La temperatura s'apropava més als 40 graus que als 30 i ella portava un gorro blau de llana. Potser ni ho sabia, que se l'havia posat, perquè no estava per adonar-se'n de minúcies. No havia volgut marxar del poble, d'Ouzenda, tot i que els havien desallotjat perquè les flames s'apropaven. Al marit, que no podia valdre's per si sol, sí que se l'havien endut, però ella s'havia quedat a casa seua i no en volia marxar, com si quedant-s'hi pogués apagar les flames tota sola.
- "Nosaltres som uns desgraciats i si se'ns crema la casa encara ho serem més", ens deia desesperada.
Ja se li havien cremat els conreus i els eucaliptus, una plantació que els dona uns diners extra cada sis o vuit anys, quan ja han crescut prou perquè els puguin tallar i vendre'ls. Com més curta és la rotació dels eucaliptus, menys resistents són al foc perquè el diàmetre del tronc és menor.



Els eucaliptus
Els mateixos eucaliptus que els donen vida econòmica, els han portat a la mort; són els boscos que s'han cremat, els que tenen el sotabosc per netejar. A Portugal, segons dades de Greenpeace del 2011, hi havia 646.700 hectàrees de plantacions d'eucaliptus, això equival a un 20% de la superfície forestal. El 2013, la superfície ja era de 812.000 hectàrees (26%), segons un estudi publicat a la revista "Forest Ecology and Management".

En menys d'una dècada, els eucaliptus els donen rendiment econòmic i els poden vendre a la indústria paperera. Espanya té més hectàrees d'eucaliptus que Portugal, només a Galícia n'hi ha gairebé 400.000 hectàrees i també són un problema. Xile té 232.000 hectàrees d'eucaliptus. L'espècie no és autòctona, prové d'Austràlia i de l'illa de Tasmània, i ajuda a ressecar el bosc, és una espècie propensa al foc. Només en l'última dècada a Portugal s'han cremat 1,4 milions d'hectàrees de bosc.



La mala gestió
Els eucaliptus han estat un dels ingredients cabdals d'este còctel incendiari que ha acabat en desgràcia. Però n'hi ha hagut d'altres. Els afectats han criticat la gestió que se n'ha fet, la mala gestió.
Valdemar Alves, alcalde de Pedrógao Grande -el municipi més afectat- es queixava que no hi havia prou bombers per combatre l'incendi, que ha cremat el 90% de la superfície del municipi, unes 10.000 hectàrees. A Chimpeles, un poblet amb poc més de vint habitants, Marcelino Viri va estar apagant el foc amb els veïns, perquè als bombers ni els van veure.
- Vam tenir una por enorme. No teníem llum.
Té 89 anys i mai havia viscut una situació semblant. Va explicar-nos com amb les mànegues que tenien, de poc diàmetre, no donaven l'abast. Va salvar la casa, ell i els veïns.
- No vam tenir cap ajuda dels bombers. En pocs minuts el foc ja ens envoltava; ens va explicar José Enrique da Silva, un altre dels veïns que va apagar les flames com va poder.



I tot això passava mentre el govern portuguès ni deia ni sabia les hectàrees cremades o el nombre de persones desallotjades. Que la geografia és complicada, exposaven. Tan complicada perquè ho arreglessin sols o potser també hi va tenir a veure una mala gestió. A Picha, que s'hi arriba per carretera asfaltada, els veïns també van haver d'espavilar-se sense ajuda. Hi vam trobar una dona que regava les mongetes tendres, estava trista. La nit abans se n'havia anat a apagar el foc que passava d'una banda a l'altra de la carretera i que de poc no incendia una fàbrica. Hores després de veure-la, el poblet va tornar a patir les flames. Potser les seues mongetes continuen verdes, però també pot ser que s'hagin cremat.

Carreteres sense tallar
La carretera que porta de Venda da Gaita a Castanheira de Pera (on van morir onze persones) és estreta, amb revolts i envoltada d'eucaliptus, mig cremats. Cada pocs metres, t'hi trobaves branques, s'havien desprès dels l'arbres pel foc. I als vorals i al mig el bosc s'hi veien diferents focus de fum. Els bombers, si havien passat per aquella zona, no s'havien quedat a remullar-la, els efectius els situaven als punts on les flames eren ben vives. Vam fer mitja volta abans d'arribar a Castanheira da Pera. Hores després vam saber que el foc en aquella zona havia pres altre cop i era una de les columnes de fum que vèiem des del mirador de Nostra Senyora de l'Esperança, a Pedrógao Pequenho. Des d'allí se n'hi veien molts, de punts de fum i, de cop s'ennegrien i els hidroavions atacaven sense descans fins que el fum tornava a emblanquir-se.



Veïns que no volien abandonar la llar
On sí que van arribar els bombers va ser a Cabreira, un poblet prop de Góis. Però ves per on, hi va haver veïns que no van voler desallotjar-lo i dos dones d'avançada edat que sí que van marxar ho van fer a contracor. Una ens ho va dir clar, que va marxar perquè la van obligar, però que sort que el fill es va quedar per cuidar la casa. El foc no va arribar a Cabreira, tot i que se'l veia baixar per les muntanyes.

Els bombers
Durant la ruta cap a Castanheira da Pera vam trobar un camió de bombers amb dos bombers descansant, un ni va despertar-se, l'altre estava esgotat, molt esgotat. I sortint de Venda da Gaita, vam estar conversant amb el José, un bomber voluntari, com la majoria del parc de bombers portuguès. Era el tercer dia d'incendi i deia que la situació tornava a ser crítica, que el foc havia arribat a valls profundes i només es podia apagar amb els mitjans aeris.

Portugal va demanar ajuda a Espanya, que va aportar-hi hidroavions i bombers d'Extremadura, de la Comunitat de Madrid, de Galícia i d'Andalusia. I també va demanar a la Generalitat de Catalunya l'ajuda dels GRAF (Grup d'Actuacions Forestals) perquè els ajudessin a perimetrar el foc.



Abans de marxar vam tornar a Ouzenda, per veure què li havia passat a la senyora del gorro de llana blau. Li va fer gràcia la visita. El foc no li havia cremat la casa, que mantenia el blanc de la paret intacte.

- Així, així, estic; ens va dir. Estava millor del que podíem pensar. Havia fet la bugada i la tenia estesa, i l'home estava ajagut a terra, sense cap matalàs, però sense cap esglai per les flames. I ella renegava, que els mitjans aeris haurien pogut arribar abans, que s'hauria evitat part del desastre.

A les pàgines de la llibreta han quedat impregnades les queixes dels portuguesos: On eren els bombers quan es cremaven els poblets? Per què no hi havia policies tallant carreteres? També la tristor i la pudor de fum, que no marxa i que recorda la tragèdia, són les cendres de l'incendi de Portugal.