El 33 se suma a l'In-Edit amb el documental "Where you're meant to be"
La festa del documental musical que es viu a Barcelona amb l'In-Edit, també irradia el 33 amb l'emissió del treball que va rebre el 2017 el Premi a Millor Documental Internacional. El periodista Roger Roca fa un repàs pel bo i millor d'aquesta producció en busca les arrels de la música escocesa.
Què passa si agafes les cançons de tota la vida, cançons que hi ha gent que ha après dels seus avis, dels seus pares i mares, i els canvies la lletra? Què passa si canvies l'escenari de les històries i cantes sobre coses que ja no passen al camp, sinó a la ciutat? I si coles telèfons mòbils, en algun vers? I si a sobre, això ho fas a Escòcia, un país orgullós de la seva tradició oral, un país on no es fa broma, amb aquestes coses?
Als anys 90, amb el grup Arab Strap, el músic escocès Aidan Moffat feia cançons plenes de sexe, alcohol i angoixa existencial. Li va anar prou bé, tan bé com li podia anar a ningú que cantés aquestes coses. En el món de l'indie, era -encara ho és ara- un artista de culte. Molts anys després, va començar a interessar-se per les cançons tradicionals escoceses. Allà hi havia molt bona matèria primera. Més alcohol, més sexe, més desamor, més gelosia i més despit. Ideal, va pensar. Aidan Moffat, entre moltes altres coses, és un paio amb molt de sentit de l'humor.
I també va pensar que com que eren cançons populars, la gràcia era que se les podia fer seves, adaptar-les a la realitat d'avui canviant-ne la lletra per mantenir-ne el missatge. Faria una gira per Escòcia, per les ciutats però també per pobles i zones rurals, cantant les seves versions del folklore escocès. I a veure què passa, es va dir.
I passa "Where you're meant to be": una mena de road movie, però també una comèdia i un conte que toca molt endins perquè pregunta sobre qui som. Aidan Moffat i la seva colla van amunt i avall per Escòcia i es creuen amb gent que se'ls mira atònita, amb parroquians que s'entusiasmen amb les seves lletres, amb homenots borratxos -perquè van borratxos- que es disfressen de cavallers (una mena de "cosplay" a l'escocesa) i simulen baralles d'espases.
I sobretot es troben amb Sheila Stewart, llegenda de la cançó tradicional escocesa, una dona amb un caràcter de ferro i una vida de pel·lícula, que primer s'empipa moltíssim quan sent com aquell nano arrogant de ciutat canvia les cançons que ha conservat i cuidat tota la seva vida. I després... Després, cal veure "Where you're meant to be". No es pot explicar perquè perd part de la gràcia. Només una part. La màgia d'aquesta pel·lícula petita i modesta, la primera que dirigeix el realitzador Paul Fegan, no és on va sinó per on et porta. Es pot explicar que Sheila mor inesperadament, perquè això no és revelar cap secret de la trama, i a més posa sobre avís: "Where you're meant to be" fa riure, però a estones també et deixa un nus a la gola que costa de desfer.
Al 2017 Aidan Moffat i el director van ser al festival In-Edit per presentar la pel·lícula. Aleshores no ho sabien, però dies després el jurat els donaria el premi del festival. A l'entrada de la sala, abans que pugés a cantar algunes cançons, li vaig dir que havia tingut molta sort, trobant un director novell que hagi sabut trenar un conte tan ben trenat. "La sort l'ha tingut ell amb mi", em va respondre Moffat. "A veure on troba un altre músic que es deixi fer el que m'he deixat fer jo a la pel·lícula". Senyors brandant espases, pubs hostils al sacrilegi del folk, bronca amb totes les lletres d'una llegenda nacional. Moffat es deixa fer de tot, sí, però jo crec que ja li està bé.
"Where you're meant to be" està disponible a la carta fins el 26 de novembre del 2018. La programació de l'In-Edit Barcelona 2018 té lloc del 25 d'octubre al 4 de novembre en diferents espais de la ciutat.
