"La Model és la història d'un fracàs"
El xerric de les portes de ferro acumula els 113 anys del funcionament i de la disfunció de la Model de Barcelona, una presó que sempre ha grinyolat. Ha estat la llar, a desgana, de nissagues delinqüencials
El xerric de les portes de ferro acumula els 113 anys del funcionament i de la disfunció de la Model de Barcelona, una presó que sempre ha grinyolat.
Ha estat la llar, a desgana, de nissagues delinqüencials. Els funcionaris i treballadors que encara hi queden aquests últims dies, les tenen molt presents. No poden dir noms però en recorden una, i com primer van veure-hi entrar els que ara són avis, per tràfic d'armes; després, els fills, que van sumar-hi el tràfic de drogues, I, amb els anys, els nets, per robatoris que fan d'amagat de la família per poder pagar-se les drogues que també consumeixen d'amagat del clan. Ara toxicòmans, no van creure l'advertiment familiar: la droga és per al negoci, no per al consum. Per això, tot i que en tenen a casa, l'han d'anar a buscar a fora.
Los desertores del arado
L'uniforme verd, paramilitar, dels funcionaris, va desaparèixer a mitjans dels anys vuitanta, època en què la Generalitat va agafar les competències penitenciàries. Abans, molts dels funcionaris eren a la Model en un impàs, per tornar a la comunitat autònoma d'origen al cap d'uns dos anys. Hi ha qui recorda que els anomenaven "los desertores del arado", no els havien exigit gaire per aconseguir la plaça, no els requerien ni estudis ni preparació, eren pocs i joves. No havia arribat el temps de la reinserció, ni dels programes de tractament; era, encara, l'era del càstig, a tocar del tardofranquisme; amb una presó en què quatre funcionaris, en una galeria, havien de tenir sota control més de cinc-cents interns. I, en algunes ocasions, hi havia encara molts més interns i menys funcionaris. Algú m'especifica que amb el traspàs de competències a l'administració catalana, sigui perquè la societat estava canviant, sigui perquè tenien una nova manera de fer, es va exigir "més formació i més civisme" als funcionaris i treballadors públics. I quan et diuen que se'n va exigir més és perquè se'n demanava poc o gens.
"Es classificava els interns en funció de la seva conducta a la presó", recorda l'actual director, Josep Font, que va estar a la Model de psicòleg i que hi ha tornat este gener per fer-ne el tancament. "Ara no", ara se situen en una galeria o en una altra segons la intervenció que es fa atenent a la problemàtica concreta que presenten, "segons les addiccions, o el grau de violència". A cada galeria hi ha les cel·les, un pati, unes dutxes ... ben poques dutxes per a tanta gent com hi ha de passar. A les dutxes de la quarta galeria s'han quedat els pots de sabó a terra, menys de vint dutxes per a uns quatre-cents interns. Això ha estat sempre la Model: massa gent per al tipus d'infraestructura.
El panòptic de Bentham
Passat el primer control, s'arriba al panòptic, pensat com el punt central de vigilància. Idea del filòsof Jeremy Bentham a finals del segle XVIII, l'objectiu era que des d'esta torre central es pogués vigilar tot el que passés a les galeries i als patis. Els presos, segons Bentham, havien d'estar aïllats en cel·les individuals. Però la Model de Barcelona ha estat precisament, l'antítesi dels pensaments de Bentham: tothom que ha passat per la presó del carrer Entença ha vist, ha viscut o sap de primera mà que a les cel·les, el sistema ha arribat a amuntegar-hi nou persones, i t'ho detallen: tres lliteres a la dreta, tres a l'esquerra, dos dormien a terra -que no acabes de veure el puzle que permeti encaixar dos cossos en tan poc espai- i un perpendicular a sobre de les lliteres, gairebé tocant al sostre. Allí dormien i menjaven perquè a la Model als anys vuitanta encara no hi havia menjadors, en aquell minúscul espai hi passava de tot i, en la majoria de casos, tot el que passava quedava portes endins; les anècdotes, els negocis, les amenaces, les violacions...
La salut i la sanitat
La majoria de fonts que han permès fer este article prefereixen no ser citades, són treballadors o funcionaris a qui no els agrada veure el seu nom enlloc. Una persona vinculada a l'àmbit sanitari del centre penitenciari em fa un dibuix d'unes tres dècades de la Model. Creu que la seua feina és una manera de tornar-li a la vida el que la vida li ha regalat: salut, educació, estima, una família...
"Si és trist que una persona no sàpiga què és un termòmetre, això vol dir que de petit no n'hi han posat cap" i té molt viva a la ment la imatge d'haver proporcionat un termòmetre a un reclús, un homenot bregat a la vida, que no sabia què n'havia de fer, d'aquell aparell, ni per a què servia.
La infermeria de la Model, aquell espai on fa uns trenta anys no hi havia ni una cadira perquè s'hi asseguessin els pacients, ha estat el primer contacte que molts homes han tingut amb la sanitat. De fet, no hi havia ni un espai, la infermeria eren els i les infermeres, els metges i les metgesses.
Entren les dones a la presó
"Quan hi va començar a haver dones a la presó -eren funcionàries, metgesses, infermeres- va baixar la brutalitat i els presos anaven més polits i arreglats". Els interns tenien cura d'anar a infermeria afaitats i ben nets. Potser aquí hi aniria bé afegir dos comentaris: som tan humans! I la natura és tan sàvia!. Hi ha qui té clar que els presos eren menys agressius amb les dones, i les dones van aportar més diàleg per resoldre els conflictes en una època molt convulsa, i això no vol dir que fossin toves o permissives, però hi va entrar en joc el record d'una mare o d'una germana, i, per tant, la necessitat de respecte per part de gent que no havien tingut -molts d'ells- respecte per la vida dels altres. Paradoxes de la situació.
La metadona
La Model va ser el primer centre penitenciari on es va aplicar el programa de metadona per tractar els heroïnòmans. "Fèiem campanya perquè canviessin l'heroïna per la metadona, els dèiem que és un producte que ha passat controls sanitaris, que no genera sobredosi i que no s'ha de pagar", perquè els deutes amb la droga han estat des de sempre focus de conflicte i violència; desencadenants d'agressions i fins i tot d'homicidis entre reixes.
El paper dels sanitaris en esta batalla va ser cabdal, ja no només per minimitzar el consum d'heroïna a la presó, sinó perquè cada intern era un focus d'infecció a dins i un cop sortís a fora. Infecció d'hepatitis C, de sida... Es passaven les xeringues els uns als altres. "Ells primer no veien la utilitat de la metadona, ja tenien els seus camells que els proporcionaven la droga, això ens va costar molt". Però amb paciència i missatges com ara "piensa que podrás vivir más, ¿tú conoces a algún heroinómano que se haya jubilado?" van poder capgirar la situació. M'ho explica en castellà perquè ho deia en castellà.
Els més pobres
A la Model, en aquells vuitanta que ja s'acabaven, la població interna "era la població de les capes socials més pobres de Catalunya", té molt present l'actual director. "Eren espanyols immigrants, gent que vivia en barris de barraques i una important població d'ètnia gitana, no hi havia estrangers". La població reclusa d'ara té un altre perfil, i tot i que es manté el pobre, el que no ha tingut oportunitats, el conjunt és més heterogeni. Haurien pogut contribuir a l'heterogeneïtat dels reclusos de la Model Fèlix Millet i Jordi Montull, perquè complien els requisits per estar interns a la Model, però l'administració d'aquell moment va considerar que era millor portar-los a Brians 2 -un centre penitenciari més nou-, tot i que els pertocava ser a la mítica presó de Barcelona. Ara "hi ha un percentatge més elevat de persones immigrants, amb poca vinculació amb la societat del país, molts d'arribada recent".
No canviarien la Model per una presó del seu país
I xerro amb dos d'ells: són dels pocs interns que queden a la Model. Un té tan poc arrelament amb Catalunya com el que proporciona el posar els peus a l'aeroport del Prat i que et detinguin poc després d'un centenar de passos: detenció per tràfic de drogues. L'altre va tenir més temps de conèixer l'entorn, però no gaire, tampoc, i ja fa uns mesos que és entre reixes. Que no hi tornaran, em diuen; a delinquir, s'entén. Tots, sempre, diuen el mateix, que mai més, i després acaba sent un mai més fins a la propera. Són joves ells dos, no tenen ni trenta anys, són a temps que sigui un mai més definitiu. Tot i que la Model no és model de res, el que tenen clar és que millor aquí que a les presons del seu país: Veneçuela i el Brasil no són bons llocs per acabar entre reixes. I esta persona vinculada al sistema sanitari em precisa que el tipus de pres d'ara no és el mateix, ja no queda ningú de la generació del Vaquilla, que només volien la immediatesa, "tot havia de ser per a ja, no tenien perspectiva, eren antisocials". No en queden, d'aquells que s'amotinaven cada dos per tres.
Els funcionaris
Ja no en queden, de la terrible i temuda banda de l'Hospitalet, a la Model. Ni de la banda de Santa Coloma... "Ara hi ha els colombians, els romanesos...", m'explica un funcionari. I un altre recorda que un director de la presó va decidir posar tots els immigrants en una galeria, com si el fet de no ser del territori condicionés el comportament. El que ho recorda, i avui encara no hi troba una explicació científica, és un dels que vesteixen de blau; dels que eviten suïcidis, dels que estan alerta per prevenir baralles i motins, dels que pateixen les mancances d'una arquitectura arcaica, dels que arriben a treballar a peu, en bici o en metro, dels que han viscut l'època que a les tardes-vespres d'hivern se n'anava la llum i sabien que a les fosques no podien controlar les agressions, el tràfic de drogues; res, vaja. Això del director sense criteri m'ho explica un funcionari d'aquells que pensen que la seua feina no la veu la societat a través dels barrots de ferro i de les portes que esgarrifen a crits, la mateixa societat que creu que ha desdibuixat el funcionari de presons. No ho verbalitza pas, això, però m'explica tanta feina positiva com han fet i tanta voluntat que hi han posat que entenc que els dol que només es parli d'ells quan algun d'ells actua fora de la llei. Però no sé com es diu, ni està interessat que l'entrevisti, potser perquè tenen molt interioritzada la necessitat de protegir-se. I és cert, només ells saben quant s'han esforçat per mantenir la pau al camp de batalla, però als llocs que no tenen parets de vidre --i les presons no són els únics-- tot allò que hi passa, sigui bo o sigui dolent, no s'acaba sabent.
Dies durs
Cada treballador i cada intern recorda un dia dur a la Model, perquè ha presenciat un suïcidi o una agressió o un intern que no vol marxar perquè no té on anar... "El recordaré mentre visqui, aquell xaval de 25 anys, heroïnòman" que va dir que feia setze anys que consumia heroïna i els sanitaris no el creien i li van dir que no podia ser que un nen de nou anys es punxés.
"No, yo no me pinchaba, a mí me pinchaban los mayores", va contestar aquell jove reclús heroïnòman marcat des de la infancia, que avui els que el recorden no saben on és ni què ha sigut de la seua vida.
"Amb la voluntat de dissenyar un centre modèlic a finals del segle XIX, principis del XX, ja va començar malament, i l'equipament no responia a la filosofia de l'activitat penitenciària". És la història del segle XX i de les etapes més repressives i sòrdides, del dolor, de la repressió política, de la mort, lamenta el director que la tancarà i sentencia: "La Model és la història d'un fracàs".
Ha estat la llar, a desgana, de nissagues delinqüencials. Els funcionaris i treballadors que encara hi queden aquests últims dies, les tenen molt presents. No poden dir noms però en recorden una, i com primer van veure-hi entrar els que ara són avis, per tràfic d'armes; després, els fills, que van sumar-hi el tràfic de drogues, I, amb els anys, els nets, per robatoris que fan d'amagat de la família per poder pagar-se les drogues que també consumeixen d'amagat del clan. Ara toxicòmans, no van creure l'advertiment familiar: la droga és per al negoci, no per al consum. Per això, tot i que en tenen a casa, l'han d'anar a buscar a fora.
Los desertores del arado
L'uniforme verd, paramilitar, dels funcionaris, va desaparèixer a mitjans dels anys vuitanta, època en què la Generalitat va agafar les competències penitenciàries. Abans, molts dels funcionaris eren a la Model en un impàs, per tornar a la comunitat autònoma d'origen al cap d'uns dos anys. Hi ha qui recorda que els anomenaven "los desertores del arado", no els havien exigit gaire per aconseguir la plaça, no els requerien ni estudis ni preparació, eren pocs i joves. No havia arribat el temps de la reinserció, ni dels programes de tractament; era, encara, l'era del càstig, a tocar del tardofranquisme; amb una presó en què quatre funcionaris, en una galeria, havien de tenir sota control més de cinc-cents interns. I, en algunes ocasions, hi havia encara molts més interns i menys funcionaris. Algú m'especifica que amb el traspàs de competències a l'administració catalana, sigui perquè la societat estava canviant, sigui perquè tenien una nova manera de fer, es va exigir "més formació i més civisme" als funcionaris i treballadors públics. I quan et diuen que se'n va exigir més és perquè se'n demanava poc o gens.
"Es classificava els interns en funció de la seva conducta a la presó", recorda l'actual director, Josep Font, que va estar a la Model de psicòleg i que hi ha tornat este gener per fer-ne el tancament. "Ara no", ara se situen en una galeria o en una altra segons la intervenció que es fa atenent a la problemàtica concreta que presenten, "segons les addiccions, o el grau de violència". A cada galeria hi ha les cel·les, un pati, unes dutxes ... ben poques dutxes per a tanta gent com hi ha de passar. A les dutxes de la quarta galeria s'han quedat els pots de sabó a terra, menys de vint dutxes per a uns quatre-cents interns. Això ha estat sempre la Model: massa gent per al tipus d'infraestructura.
El panòptic de Bentham
Passat el primer control, s'arriba al panòptic, pensat com el punt central de vigilància. Idea del filòsof Jeremy Bentham a finals del segle XVIII, l'objectiu era que des d'esta torre central es pogués vigilar tot el que passés a les galeries i als patis. Els presos, segons Bentham, havien d'estar aïllats en cel·les individuals. Però la Model de Barcelona ha estat precisament, l'antítesi dels pensaments de Bentham: tothom que ha passat per la presó del carrer Entença ha vist, ha viscut o sap de primera mà que a les cel·les, el sistema ha arribat a amuntegar-hi nou persones, i t'ho detallen: tres lliteres a la dreta, tres a l'esquerra, dos dormien a terra -que no acabes de veure el puzle que permeti encaixar dos cossos en tan poc espai- i un perpendicular a sobre de les lliteres, gairebé tocant al sostre. Allí dormien i menjaven perquè a la Model als anys vuitanta encara no hi havia menjadors, en aquell minúscul espai hi passava de tot i, en la majoria de casos, tot el que passava quedava portes endins; les anècdotes, els negocis, les amenaces, les violacions...
La salut i la sanitat
La majoria de fonts que han permès fer este article prefereixen no ser citades, són treballadors o funcionaris a qui no els agrada veure el seu nom enlloc. Una persona vinculada a l'àmbit sanitari del centre penitenciari em fa un dibuix d'unes tres dècades de la Model. Creu que la seua feina és una manera de tornar-li a la vida el que la vida li ha regalat: salut, educació, estima, una família...
"Si és trist que una persona no sàpiga què és un termòmetre, això vol dir que de petit no n'hi han posat cap" i té molt viva a la ment la imatge d'haver proporcionat un termòmetre a un reclús, un homenot bregat a la vida, que no sabia què n'havia de fer, d'aquell aparell, ni per a què servia.
La infermeria de la Model, aquell espai on fa uns trenta anys no hi havia ni una cadira perquè s'hi asseguessin els pacients, ha estat el primer contacte que molts homes han tingut amb la sanitat. De fet, no hi havia ni un espai, la infermeria eren els i les infermeres, els metges i les metgesses.
Entren les dones a la presó
"Quan hi va començar a haver dones a la presó -eren funcionàries, metgesses, infermeres- va baixar la brutalitat i els presos anaven més polits i arreglats". Els interns tenien cura d'anar a infermeria afaitats i ben nets. Potser aquí hi aniria bé afegir dos comentaris: som tan humans! I la natura és tan sàvia!. Hi ha qui té clar que els presos eren menys agressius amb les dones, i les dones van aportar més diàleg per resoldre els conflictes en una època molt convulsa, i això no vol dir que fossin toves o permissives, però hi va entrar en joc el record d'una mare o d'una germana, i, per tant, la necessitat de respecte per part de gent que no havien tingut -molts d'ells- respecte per la vida dels altres. Paradoxes de la situació.
La metadona
La Model va ser el primer centre penitenciari on es va aplicar el programa de metadona per tractar els heroïnòmans. "Fèiem campanya perquè canviessin l'heroïna per la metadona, els dèiem que és un producte que ha passat controls sanitaris, que no genera sobredosi i que no s'ha de pagar", perquè els deutes amb la droga han estat des de sempre focus de conflicte i violència; desencadenants d'agressions i fins i tot d'homicidis entre reixes.
El paper dels sanitaris en esta batalla va ser cabdal, ja no només per minimitzar el consum d'heroïna a la presó, sinó perquè cada intern era un focus d'infecció a dins i un cop sortís a fora. Infecció d'hepatitis C, de sida... Es passaven les xeringues els uns als altres. "Ells primer no veien la utilitat de la metadona, ja tenien els seus camells que els proporcionaven la droga, això ens va costar molt". Però amb paciència i missatges com ara "piensa que podrás vivir más, ¿tú conoces a algún heroinómano que se haya jubilado?" van poder capgirar la situació. M'ho explica en castellà perquè ho deia en castellà.
Els més pobres
A la Model, en aquells vuitanta que ja s'acabaven, la població interna "era la població de les capes socials més pobres de Catalunya", té molt present l'actual director. "Eren espanyols immigrants, gent que vivia en barris de barraques i una important població d'ètnia gitana, no hi havia estrangers". La població reclusa d'ara té un altre perfil, i tot i que es manté el pobre, el que no ha tingut oportunitats, el conjunt és més heterogeni. Haurien pogut contribuir a l'heterogeneïtat dels reclusos de la Model Fèlix Millet i Jordi Montull, perquè complien els requisits per estar interns a la Model, però l'administració d'aquell moment va considerar que era millor portar-los a Brians 2 -un centre penitenciari més nou-, tot i que els pertocava ser a la mítica presó de Barcelona. Ara "hi ha un percentatge més elevat de persones immigrants, amb poca vinculació amb la societat del país, molts d'arribada recent".
No canviarien la Model per una presó del seu país
I xerro amb dos d'ells: són dels pocs interns que queden a la Model. Un té tan poc arrelament amb Catalunya com el que proporciona el posar els peus a l'aeroport del Prat i que et detinguin poc després d'un centenar de passos: detenció per tràfic de drogues. L'altre va tenir més temps de conèixer l'entorn, però no gaire, tampoc, i ja fa uns mesos que és entre reixes. Que no hi tornaran, em diuen; a delinquir, s'entén. Tots, sempre, diuen el mateix, que mai més, i després acaba sent un mai més fins a la propera. Són joves ells dos, no tenen ni trenta anys, són a temps que sigui un mai més definitiu. Tot i que la Model no és model de res, el que tenen clar és que millor aquí que a les presons del seu país: Veneçuela i el Brasil no són bons llocs per acabar entre reixes. I esta persona vinculada al sistema sanitari em precisa que el tipus de pres d'ara no és el mateix, ja no queda ningú de la generació del Vaquilla, que només volien la immediatesa, "tot havia de ser per a ja, no tenien perspectiva, eren antisocials". No en queden, d'aquells que s'amotinaven cada dos per tres.
Els funcionaris
Ja no en queden, de la terrible i temuda banda de l'Hospitalet, a la Model. Ni de la banda de Santa Coloma... "Ara hi ha els colombians, els romanesos...", m'explica un funcionari. I un altre recorda que un director de la presó va decidir posar tots els immigrants en una galeria, com si el fet de no ser del territori condicionés el comportament. El que ho recorda, i avui encara no hi troba una explicació científica, és un dels que vesteixen de blau; dels que eviten suïcidis, dels que estan alerta per prevenir baralles i motins, dels que pateixen les mancances d'una arquitectura arcaica, dels que arriben a treballar a peu, en bici o en metro, dels que han viscut l'època que a les tardes-vespres d'hivern se n'anava la llum i sabien que a les fosques no podien controlar les agressions, el tràfic de drogues; res, vaja. Això del director sense criteri m'ho explica un funcionari d'aquells que pensen que la seua feina no la veu la societat a través dels barrots de ferro i de les portes que esgarrifen a crits, la mateixa societat que creu que ha desdibuixat el funcionari de presons. No ho verbalitza pas, això, però m'explica tanta feina positiva com han fet i tanta voluntat que hi han posat que entenc que els dol que només es parli d'ells quan algun d'ells actua fora de la llei. Però no sé com es diu, ni està interessat que l'entrevisti, potser perquè tenen molt interioritzada la necessitat de protegir-se. I és cert, només ells saben quant s'han esforçat per mantenir la pau al camp de batalla, però als llocs que no tenen parets de vidre --i les presons no són els únics-- tot allò que hi passa, sigui bo o sigui dolent, no s'acaba sabent.
Dies durs
Cada treballador i cada intern recorda un dia dur a la Model, perquè ha presenciat un suïcidi o una agressió o un intern que no vol marxar perquè no té on anar... "El recordaré mentre visqui, aquell xaval de 25 anys, heroïnòman" que va dir que feia setze anys que consumia heroïna i els sanitaris no el creien i li van dir que no podia ser que un nen de nou anys es punxés.
"No, yo no me pinchaba, a mí me pinchaban los mayores", va contestar aquell jove reclús heroïnòman marcat des de la infancia, que avui els que el recorden no saben on és ni què ha sigut de la seua vida.
"Amb la voluntat de dissenyar un centre modèlic a finals del segle XIX, principis del XX, ja va començar malament, i l'equipament no responia a la filosofia de l'activitat penitenciària". És la història del segle XX i de les etapes més repressives i sòrdides, del dolor, de la repressió política, de la mort, lamenta el director que la tancarà i sentencia: "La Model és la història d'un fracàs".