Per què aquesta sequera ens ha canviat la vida?

El baix nivell de l'aigua actualment a la presa de la Baells és la imatge més simbòlica de la sequera, i tots l'hem vist un munt de vegades a les nostres pantalles, però l'impacte de ser-hi en persona continua sent enorme. Deixar anar la vista avall i veure tota l'aigua que ha perdut em deixa literalment sense paraules. El silenci crea un buit tan gran com el que ha deixat l'aigua. En parlem amb la Gemma Puig, companya de la secció de meteorologia de TV3 i nascuda al Berguedà. "Pensa que a la Baells, de tota la vida, nosaltres hi venim a banyar-nos", ens explica.

La cicatriu dels boscos 

"Si el canvi climàtic fos un tauró, els recursos hídrics en serien les dents". La frase és una més de les que cal subratllar dues vegades quan llegeixes "El planeta inhóspito", un dels llibres que m'han acompanyat aquestes setmanes. David Wallace-Wells hi retrata els efectes de l'escalfament global a tot el planeta. Catalunya hi surt mencionada una sola vegada. Més concretament, parla de Barcelona i de l'arribada d'aigua en vaixells durant la sequera del 2008. Fins a aquest punt va ser impactant aquella imatge. 

"Si el canvi climàtic fos un tauró, els recursos hídrics en serien les dents."
David Wallace-Wells, a "El planeta inhóspito"

Setze anys després, el record d'aquella crisi ens acompanya durant les sis setmanes de rodatge, des de la primera seqüència, a la foneria de Sant Sebastià de la Muga, fins a la cloenda, a les piscines de salts de Barcelona. Una vegada i una altra, les persones a qui entrevistem es pregunten per què alguns deures d'aquella sequera han quedat pendents, per què no ens hem anticipat a una crisi que, com ja avisava la ciència, acabaria arribant tard o d'hora. Una frase ho resumeix ben bé: "Fa quinze anys que mirem cap a una altra banda". Qui parla és en Narcís Prat, catedràtic emèrit de la UB i una de les persones que més coneixen la cultura de l'aigua a casa nostra. 

Ara, enmig d'aquesta nova sequera, la més greu de l'últim segle, hem volgut girar la mirada cap a un país que la pateix severament. No només a les ciutats, sinó també, i de manera molt greu, al medi natural. M'enfilo a un helicòpter dels Agents Rurals acompanyat d'en Pep Comellas, gran coneixedor dels boscos del Berguedà. "Aquests arbres tenen 60 o 70 anys", ens diu mentre assenyala uns pins. N'hi ha tants de secs, sense cap fulla, que formen una cicatriu vertical sobre la muntanya, clarament visible des de l'aire. És alhora hipnòtic i esfereïdor. En Pep s'expressa amb enteresa, sense amagar ni dramatitzar allò que veiem. "Les condicions en què havien viscut fins ara aquests arbres han canviat radicalment. Les arrels s'han assecat, han tirat la tovallola." 

"Les condicions en què havien viscut fins ara aquests arbres han canviat radicalment. Les arrels s'han assecat, han tirat la tovallola." 
Pep Comellas, agent rural

Quan l'helicòpter aterra de nou a Berga, ens espera la Mireia Banqué. Des del CREAF, és una de les coordinadores del projecte Deboscat, que analitza l'estat de salut dels boscos catalans. El panorama d'aquest 2024 és inèdit. Desolador. Però, novament, més enllà d'una xifra, ens colpeix una imatge: un paratge del Lluçanès ple de pins morts. "El pi aguanta, aguanta i aguanta", ens explica la Mireia, "fins que no pot més i peta". I ara estan caient en massa. Què fem per arreglar-ho? "Hem de deixar de veure els boscos com a temples intocables. Tallar un arbre no és cap pecat." A nosaltres, que venim de la ciutat, aquesta passejada ens fa canviar la manera de veure el paisatge que ens envolta. 

"El pi aguanta, aguanta i aguanta, fins que no pot més i peta."
Mireia Banqué, llicenciada en Ciències Ambientals. CREAF

La sequera no té un sol culpable 

De paisatges que han canviat per sempre en sentim a parlar molt, aquests dies. Quan pugem a Castellar de n'Hug, m'aturo a parlar amb en Josep Orriols. Té 73 anys i ha viscut sempre aquí, a tocar de les fonts del Llobregat. "Mai les havia vist tan seques", es lamenta. Cada cop que sentim algú expressar-se en aquests termes, parem l'orella atentament. 

I si, a les capçaleres, les fonts ja pateixen, riu avall tres quarts del mateix. Ens hem fet un fart de parlar amb agricultors, ramaders, industrials i representants del sector turístic. Tots han vist com, en algun moment, els assenyalaven amb el dit, com dient-los que la sequera era per culpa seva i només seva. I hem fet un esforç per evitar culpabilitzar un sector concret i, fins i tot, la població en general, els consumidors, que, cadascú a casa nostra, sí que hem fet els deures després de l'última sequera i hem reduït el consum. 

A la recerca de la fuita 

Quan et planteges fer un reportatge com aquest, fas una llista d'imprescindibles. I nosaltres, és clar, volíem filmar una fuita. Però com la podíem trobar? On? Teníem l'opció d'anar a Badalona, on es perden 180.000 litres d'aigua al dia, però ens volíem mantenir fidels al curs del Ter i el Llobregat. Vam parlar amb ajuntaments, empreses subministradores d'altres d'especialitzades en manteniment de canonades... però sempre fèiem tard. 

Quan ja ho donàvem per impossible, un cop de sort. Havia quedat amb l'alcaldessa de la Palma de Cervelló, on més de la meitat de l'aigua es perd per fuites. Em planto a l'Ajuntament ben d'hora i l'Anna Pascual ni tan sols em saluda. "Pere, tenim una fuita." "Sí? Que bé!", li responc. "Bé, per a vosaltres és un desastre, però a nosaltres ens soluciona el dia", m'explico. El poble és petit i no triguem gaire a arribar-hi caminant. "Tenim 15 quilòmetres de canonades", diu l'Anna, "i 40 fuites. No donem l'abast per arreglar-les". Al final del dia, n'haurem gravat dues. Objectiu aconseguit. 

I després de tot plegat, què? 

Doncs què voleu que us digui: que estem fotuts, sí, però que, d'una manera o altra, ens en sortirem. Aquesta sequera no és un final, no és un escenari apocalíptic. És temptador caure en aquestes narratives tremendistes, però faríem un mal servei a tothom. El cert és que aquests anys són un punt i a part. Una crisi que ens obliga a repensar la nostra relació amb l'aigua: com l'obtenim, la distribuïm, la consumim i la reaprofitem. I aquest és el missatge que ens ha quedat després d'aquest viatge intens per la Catalunya de la sequera: que tots, també tu i jo, som part de la solució.