Les frases de l'Andy Trias a "El convidat"
L'Andy té la síndrome de Down. Va ser el primer català amb aquesta discapacitat a marxar de casa els pares, fa 12 anys. Amb ell hem parlat de la vida en parella, de l'amor, l'amistat i dels records de la infantesa. Aquí tens les seves frases mès destacades.
L'Andy Trias ha obert les portes de casa seva a "El convidat". Així que ha entrat, l'Albert s'ha trobat amb una persona que viu un dels millors moments de la seva vida: "A la meva vida privada i tenint la dona que tinc ara, puc dir que em sento l'home més afortunat d'aquest món. Estic content, feliç i enamorat."
La personalitat de l'Andy
S'ha definit com una persona "molt sociable, molt amiga dels meus amics i sempre procuro posar-me en la pell de l'altre quan algú pateix". I amb molta memòria: "Diuen que sóc una enciclopèdia catalana, que em recordo de les coses amb detall."
Feliç i content ens ha dit: "Tinc 40 anys i segueixo estant més viu que mai."
La síndrome de Down
L'Om li ha preguntat a l'Andy sobre el moment en què li van explicar que tenia la síndrome de Down: "Li vaig preguntar a la meva mare per què jo era el company més gran de la classe. I en lloc de dir-me 'perquè tu ets més gran per l'edat' i això, em va dir 'perquè tu tens un problema d'aprenentatge'. Quan em va dir això, em vaig desfer, perquè vaig pensar: ara veuràs, ja no seràs una persona com qualsevol altra, ja començaràs a tenir les teves limitacions..."
Però tenir la síndrome de Down "vol dir tenir un cromosoma, una alteració genètica. És una manera de ser. La síndrome de Down no és cap malaltia."
La vida en parella
Bona part de la conversa entre l'Andy i l'Albert tracta sobre la vida en parella. L'Andy porta dos anys de relació amb l'Eva i fa un any que viuen en parella: "La meva il·lusió ara és casar-me."
L'Eva i L'Andy no són les úniques persones amb síndrome de Down que viuen soles o en parella, però n'hi ha poques. Quan l'Albert li ha preguntat sobre què hauria de passar perquè n'hi hagués més, l'Andy ha explicat que depèn de "la reacció del pare o de la mare", de la seva por. "Si els pares inculquen aquesta por al fill o a la filla, quan tu els hi preguntes si volen que t'independitzis segurament et diran que no, i llavors, on està la independència aquí?".
Pel que fa a la possibilitat de tenir nens, "és una il·lusió, ens agradaria tenir-ne, però no es pot portar a terme".
La família parla de l'Andy
L'Albert ha preguntat als seus germans com recorden el moment de l'arribada de l'Andy i com els van explicar que tenia la síndrome de Down. Tots tres tenen aquell moment molt present.
El seu germà s'ha emocionat recordant moments i situacions que han viscut. "Sense l'Andy, crec que no seríem iguals. Crec que ens hem tornat més bona gent, tots plegats". "Ell ha donat esperança a molta gent i això la gent que se'l troba pel carrer l'hi agraeix i l'hi agrairan sempre."
La seva mare, Montserrat Trueta, recordava el moment en què va néixer l'Andy i com de seguida que va sortir de l'hospital va anar a preguntar: "Què puc fer per ajudar aquest nen?" "I em van dir 'res'. Dic 'a no, jo no hi passo, per això. Accepto el diagnòstic però no accepto aquest pronòstic i em poso en acció immediatament."
Quan l'Albert li ha preguntat si l'Andy ha estat un nen privilegiat perquè la seva família tenia diners, ella ha deixat clar que "no és una qüestió de diners, ni fortunes ni noms. És una qüestió d'actitud."
El pare de l'Andy
L'Andy i l'Albert han parlat una estona sobre el seu pare, el polític Ramon Trias Fargas. "Era simpàtic, molt agradable. Era una persona que es feia estimar, a la seva manera". "Quan jo vaig néixer, es va estovar. Li vaig tocar la seva part dèbil."
L'Andy ha comentat que anava als mítings amb el seu pare i que li agradava però també notava la seva absència a casa: "Tenia la sensació que estava molt poca estona a casa i aleshores em vaig enfadar amb el meu pare i li vaig dir... I el meu pare em va dir: 'No puc deixar la meva feina. Perquè tu puguis arribar a ser el que seràs en el futur, perquè la fundació pugui seguir endavant, em necessiteu a mi al Congrés dels Diputats'. Perquè ell va fer la llei", fent referència a la llei per a la integració dels discapacitats. "Llavors vaig entendre que no sempre podia estar amb nosaltres."
Explica que el seu pare "no em considerava el seu fill, perquè ell deia que no només era el seu fill, sinó que jo era el seu amic. T'imagines què és, això, per a mi, que el meu pare digués això? Em va fer molt fort."
"Molt abans de morir va dir la frase famosa del meu pare: 'M'agradaria veure el meu fill que treballi, m'agradaria que el meu fill tingués una feina'. Ara se'n sentiria molt orgullós, d'això n'estic completament convençut."
Recupera el vídeo del programa.
La personalitat de l'Andy
S'ha definit com una persona "molt sociable, molt amiga dels meus amics i sempre procuro posar-me en la pell de l'altre quan algú pateix". I amb molta memòria: "Diuen que sóc una enciclopèdia catalana, que em recordo de les coses amb detall."
Feliç i content ens ha dit: "Tinc 40 anys i segueixo estant més viu que mai."
La síndrome de Down
L'Om li ha preguntat a l'Andy sobre el moment en què li van explicar que tenia la síndrome de Down: "Li vaig preguntar a la meva mare per què jo era el company més gran de la classe. I en lloc de dir-me 'perquè tu ets més gran per l'edat' i això, em va dir 'perquè tu tens un problema d'aprenentatge'. Quan em va dir això, em vaig desfer, perquè vaig pensar: ara veuràs, ja no seràs una persona com qualsevol altra, ja començaràs a tenir les teves limitacions..."
Però tenir la síndrome de Down "vol dir tenir un cromosoma, una alteració genètica. És una manera de ser. La síndrome de Down no és cap malaltia."
La vida en parella
Bona part de la conversa entre l'Andy i l'Albert tracta sobre la vida en parella. L'Andy porta dos anys de relació amb l'Eva i fa un any que viuen en parella: "La meva il·lusió ara és casar-me."
L'Eva i L'Andy no són les úniques persones amb síndrome de Down que viuen soles o en parella, però n'hi ha poques. Quan l'Albert li ha preguntat sobre què hauria de passar perquè n'hi hagués més, l'Andy ha explicat que depèn de "la reacció del pare o de la mare", de la seva por. "Si els pares inculquen aquesta por al fill o a la filla, quan tu els hi preguntes si volen que t'independitzis segurament et diran que no, i llavors, on està la independència aquí?".
Pel que fa a la possibilitat de tenir nens, "és una il·lusió, ens agradaria tenir-ne, però no es pot portar a terme".
La família parla de l'Andy
L'Albert ha preguntat als seus germans com recorden el moment de l'arribada de l'Andy i com els van explicar que tenia la síndrome de Down. Tots tres tenen aquell moment molt present.
El seu germà s'ha emocionat recordant moments i situacions que han viscut. "Sense l'Andy, crec que no seríem iguals. Crec que ens hem tornat més bona gent, tots plegats". "Ell ha donat esperança a molta gent i això la gent que se'l troba pel carrer l'hi agraeix i l'hi agrairan sempre."
La seva mare, Montserrat Trueta, recordava el moment en què va néixer l'Andy i com de seguida que va sortir de l'hospital va anar a preguntar: "Què puc fer per ajudar aquest nen?" "I em van dir 'res'. Dic 'a no, jo no hi passo, per això. Accepto el diagnòstic però no accepto aquest pronòstic i em poso en acció immediatament."
Quan l'Albert li ha preguntat si l'Andy ha estat un nen privilegiat perquè la seva família tenia diners, ella ha deixat clar que "no és una qüestió de diners, ni fortunes ni noms. És una qüestió d'actitud."
El pare de l'Andy
L'Andy i l'Albert han parlat una estona sobre el seu pare, el polític Ramon Trias Fargas. "Era simpàtic, molt agradable. Era una persona que es feia estimar, a la seva manera". "Quan jo vaig néixer, es va estovar. Li vaig tocar la seva part dèbil."
L'Andy ha comentat que anava als mítings amb el seu pare i que li agradava però també notava la seva absència a casa: "Tenia la sensació que estava molt poca estona a casa i aleshores em vaig enfadar amb el meu pare i li vaig dir... I el meu pare em va dir: 'No puc deixar la meva feina. Perquè tu puguis arribar a ser el que seràs en el futur, perquè la fundació pugui seguir endavant, em necessiteu a mi al Congrés dels Diputats'. Perquè ell va fer la llei", fent referència a la llei per a la integració dels discapacitats. "Llavors vaig entendre que no sempre podia estar amb nosaltres."
Explica que el seu pare "no em considerava el seu fill, perquè ell deia que no només era el seu fill, sinó que jo era el seu amic. T'imagines què és, això, per a mi, que el meu pare digués això? Em va fer molt fort."
"Molt abans de morir va dir la frase famosa del meu pare: 'M'agradaria veure el meu fill que treballi, m'agradaria que el meu fill tingués una feina'. Ara se'n sentiria molt orgullós, d'això n'estic completament convençut."
Recupera el vídeo del programa.
