida: se'n van a comprar, cuinen, van al karaoke a la tarda, a la Ciutadella diumenge al matí... Com que parles també amb la família, veus què representa quan arriba algú amb síndrome de Down al món.
La Maruja Torres
També és un moment molt important de la seva vida. Una periodista i escriptora amb una trajectòria llarguíssima que acaba de fer 70 anys i l'acaben de fer fora d'"El País". I és: "vinga, amb 70 anys, torno a començar amb més ganes que mai".
La pilot de motos Laia Sanz.
És una mostra d'aquest esclat de l'esport femení que hi ha hagut a Catalunya en els últims temps. Podria haver sigut la Laia, l'Ona Carbonell... és una noia collonuda que ha triomfat i triomfarà moltíssim.
Et veurem anant en moto?
Sí, m'hi veureu.
El músic Jaume Sisa.
És un altre que estic molt content d'haver-lo fet. És la primera vegada que parla d'ell i no de les galàxies. I ho fa en un moment en què té una visió amb molta distància i molta ironia sobre ell, sobre Catalunya, sobre la música...
La mare dels germans Roca.
És un retrat dels millors cuiners del món a través de la figura de la mare, que és cuinera. És un homenatge, també, a aquestes dones que van passar una guerra i que han hagut d'aixecar una família. S'ha passat la vida treballant i estimant els seus i no ha tingut cap altre reconeixement que ara, als 77 anys, els seus fills siguin triats els millors cuiners del món, quan ella ha cuinat des dels 13 anys.
Era una incògnita. Jo sempre havia treballat en directe: feies el programa i ja sabies quina reacció hi havia. Amb "El convidat", en canvi, vam treballar tot un any abans que la gent el veiés. Però només han passat coses bones: ja hem passat més de 50 caps de setmana fora de casa. Com diu el realitzador del programa: és com si haguessis anat 50 vegades a conèixer els sogres...
El model d'"El convidat", en canvi, no va funcionar a una cadena d'àmbit estatal...
Dels altres, no te'n sé parlar. En el cas d'aquí, ajuda el fet que som molt reservats amb les nostres vides. La gent valora molt que algú surti i s'obri. És l'empatia que genera veure que a tots ens acaben passant coses molt similars.
El públic empatitza amb l'anfritrió, però també amb el convidat...
Clar, i si fas el ridícul sempre agrada molt! Quan et veuen descol·locat, en camp contrari, funciona molt bé, com el capítol amb el Kilian Jornet. Els espectadors s'identifiquen amb un o amb l'altre: la gent que li agrada la muntanya, que esquia... amb el Kilian. I els altres diuen: "és que jo, si estigués al lloc de l'Albert, em passaria el mateix".
Com escolliu les persones que aneu a visitar?
Intentem que ens obrin mons diferents, i que estiguin vivint un moment més o menys important de la seva vida: que sigui un bon moment per explicar coses. De vegades són personatges molt coneguts que hem vist molt, però no d'aquesta manera. I d'altres, gent pràcticament desconeguda...
T'ho comenta, el teu entorn o els companys de professió, que ets un afortunat?
La veritat és que el programa dóna per a moltes converses amb els amics i familiars. Em vaig dedicar al periodisme per curiositat i per veure altres vides, i aquí tinc accés a veure-les de prop, durant 48 hores. És molt xulo i, al mateix temps, és una cosa que et toca. "El convidat" m'ha remogut molt per dins, més que cap altre programa que hagi fet mai. Jo vaig a casa d'algú i et diu: "Jo he tingut 5 fills i els fills són el millor de la vida". I penses: mira, és veritat... Però l'altre et diu tot el contrari: que viu sol, la llibertat que dóna això, que la parella és una merda... És una experiència professional, però, sobretot, és una experiència personal: t'ho fa replantejar tot contínuament. I està molt bé que sempre t'ho questionis tot: jo crec molt en el dubte.
Hem animat els usuaris de TV3.cat a fer-nos arribar preguntes per a tu, i tenim molts suggeriments per a propers programes. Els més reclamats: els actors de "Polseres vermelles", Joan Manel Serrat, Joel Joan, Júlia Otero... Algun està ja a la llista?
Alguns sí, altres no hi estaven, per tant agraeixo aquests suggeriments. Jo prenc nota de tots, i si hi ha una cinquena temporada, ja veurem si és possible comptar amb algun d'aquests noms.
Un parell de preguntes dels usuaris, recollides a Facebook.
El que més gent m'ha demanat històricament ha estat el Pep Guardiola, i jo he intentat complaure la gent i no me n'he sortit. Però no tinc un nom, ni grans objectius. Hi ha històries bones a tot arreu. I, de vegades, els programes que més agraden són els de les persones més desconegudes.
Això no ha passat mai. Si en algun moment hem vist durant les converses prèvies que aquella persona no ho tenia clar, hem preferit no fer-ho. Jo estic molt agraït per la generositat de totes les persones que m'han obert casa seva. Tinc la sensació que els estaré agraït de per vida. Jo sé que no és un programa fàcil de fer.
Sobretot devia ser difícil la primera temporada, que no se sabia com seria el programa...
Bé, la primera temporada, perquè no se sabia... i les altres, perquè ja se sabia! Una cosa que he notat molt, i és molt bo, és que la gent ja ha vist altres programes i ha entès que si fa "El convidat" ha de venir a explicar coses que no ha explicat mai, i que no hauria explicat en un plató.
Repassem els amfitrions d'aquesta temporada? El primer programa: Andrés Iniesta.
És un retrat íntim del futbolista i la seva família a Fuentealbilla, on veurem un Iniesta molt personal: una persona molt discreta, sensible. M'ha agradat fer un retrat humà d'una persona que sempre veiem vestida de futbolista i parlant de futbol.
També compartiràs caps de setmana amb dos economistes: Xavier Sala i Martín i Arcadi Oliveres.
El de Sala i Martín és un capítol molt xulo perquè li arriba en un moment important: és un retrat d'algú que arriba als 50 anys, que ha dedicat tota la seva vida a estudiar i a treballar i està en un procés de dir: "escolta, això no ho és tot a la vida". I abordem molt això.
I el capítol de l'Arcadi Oliveres me l'agafo com un homenatge: a totes les mobilitzacions dels últims 50 anys a Catalunya, a totes, hi ha hagut l'Arcadi Oliveres. I sempre en un lloc discret. A mi em venia de gust fer-li abandonar una mica aquesta discreció per un dia. Estic molt content d'haver-ho pogut fer.
Xavier Novell, bisbe de Solsona.
Cada any hi ha hagut algú relacionat amb la religió. Havíem ensenyat l'església catòlica més progre, ara ensenyem un bisbe, algú de la cúpula. És el bisbe més jove d'Espanya. Agafem una personalitat prou controvertida per acostar-s'hi.
El presentador Jorge Javier Vázquez.
Aquest és un retrat d'un noi de barri, d'un dels barris més humils de Catalunya -Sant Roc, a Badalona-, que arriba a ser el presentador més famós i més criticat de la tele. És un programa que es mou entre Madrid i Barcelona.
L'Andy Trias, fill del polític Ramon Trias Fargas.
Tinc molt carinyo a aquest programa. És un cap de setmana amb la primera persona amb síndrome de Down que es va independitzar a Catalunya. Ara viu en parella, i els veus que fan la seva vida: se'n van a comprar, cuinen, van al karaoke a la tarda, a la Ciutadella diumenge al matí... Com que parles també amb la família, veus què representa quan arriba algú amb síndrome de Down al món.
La Maruja Torres
També és un moment molt important de la seva vida. Una periodista i escriptora amb una trajectòria llarguíssima que acaba de fer 70 anys i l'acaben de fer fora d'"El País". I és: "vinga, amb 70 anys, torno a començar amb més ganes que mai".
La pilot de motos Laia Sanz.
És una mostra d'aquest esclat de l'esport femení que hi ha hagut a Catalunya en els últims temps. Podria haver sigut la Laia, l'Ona Carbonell... és una noia collonuda que ha triomfat i triomfarà moltíssim.
Et veurem anant en moto?
Sí, m'hi veureu.
El músic Jaume Sisa.
És un altre que estic molt content d'haver-lo fet. És la primera vegada que parla d'ell i no de les galàxies. I ho fa en un moment en què té una visió amb molta distància i molta ironia sobre ell, sobre Catalunya, sobre la música...
La mare dels germans Roca.
És un retrat dels millors cuiners del món a través de la figura de la mare, que és cuinera. És un homenatge, també, a aquestes dones que van passar una guerra i que han hagut d'aixecar una família. S'ha passat la vida treballant i estimant els seus i no ha tingut cap altre reconeixement que ara, als 77 anys, els seus fills siguin triats els millors cuiners del món, quan ella ha cuinat des dels 13 anys.
