La lluita invisible dels que tenen un familiar desaparegut

Sovint, en acabar les entrevistes, tant les que fèiem sense càmera com les que enregistràvem, comentàvem entre nosaltres després de llargs silencis com era possible aguantar, encaixar aquella tragèdia familiar que dura i perdura en el temps sense desmuntar-se del tot; sense quedar destrossat, i per sempre, psicològicament. Però les famílies sobreviuen al dolor amb les eines que troben. I sempre en troben. I ho poden fer perquè el primer objectiu que tenen els mobilitza en cos i ànima: trobar la persona estimada. Ni volen, ni poden, rendir-se. Les xifres (4.447 denúncies per desaparició a Catalunya durant el 2018; 9.740 a tot l'Estat) són fredes i impersonals. Però signifiquen que a Catalunya cada mes 370 famílies han d'afrontar un drama que les marcarà durant molt temps, encara que la persona aparegui pocs dies després o se n'acabin trobant les restes. I això tindrà conseqüències psicològiques, socials i econòmiques. Totes les famílies que hem conegut han viscut amb esperança infinita l'anomenat temps de recerca, és a dir, quan, un cop denunciada la desaparició del familiar, bombers, Mossos d'Esquadra, Protecció Civil, voluntaris... s'activen per trobar la persona que falta. Però aquest temps de recerca, forçosament, té una durada limitada. Arriba un dia que la recerca per part de tots aquests cossos s'atura. Ja no hi poden fer res més. Les famílies entren aleshores soles i desemparades en un temps d'espera que les consumeix. Esperant què? Una notícia, la troballa fortuïta d'unes restes, un indici que faci reprendre la recerca... Mentrestant, es veuen obligades a adoptar una actitud gairebé passiva que les destrossa. La incertesa, el fet de no saber, és una de les pitjors tortures que les marca per sempre. I si des del moment de la desaparició la noció de temps canvia, quan arriba el període d'espera en la majoria dels casos el temps es fa etern. O al contrari, vola, dominat només per la desaparició. El temps d'espera no és ni tan sols un temps de dol. El dol no es pot fer, no es pot tancar, malgrat l'absència. Les nostres línies vermelles A cada entrevista hem passat moments intensament emotius. Els nostres interlocutors ens parlaven amb confiança, se'ns obrien, se'ls barrejaven sentiments, somriures, records i llàgrimes. Moltes llàgrimes. Nosaltres callàvem. Esperàvem que poguessin reprendre, si volien, les explicacions. I sí, sempre volien. Parlar, no oblidar. Un oblit seria una segona desaparició. I com podíem tractar, nosaltres, aquestes llàgrimes? No va fer falta ni parlar-ne entre l'equip. Ens coneixem i el tractament que donaríem al documental en aquest aspecte no va ser ni tan sols motiu de debat. Així que moltes de les llàgrimes que nosaltres vam veure, els espectadors no les veuran. No els fa falta per comprendre la intensitat de les paraules, ni el patiment de les persones que ens parlen. L'objectiu per nosaltres era donar veu als protagonistes d'uns drames invisibles, no pas recrear-nos en el seu dolor. Al capdavall, això hauria estat fàcil, molt fàcil, però a ells no els hauria ajudat gens ni mica. I tampoc no és el nostre tarannà ni el de la televisió pública d'aquest país. Ells sabien que nosaltres respectaríem els seus silencis i el seu dolor, i que el que volíem era mostrar que, malgrat que totes les desaparicions són diferents, sí que hi ha uns problemes comuns que han d'afrontar i unes reivindicacions també comunes. Les nostres esperances frustrades El documental "Temps d'espera" estava enllestit setmanes abans de la seva emissió, però vam decidir no tancar-lo definitivament fins pocs dies abans. Volíem esperàvem poder-lo actualitzar. Volíem esperàvem poder dir que en algun dels casos s'havia trobat un indici i que la recerca d'un dels desapareguts es reprenia. I sobretot esperàvem que hi hauria novetats de darrera hora en un cas en què la tranquil·litat d'una família no depenia de l'atzar, sinó d'un jutge. Un jutge que només havia de donar el permís perquè les restes trobades d'una persona desapareguda poguessin ser enterrades després que les proves al laboratori, que han durat 6 anys, es donessin per acabades. Aquelles restes ja feia mesos que no havien d'anar a cap altre laboratori per ser analitzades. Així que consideràvem, com l'advocada que porta el cas, que la família podria, finalment, tancar el dol. L'equip estàvem esperançats que aquest permís d'inhumació arribaria i que això ens permetria dir en antena que una mare ja podia portar flors al lloc on la seva filla descansaria per sempre. Però no. El temps transcorre lentament, sobretot en entorns oficials. Segurament ningú no s'adona que el temps lentíssim de la burocràcia és un element més de patiment per a les famílies que estan en temps d'espera des de fa anys. "Els desapareguts no molesten" La mare d'una jove desapareguda ens deia sovint aquesta frase: "Els desapareguts no molesten". I seguia: "Com que no es poden queixar, ningú no els fa cas". Les associacions de familiars fan tot el que poden per pressionar institucions, per ajudar-se mútuament. Han de lluitar en un medi no hostil, però sí un medi ple de bones paraules i poques accions. Les famílies saben que han de barallar-se per cada pas positiu que es fa. I que si no ho fan elles, ningú no ho farà al seu lloc. I els fronts són múltiples. Moltes veus insisteixen: el fenomen de les desaparicions s'ha de tractar d'una manera global, integral, no només d'una manera policial. Diferents ministeris i departaments, des de Justícia fins a Benestar Social, s'hi han d'implicar, perquè les conseqüències són també diverses. I les famílies, prou que ho mostren en el documental, mereixen estar més acompanyades. Com diu un dels especialistes, que hi treballa des de fa anys, aquesta és "la tragèdia humanitària del dia a dia".

La lluita invisible dels que tenen un familiar desaparegut

Són extraordinàriament sòlides, dignes i lluitadores. I se senten desemparades i soles. Aquests són els punts que tenen un comú les desenes de famílies que hem conegut els membres de l'equip de TV3 gravant "Temps d'espera"